Jaris i Pixius caminaven junts per la senda que conduïa a Tharros. Prop del camí es toparen amb un lloc d'enterrament ancestral però que se seguia usant. L'entrada a l'habitacle on enterraven els morts tenia unes roques enormes treballades a toc de maça pe pedra. Per darrere estava tot tapat de pedres i terra, semblant un túmul gegantí. D'aquí va venir comentar sobre els morts i els déus.
 |
| Reproducció imaginada d'una "Tomba de gegants" |
La gent del poblat de Pixius tenien el lloc d'enterrament paregut a aquest cap a la zona de les pastures, on es veien les altes muntanyes. Iniciada l'estació freda feien una festa als morts allà davant la tomba dels majors. En Jaris li va contar que els tenien aquesta mateixa festa que anomenaven «Sunga Fanga» i durava tres dies. Oferien ofrenes als morts perquè intercedissin davant els déus per aconseguir un nou cicle anual que fos generós en viada i aliments. Era curiós que els dos pobles tenguissin la mateixa festa destinada als morts.
 |
| Tomba de Gegants |
Pixius també li va explicar a Jaris que els seus déus primitius s'havien entremesclat amb el que dugué el poble fenici i actualment tenien nombroses divinitats que ho abraçaven tot. Hi havia el déu creador i senyor dels cels que era Baalshamin. Era un déu bo protector de tot allò que està a la Terra. Déu de la vida.
També hi havia el déu de la mort, Melek Taus, que era malvat, duia el mal i provocava els conflictes. Tenia com ajudants el déu Yaur, que provocava el caos i el déu Reshef que provocava la guerra.
Altres déus eren Malkbel, que tenia cura que el sol sortís cada matí i Aglibol, deessa de la Lluna.
 |
Astoret era la deessa de la fertilitat.
Aquests primers déus convivien amb els que havien dut els púnics. La deessa Tanit, la deessa Anut i el déu Eshmun, entre d'altres.
 |
| Tanit |
El sentit pràtic de la vida feia que respectessin a tots els déus. Els déus bons mereixien ofrenes i devoció i els dolents que actuessin enfora.
Però ells eren un poble que sabia que tot depenia de la voluntat dels déus però que havien de seguir endavant, ja que no podien canviar el destí: creien en la providència divina.
Tot això que contava Pixius li era molt proper a Jaris però tampoc era exactament allò que feia i pensava el seu poble.
Finalment decidiren que cadascú respectés allò que els seus avantpassats els havien transmès de les seves divinitats.
Parlant, parlant... s'havia fet l'hora de menjar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada