LA DARRERA GRAN TRAVESSIA (I)

TOPADA AMB ELS PIRATES
Les dues naus salparen de matinada per tenir tot el dia per navegar.
El dia abans, els capitans enviaren un mariner a avisar els foners a la posada on s'allotjaven perquè estiguessin a bord quan sortís el sol. Els foners viatjaven amb poc equipatge i no tengueren cap dificultat per complir l'avís. S'acomiadaren de Pixius, del seu germà i de l'encarregat de la botiga i partiren cap al port. Les dues naus ja estaven carregades i poques maniobres sortiren a rem del port de Tharros.
Es dirigien cap a Tramuntana fent cabotatge sempre que fos possible, tant ara que seguien la costa de Sardenya, com més al nord quan passessin per la costa de ponent de Còrsega. En el mar de Ligúria virarien cap a ponent per a dirigir-se a Massàlia on canviarien llana per àmfores de vi del sud de la Gàl·lica que era molt apreciat. Part d'aquest carregament de vi quedaria a Ebusus.
En el pacte que feren els foners amb els capitans acordaren fer un carregament de rocs o pedres de torrent suficient per si eren atacats pels pirates corsos o lígurs que infestaven aquelles aigües, sobretot ara que havia acabat la guerra entre Cartago i Roma. Passarien prop de terra i serien observats moltes milles. No era impensable que fossin atracats.
Sobrepassada Sardenya, seguiren cap al nord a una distància suficient de la costa de Còrsega per a veure-la sense esser vists. Aquella costa tenia moltes cales d'on podia sorgir el perill. Però passaren dies sense veure cap nau ni amiga ni enemiga. I s'aventuraren a entrar en el Mar de Ligúria per enfilar la direcció cap a Massàlia.

Els dos capitans coneixien molt bé aquella regió i sospitaven que més prest o més tard els sortirien al pas, vaixells pirates lígurs. Darrerament moltes naus eren atracades per obtenir les mercaderies i els mateixos vaixells. Tota la tripulació era eliminada.
Per això l'ajuda dels mercenaris foners podia esser fonamental en la defensa de naus, mercaderies i passatgers.

Tal com havien ensumat, de darrere una punta de terra, sortiren dos vaixells que duien males intencions. No duien les veles esteses perquè duien el vent de proa. No eren molt grosses però anaven plenes de guerrers ben armats. Quan veren les dues naus de comerç no s'ho pensaren gaire i les atacaren. Un vaixell contra una nau de mercaderies era com tenir el peix dins el cove. Per això anaven encesos i sense cap prevenció.
A les dues naus púniques, els capitans prepararen la defensa posant els foners en primera línia preparats amb les fones de tir llarg i els rocs més pesants.
Tan aviat com es posaren a tret, els foners s'alçaren i feren brunzir les fones fent tres voltes sobre el cap, abans d'amollar la bala ben dirigida al cos dels pirates que aixecaven els braços amenaçant la gens de les naus que volien atacar.
Els vaixells pirates amb la força dels rems havien agafat gran velocitat i no podien evitar de cap manera la ploguda de les pedres que queien pel cel. En un instant la majoria estaven malferits. En veure això el capità dels pirates que estava a popa va fer ciar els rems per tornar enrere. Amb el timó va maniobrar per girar els vaixells i fugir. Tot això va fer que les naus pirates s'aturassin quasi del tot produint-se una espècie de caos, ple de gemecs i crits.
Mentrestant, de les dues naus comercials sortien niguls de pedres cap als pirates i aquests hagueren d'amagar-se sota la coberta, com pogueren. Els pirates estaven vençuts i nafrats.

Els capitans púnics no volgueren res més i seguiren el rumb cap a Massàlia amb les veles plenes de vent de mitja popa.
Abans de fer fosca arribarien al port.

EL PORT DE THARROS

Tharros era el port més antic i més important de l'Illa de Sardenya.

Havia estat colònia púnica, fenícia i cartaginesa fins que arribaren el romans. Però continuava tenint una zona comercial de tràfec de mercaderies.

Els jerarques de Su Nuraxi hi tenien una posada amb botiga on comerciaven amb la llana.

El representant va rebre a Pixius, fill major de Baquos, el germà major dels jerarques, amb una reverència i quan va veure que anava acompanyat pels foners, els va saludar i va oferir-los menjar i beure.

Quan va assabentar-se del motiu de la visita va partir cap al port a veure quin destí tenien les naus atracades. Per sort n'hi havia dues que salparien ben aviat cap a la Pitiüsa Major i va anar a veure si trobava a algun dels seus capitans. El va trobar a una taverna del port i li va explicar la situació dels foners. Quedaren per més tard amb l'altre capità en el mateix lloc.

Va tornar a la posada i va explicar allò que havia parlat amb el capità.

Després de menjar un poc, ell, Pixius i Jaris anaren a la taverna on trobaren els dos capitans. Jaris va explicar que ell i els seus companys havien d'anar cap a Ebusus i que tenien interès a viatjar a les seves naus. Els capitans explicaren que el viatge a les Pitiüses sovint era molt dificultós i es feia llarg per manca de vents. Els corrents marins ajudaven a viatjar cap al nord però no cap a ponent. Per això part de la travessia s'havia de fer a rem. Amb tants passatgers a bord, la cosa encara es complicava més. La proposta que feien era que els foners ajudessin els remers quan fes falta. Si remaven, podrien viatjar.

Jaris va dir que ho havia de consultar amb els altres homes i que li contestaria en dos dies, quan arribessin els deu foners que havien quedat a Su Nuraxi.

Precisament al cap de dos dies arribaren Asprid amb els foners i entre tots decidiren acceptar el tracte: farien de remers. Sobretot perquè era la darrera travessia llarga abans d'arribar a casa.

Jaris, Asprid i Pixius anaren a dir als dos capitans que farien de remers, deu a cada vaixell. Asprid com a pilot podia ajudar també en la coberta.

Quedaren que els avisarien el dia abans de partir a la posada on estaven allotjats.

Aquell vespre les àmfores de vi de la taverna es feren ben avall.

L'ESTANY DAURAT

Camí de Tharros...
Aquella nit dormiren prop d'unes roques arrecerades, properes al camí que anava cap a Tharros.
A la matinada, partiren ja decidits a arribar al seu destí en poc temps. La sorpresa fou el grandiós estany amb el qual es toparen i que haurien d'envoltar. 

Mentre caminaven Jaris va pensar que a Sardenya havia fet bones amistats i sobretot li va venir al cap Pixius que duia al seu costat. Li va comentar això i que si alguna vegada en els seus viatges de comerç arribava a l'Illa de Clumba, Kromiusa dels grecs, intentàs trobar-lo. No sabia com explicar això i amb una vara que duia va fer aquest dibuix sobre l'arena per on caminaven.

 I li va dir:
- Veus, Pixius! La meva illa a tramuntana tot són muntanyes però si les traspasses amb el vaixell i dones la volta cap al sud, et trobaràs en una gran badia i al fons s'hi troba el moll. Seguint el torrent que desemboca al port serà fàcil d'arribar al poblat de Quasar.
- No crec venir mai, però si ho faig, vendré a veure't, Jaris – contestà Pixius.
- Coses més difícils han passat – li digué Jaris.
Pixius li va dir que aquell era l'Estany Daurat i que connectava amb el mar i que per això hi havia molts de peixos que entraven a desovar. Els pescadors assecaven i salaven la a fresa (paquet d'ous) dels molls i en feien un menjar exquisit que tothom apreciava molt.

Quan voltaren la major part de l'estany veren les cases del port de Tharros sobre una estreta franja de terra rocosa. En el moll hi havia algunes naus. Jaris confiava que un d'aquells vaixells els portaria cap a Ebusus.

UN POBLE RAMADER (IV)

KIM, FA DE MESTRE
De bon matí, Jaris, amb la meitat de la collada de foners digueren adéu a la gent que havien conegut en el poblat i, guiats per Pixius, que s'havia acomiadat de la familia i havia rebut ordres sobre les feines que hauria de fer a Tharros, on tenien botigues, partiren cap a Tharros que estava aproximadament a unes quaranta-set milles romanes Su Nuraxi. Haurien de fer nit pel camí i el sendemà arribarien abans del migdia.

Asprid i els altres foners quedaren en el poblat i aprofitaren el matí per anar al camp d'entrenament a practicar amb les fones. Els nadius quedaren impressionats quan veren la puntaria que tenien en llançar una pedra a un blanc. Ells coneixien el tir amb fona però no tenien la destresa dels baleàrics. Practicaren fins que va esser l'hora de menjar.
Sorus va anar a cercar a Asprid al magatzem on havien quedat i partiren cap a les pastures en companyia de Kim i Rak.
Mentre caminaven cap a llevant, Rak els sobrevolava i li vengué al cap la família de corbs que va veure en el port d'Hadrumetum, a Cartago. Va pensar que ja devien esser a mig camí en direcció a les Columnes d'Hèracles, on acaba el mar interior. També va reflexionar que aquella devia esser una bona aventura però tot això que ell mateix experimentava en aquell viatge de retorn a les terres del seu amo, no deixava de ser molt interessant. Va decidir que havia fet bé quedant-se amb Asprid i Kim.

Arribaren prop dels ramats que pasturaven i quasi ja era l'hora d'aplegar. Els pastors d'aquell ramat amb els corns s'avisaren als altres pastors i els cans arreplegaren les ovelles en un Santi amén.
Aquí va començar la feina de Kim que era observada pels pastors i els seus cans. Amb una correguda i bordades va posar el primer ramat en ordre. El mascle primer i les altres ovelles de tres en tres, com una tropa ben entrenada. Els cans dels pastors aviat aprengueren la tàctica i, un a cada costat del ramat no deixaven que cap ovella se separàs de la fila. Mentrestant, arribava un altre ramat i Kim repetia l'operació. La cosa important és que els cans dels pastors observessin els moviments ràpids i eficaços de Kim. Al cap d'un temps, sense aturar els ramats, tots anaven com tocava. Els pastors i el ramader Sorus no se'n podien avenir de la tècnica del gos d'Asprid. Aquest també estava meravellat del treball que Kim feia per instint de raça.
D'aquesta manera arribaren als corrals més ràpids que mai perquè entraren sense travar-se.
Aquell vespre els foners menjaren un anyell jove a l'ast.

UN POBLE RAMADER (III)

CONDUIR EL RAMAT
Els foners passaren el dia observant el poble i es meravellaren de la bona organització social que tenia el clan. Es veia la gent feliç.
Quan el sol va començar a tombar cap a ponent es dirigiren al camí per on arribarien els ramats. Els pastors no sabien res del tracte que Sorus havia fet amb n'Asprid però quan els ramats arribessin els ho dirien.
De ben lluny ja sentiren el so dels picarols de les ovelles que s'apropaven. Venien de pressa per descansar en els seus corrals. Era instintiu. Caminaven juntes ben arremolinades i no es distingia on acabava un ramat i on començava el següent.
Sorus i Pixius s'havien avançat en el camí i explicaren als dos primers pastors que el ca dels foners ajudaria a entrar els ramats. Ells haurien de fer el camí com sempre.

Prop dels corrals, Kim estava ajagut amb les orelles estirades i mirant de coa d'ull a Asprid mentre veien arribar els ramats. Asprid ni el mirava ni li deia res. El ca va començar a gemegar amb to suau, com d'ànsia per partir però amb l'amo al seu costat no s'atrevia. Asprid, que no sabia res de ramats ni de pasturar ovelles, no sabia que fer però va entendre que el ca no es mouria si no li donava una ordre. Asprid recordava molt bé allò que havia fet Kim a Savona, quan ajudava als pastors a entrar els ramats al mercat però no ho havia vist. Quan els ramats ja eren a un tir de fona, Asprid va fer un senyal a Kim que el ca va entendre de seguida i va partir com un fibló.
No va perdre gens de temps en saludar als dos cans que conduïen el ramat ni als pastors, sinó que va acarar les ovelles que venien davant i, correguda a un costat i a un altre, les va posar en fila, de manera que davant hi anàs el mascle i darrere ell, sols tres ovelles. D'aquesta manera va aconseguir que el ramat agafàs la forma d'una punta de fletxa i quan va arribar al portal del corral, sense traves va anar entrant el ramat en un "Santi amén". Kim no es va aturar sinó que va seguir amb el segon i següents ramats fent la mateixa operació. Creuava d'un costat a l' altre fent que les ovelles agafessin la posició correcta. Un munt d'ovelles que arribaven amuntegades es transformaren en sis puntes de fletxa que entraren sense traves en el primer corral. Com que arriaren separades entraren fàcilment en el corredor que les conduïa al lloc on pertocava.
Sorus i els pastors admiraren la feina que havia fet aquell ca dels foners. Asprid i els foners també quedaren esglaiats de com Kim per instint sabia fer aquesta feina. No debades era fill de Kira que era una extraordinària cussa pastora procedent de les muntanyes de Molòsia.

Sorus, a la vista de tot això va demanar a Asprid que es quedàs uns dies amb el ca Kim per mostrar als pastors com havien de fer entrar les ovelles als corrals. Per això, els foners decidiren que Jaris i uns quants homes partirien amb Pixius cap al port de Tharros l'endemà i que els altres, amb Asprid, Kim i Rak quedarien uns dies més. Després, un cosí de Pixius, fill de Sorus, ens guiaria cap a Tharros.Tot anava per bon camí.

UN POBLE RAMADER (I)

LA PASTURA
Els foners quan s'aixecaven veren partir els ramats d'ovelles; contaren fins a sis ramats molt nombrosos, amb els pastors i els cans de guarda. Sortiren cap a llevant, on, al fons, es veia una zona muntanyosa.
Avui havien de partir cap al port de Tharros però en Pixius va arribar amb la notícia que hauria de quedar un dia més en el poblat. Com que no tenien pressa, ells acceptaren la proposta.

Pixius va venir amb el seu oncle Sorus que s'encarregava de la ramaderia. Ambdós els explicaren que tenien unes sis-centes ovelles, repartides en sis ramats. Els primers pobladors dugueren amb ells el primer ramat en els vaixells. La saviesa sobre la cria d'ovelles i la indústria derivada ja la tenien els seus ancestres i la trametien als fills i néts, de generació en generació.
La tasca no era gens fàcil però ells tota la vida l'havien realitzada, i la coneixien prou bé.
Els foners els digueren que a casa seva també tenien un ramat d'ovelles i un altre de cabres però no eren tan nombrosos. Però li manifestaren a Sorus que estaven interessats a conèixer com realitzaven la tasca amb tantes ovelles.
Sorus els va mostrar els corrals que tenien separacions i corredors que anaven cap a un altre corral o a un estable. També prop dels corrals tenien unes pletes de pedra on quedaven les ovelles que per diferents motius no podien anar amb els ramats: mascles de reemplaç, femelles joves que havien criat recentment, ovelles que feien quarantena per malaltia, etc.

De fet en els ramats que havien sortit potser no hi havia més de cinc-centes ovelles, comptant els moltós i els anyells joves que ja podien pasturar.
Els pastors i ajudants que anaven amb cada ramat coneixen totes i cadascuna de les ovelles que els formaven. De fet totes tenien nom que fins i tot els cans distingien.

Pintada, Coanegre, Bruna, Picada, Capelluda, Pelada, Perla... Eren noms de les ovelles. Quan sortien del corral sabien si hi eren totes i d'igual manera quan tornaven abans de fer-se fosc.
Fer de pastor era una feina dura, sobretot quan feia mal temps. Ara que començava l'estació calenta hi havia molta pastura i tot anava millor. També era el temps de naixements. Generalment les ovelles avisaven i els bens naixien en el cobert però a vegades l'ovella tenia el part a la pastura o pel camí i això endarreria tots els ramats. Un pastor i un ajudant, generalment d'un altre ramat, ajudaven l'ovella i després duien l'anyell acabat de néixer en braços de retorn al poblat. L'ovella generalment podia tornar sola vigilada o ajudada per un pastor.

A SARDENYA ESTANT (I)

Allò primer que veren els foners quan arribaven a Nora, sobre una punta de terra que protegia el port dels embats del mar, fou un poblat megalític amb una torre que s'alçava a un dels seus costats. El poblat estava envoltat de roques grandioses i, aleshores, obriren els ulls de la sorpresa. Per un moment pensaren que eren a casa seva. Després recordaren que encara eren ben lluny perquè les illes on varen néixer estaven molt més a ponent. Els dos «gaûlos» s'aproparen al port i atracaren. Posaren una passarel·la que permetia el pas i un home va pujar a bord. Va parlar amb el capità i després va baixar de la nau i va donar ordres a uns homes que baixessin part de les mercaderies. Ni la marineria ni els foners baixaren al moll. Acabada l'operació, els dos vaixells salparen cap a tramuntana.

En poc temps, les dues naus giraren a babord i entraren dins una gran badia. Més o menys a la meitat, al fons d'aquesta, es veia un gran port que es deia Calares (o Calaris). No tardaren molt a ancorar enmig del port. Els dos capitans baixaren en primer lloc a un bot i es dirigiren al moll. Després, part dels mariners amb els foners, pujaren a unes barques i també partiren cap a terra. Aleshores s'acomiadaren dels capitans i anaren a parlar amb el comissionat de l'armador de les naus. Volien saber si d'aquell port sortiria cap vaixell cap a la Pitiüsa Major, a la qual els fenicis donaren el nom de ʾībošim, i on els cartaginesos hi tenien una colònia, amb indústria i comerç. Si arribaven a l'illa, estarien a un bot de ca seva.
El comissionat no sabia de cap nau que sortís cap a la Pitiüsa Major però, després de demanar a uns i altres, els va dir que del port de Tharros, a l'altre costat de l'illa, sortiria un vaixell amb aquell destí en la propera lluna.
Encara que el camí no tenia pèrdua perquè seguia el curs del riu Mannu fins a la meitat, després, un camí ben assenyalat en la planura duia directament cap al port de Tharros, els va oferir un guia que els acompanyaria i els ajudaria a aconseguir passatge.

Nurag sard

El jove Pixius, que així nomia el guia, va esser molt amable amb ells i arribaren a un acord, amb la condició que es desviarien una mica del camí per poder visitar els seus familiars que habitaven a un poblat de la planura anomenat «Su Nuraxi». Com que els sobrava el temps i la proposta només els endarreria un dia, els foners estigueren d'acord.
De moment els deus seguien de la seva part.