30 de gener del 2018

"SALSAMENTUM"


El peix salat al món romà

El peix salat  o «salsamentum» va tenir gran importància durant època romana, essent una activitat industrial de gran rellevància especialment a l'àrea de l'Estret de Gibraltar (Gades i Malaka) i Nord d'Àfrica.


La seva elaboració s'efectuava en les «cetariae» o factories, instal·lacions que solien tenir una estructura similar i que havien de reunir una sèrie de requisits, com tenir una zona pesquera que comptés amb les espècies consumides, proximitat a un corrent d'aigua dolça i a una font d'aprovisionament de sal.
Les fabriques solien estar proveïdes d'una gran entrada o porta per la qual s'introduïa el peix, que era traslladat a una sala de preparació, en la qual es netejava i era desproveït de budells, aletes, cap i sang, per, a continuació, esser tallat en trossos o rodanxes, i practicar-li algunes incisions per afavorir la penetració de la sal.


Després el peix era col·locat en cubs o piles rectangulars que tenien els angles arrodonits i un petit orifici en el fons per facilitar la seva neteja; estant les parets de les mateixes revestides d'un morter hidràulic. En aquestes cubetes que solien estar a l'aire lliure, i que possiblement comptaven amb algun tipus de coberta (canyís) per evitar una evaporació massa ràpida i les inclemències meteorològiques, era col·locat el peix alternant-ho amb successives capes de sal i es deixava macerant durant uns vint dies, transcorreguts els quals, s'introduïa en àmfores («amphorae») per a la seva exportació.
Quant a les espècies usades per aquestes indústries salineres, les més habituals eren espècies com la tonyina vermella (Thunnus Thynnus), el bonic (Sarda Sarda) o la melva (Auxis Rochei), realitzant-se la seva captura amb aparells (hams) i xarxes, mòbils o fixes.


Llocs on s’han trobat indústries de salar peix:
-          Baelo Claudia (Tarifa)
-          Carteia (Cadis)
-          Antiquarium de Metropol Parasol (Sevilla)
-          Málaga
-          Almuñecar
-          Ceuta
-          Cartagena
-          Mallorca
-          Menorca

ANNUS 553 AB URBE CONDITA

Mentre les dues naus comercials viatjaven de Siracusa (Sicília) a Nora i Carales (Sardenya), el procònsol Publi C. Escipió també viatjava. Sortia amb la seva flota de Cartago cap a Sicília. Hauria estat ben possible que es creuessin en el camí per mar.


Abans d'això, Escipió havia enviat emissaris a Roma amb missatges i presoners per preparar el terreny. Estava escalivat perquè quan va conquerir Hispània i va treure tots els cartaginesos el Senat Romà no li va deixar entrar a la ciutat com a general victoriós, a causa de les maquinacions dels senadors enemics seus, Quint F. Màxim i el seu aliat Marc Porci Cató. Ara, el primer ja havia mort però Cató i els seus partidaris podien posar bastons a les rodes.



També havia enviat a Roma molts presents de guerra i presoners i entre aquests s'hi trobava Sífax, rei dels númides i un dels principals aliats de Cartago. Encadenat, l'havien passejat pels carrers principals de Roma, fins a la presó.
Així doncs, una vegada assegurada la pau per terra i per mar, Escipió va embarcar les tropes i es traslladà a Lilibaeum, a Sicília. D'allà va enviar una gran part de les tropes en vaixell cap a Roma i ell va creuar el canal i va fer el camí cap a Roma a cavall amb els seus comandants. Va travessar els pobles d'Itàlia plens de gent que li retien honors d'heroi i va avençar pels camins on els camperols li obrien camí amb paules i branques de llorer. Finalment va entrar a Roma en una desfilada que fou la més important de tots els temps.
Després d'això encara fou censor de Roma, novament cònsol i príncep senatus.
Però tots no podia sortir tan bé i més tard fou acusat pels seus enemics de no haver defensat bé les conveniències de Roma en el final de guerra contra Antíoc III. Conseqüència de les desavinences es va retirar a Liternum on va morir als cinquanta-tres anys, sense haver tornat a posar el peu a Roma. Això no obstant, el seu nét adoptiu Publi Corneli Escipió Emilià va derrotar Cartago definitivament en la Tercera Guerra Púnica. 



Aquesta vegada, es va complir l'ordre de Roma "Delenta est Cartago" (Cartago ha de ser destruïda). No va quedar pedra sobre pedra.

29 de gener del 2018

EN EL SILENCI D'UNA NIT ESTELADA

Les dues naus que havien sortit de Siracusa vorejaven la costa sud de l'illa de Sicília i abans de fer-se fosc fondejaven prop del litoral per passar la nit. Era perillós navegar de nit prop de les roques. En mar oberta ho podien fer si el cel era clar i podien seguir l'estrella que guiava els pilots de les naus. En cas contrari també s'havien d'aturar enmig del mar.


Aquella nit estelada sense cap nigul en el cel, ancorats en una platja de Sicília, pel camí de casa, Jaris estava ajagut a la coberta de la nau mig tapat amb les moltolines, encara que no feia fred, ja que anava entrant l'estació calenta.
El silenci absolut de la nit l'ajudava a recordar amb enyorança la seva família i el seu poble. Mirant el cel estelat pensava que ja era a Quasar i tenia al seu costat la seva dona Ulka, les dues filles, Sarga i Dira i els dos fills Taw-Mika i Shabir. També li va venir al pensament el seu pare, Samis, cap del poblat i la cabana de pedra on habitaven.






Ara mateix enyorava tot allò que havia deixat ja feia algunes estacions. Va recordar quan va acceptar anar com a mercenari a la guerra dels cartaginesos. Pagaven bé i molts homes del seu poblat s'havien allistat a canvi de menjar i vestit per les seves famílies i una soldada.
També va recordar com l'acomiadaren del moll i partiren en una petita nau que els va portar a una nau més grossa de cinc remers per fila que es va dirigir cap a Cartago. Com que els romans s'acostaven, les naus anaren a Hadrumetum on els instruïren en l'art de la guerra. Allà va conèixer a Asprid i havien fet amistat. Fins al final de la guerra seguiren a Hadrumetum. Després emprengueren viatge de fugida a Labdah a la Libia Tripolitana.
També va pensar que no havia vist la monumental Cartago però li havien explicat com era el seu port circular i com grans avingudes travessaven la ciutat fins a l'edifici del Senat. Cases senyorials i palaus amb jardins plens d'arbres i fonts d'aigua.
Però havia vist altres grans ciutats com Hadrumetum, Labdah i Siracusa i encara en veuria més en el camí de retorn a casa seva.
Abans de quedar adormit, va pensar que un cel estelat i el silenci de la nit permeten recordar amb enyorança les persones i coses més estimades.

28 de gener del 2018

DE SIRACUSA A CARALES

El Tractat de Pau ja estava aprovat i les mesures que dictava s'havien de complir. Publi C. Escipió, abans de partir cap a Roma a rebre l'homenatge per haver vençut a Cartago, encara va tenir temps de veure que Cartago retornava el seu regne a Masinisa i com treien del port més de cinc-centes naus de guerra i les cremaven a la vista de tots els cartaginesos. Molts ploraven com a infants pel desastre que veien però encara se n'afegiren més quan els romans exigiren la part del tribut en or que havien convingut en el pacte.


Mentrestant , dos vaixells "gaûlos" de 150 pams sortien de Labdah cap a Siracusa. El retorn dels foners s'havia iniciat. El viatge va transcorre sense cap incidència en direcció a tramuntana. En dotze dies arribaren a port. Passaren per l'espigó que sorgia de l'Illa d'Ortigia i fondejaren en el port petit on baixaven les mercaderies i els esclaus. Havent acabat aquestes operacions, els foners s'acomiadaren dels capitans dels dos vaixells i es trobaren en el moll que separava la ciutat en dues. Ara haurien de cercar altres naus per apropar-se al seu destí. Es dividiren la recerca i en el mateix moll demanaren pel destí dels vaixells que havien de sortir cap a ports de ponent. Cap en trobaren que anàs a Ebusus on volien arribar però un dels armadors del qual tenien el nom, tenia dues naus a punt de partir cap al port de Nora, a Sardenya. Sardenya estava a mig camí entre Sicília i les illes d'on procedien i varen negociar el viatge com abans ho havien fet a Labdah. Meitat sou, meitat feina de vigilants.



El dia assenyalat, les dues naus sortiren amb la bodega plena de mercaderies que duien a Nora i a una ciutat, més al nord, que es deia Krly i que els romans anomenaven Calaris. Aquest port era més important i els convenia més.
Vorejaren tota la costa sud de Sicília, passant prop dels ports d'Agrigentum i de Lilybaeum, sense aturar-se i, quan deixaren enrere l'illa, seguiren el mateix rumb cap a ponent i en pocs dies es trobarien al sud de Sardenya.


27 de gener del 2018

CAP A SIRACUSA

A Tunis, Publi Corneli Escipió tenia pressa per tancar el pacte de pau amb Cartago perquè li acabava el proconsolat i ja venia el seu successor Lèntul amb la flota de Sicília per a prendre el relleu. Així i tot, el temps corria de pressa i era possible que fins que acabàs l'hivern de 201 aC els senats de Roma i de Cartago no ratificassin el Tractat de Pau.

FOC GREC


Mentrestant la flota que estava a Hadrumetum ja havia arribat a Labdah, port de sortida d'esclaus als diferents ports del mar interior.

Una vegada perduda la guerra, els foners baleàrics amb Jaris al capdavant havien donat per acabat el seu compromís amb Cartago i tenien pressa per tornar a l'illa. A més, era possible que si els romans arribaven, els fessin presoners i esclaus. Havien de partir com més aviat millor.

DE LABDAH A SIRACUSA


Amb companyia d'Asprid que continuava en el vaixell púnic, anaven al moll comercial a veure quines naus estaven a punt de partir i quin era el seu destí. Era complicat. Unes naus, la majoria, parien cap a orient i això no els interessava. Anaven a Grècia, a Xipre, a Egipte o més enllà. Altres naus anaven a ports de la península Itàlica. Amb el conflicte bèl·lic no els convenia posar-se en la boca del lleó. També, algunes naus plenes d'esclaus, partirien cap a ports de Sicília i aquesta no era una mala elecció perquè alguns ports havien estat sota el domini púnic i podien trobar una bona acollida, encara que ara fossin romanes.

SIRACUSA


La millor opció era Siracusa. Aviat partirien dos vaixells carregats d'esclaus cap al més important port de Sicília i podrien passar desapercebuts si arribaven en poc temps. Tenien més que suficients diners per pagar el passatge. Haurien de parlar amb l'armador i arribarien a un acord. El preu fou rebaixat a la meitat perquè en el viatge serien guàrdies que protegirien les naus contra els pirates que assolaven el mar i controlarien els aldarulls que sovint provocaven els esclaus. L'armador els proporcionà un contracte que serviria de salvoconducte, i els noms d'altres armadors de Siracusa que podrien facilitar-los continuar el viatge.
 
EL FOC DELS MIRALLS


Mentre esperaven la sortida cap a Sicília Asprid i Jaris conegueren la història recent del port de destí.

«Al principi de la guerra, Marc Claudi Marcel es va presentar davant la ciutat de Siracusa amb l'exèrcit romà, i se li van tancar les portes. Aleshores va iniciar el setge. La flota romana garantia a Marcel el domini del mar, però els atacs per terra no tenien massa èxit. Arquimedes, un físic, expert inventor, de la ciutat, va provar nombrosos aparells de defensa, com el foc grec, que van destruir part de la flota romana, i van rebutjar els atacs per terra. Marcel va haver d'abandonar el setge i establir el bloqueig.

PASSAREL·LES


L'any següent els cartaginesos van poder trencar el bloqueig de la ciutat per mar i portar subministraments. A la primavera següent, un accident fortuït va permetre als romans escalar les muralles de nit al lloc anomenat Portus Trogiliorum i va poder dominar una zona de la rodalia incloent els barris de Tycha i Neàpolis, però el fort de Eurilaos encara defensava bé la ciutat fins que finalment el comandant de la guarnició, Filòdemos, es va rendir. Així el bloqueig es va fer més dur. 

GRUA

Els cartaginesos van fer un esforç per aixecar el setge i un exèrcit dirigit per Himilcó i Hipòcrates va atacar els romans, mentre una flota dirigida per Bomilcar ocupava el gran port, mentre Epícides feia una sortida contra les línies de Marcel. Però els atacs foren finalment rebutjats arreu. Hipòcrates i Himilcó van morir a causa d'una epidèmia de pesta i també bona part de les tropes cartagineses i siracusanes. Bomilcar va deixar el port oficialment per anar a cercar reforços a Cartago, i ja no va tornar. Epícides es va retirar a Agrigent i va deixar la ciutat sota el comandament del cap dels mercenaris, Mericus, un hispà que ràpidament es va rendir a Marcel. Ja només resistia Ortígia. Els romans van ocupar la ciutat i Marcel la va donar al saqueig dels seus homes excepte les riqueses que interessaven als romans. Ortígia es va rendir. En aquest atac un legionari romà va matar a Arquímedes encara que Marcel havia donat ordres de no fer-ho. Es conten diverses versions sobre la mort de l'inventor però totes tenen en comú que estava intentant desxifrar un problema de geometria a partir d'uns dibuixos fets en l'arena del seu jardí i quan el soldat el va cridar per entregar-se, ell va fer un gest perquè esperàs que resolgués el dilema, i, aleshores, el soldat el va atacar i ferir de mort.»

25 de gener del 2018

"GARUM", MENJAR DE REIS

El "garum" (del llatí i aquest del grec γάρον ) és una salsa de peix preparada amb vísceres fermentades de peix que era considerada pels habitants de l'Antiga Roma com un aliment afrodisíac, solament consumit per les classes altes de la societat.


Els romans van emprar el "garum" de forma semblant a com avui dia utilitzen els nostres cuiners, el pebre i la sal o la cuina asiàtica, la salsa de soia. En lloc d'abocar uns grans de sal sobre el menjar, utilitzaven del "garum" per proporcionar un sabor salat als aliments. Avui dia es coneix la seva composició per les descripcions confuses i ambigües d'Apici que apareixen en l'obra de «De re coquinaria».
Entre els principals ports d'Hispània que l'exportaven es troben Gades (Cadis) i Malaca (Màlaga) i era una salsa que mesclava capes i vísceres de peix amb vi, vinagre, sang, pebre, oli o aigua, i servia per amanir altres menjars. El "garum" s'emprava principalment per condimentar o acompanyar gran quantitat de menjars, encara que s'usava així mateix en medicina i cosmètica.



Encara es poden veure diverses factories romanes de fabricació de "garum" a Hispània: a la ciutat romana de Baelo Claudia en la pedania de Bolonya, terme municipal de Tarifa o a la ciutat de Carteia, en el municipi de Sant Roc (Cadis, Espanya), encara es poden veure prop del fòrum grans àmfores ficades en terra prop de la platja, on es fabricava el "*garum" que després s'exportava a Roma i que gaudia de gran prestigi. En el Antiquarium de Metropol Parasol, a Sevilla també existeixen les restes d'una factoria configurada en piscines.
La ciutat de Màlaga i altres localitats de la Costa del Sol presenten una àmplia col·lecció de jaciments d'antigues factories de "garum" que ens demostren la importància que aquesta indústria va tenir a la zona. Entre els jaciments millor conservats es troba el situat al carrer Alcazabilla al costat del Teatre Romano de Màlaga, els situats en els baixos de l'edifici del Rectorat de la Universitat, del Museu Carmen Thyssen-Bornemisza, o els apareguts durant la construcció de les línies del metro de Màlaga.
L'estudi d'aquests conclou que l'aladroc (anxova) era la principal espècie usada en l'elaboració del "garum", seguit de la sardina, sorell, lliça, bròtola de roca, verat, turbot i tonyina vermella, en general peix blau.
En les Illes Balears es produïa gran part del "garum"' que es consumia a Roma; és més, tant l'illa de Menorca com a Mallorca es van especialitzar a exportar aquesta salsa.


 
La ciutat de Gigia (precursora de Gijón) també produïa i exportava aquesta salsa.
Hi ha hagut diversos intents de produir "*garum" en època recent, però no ha estat fins a 2014 quan s'ha analitzat "garum" original que va quedar perfectament conservat en una botiga de "garum" de Pompeya. A partir d'ell es comença a comercialitzar el producte, que pot ser refinat i complementat amb altres restes orgàniques trobades a Baelo Clàudia l'any 2015.
Elaboració
Capes de peixos grassos petits alternades amb capes de vísceres de peixos grans amanides amb sal i herbes aromàtiques. Tot això es col·locava al sol en uns pous excavats en la pedra i es deixava macerar. Així s'obtenia el "garum", un producte originari de l'Antiga Grècia que es va convertir en imprescindible en la cuina de l'Antiga Roma. La majoria dels seus plats l'incloïen, segons Apici.

23 de gener del 2018

VENT DE TRAMUNTANA

El procònsol Escipió fou informat que les naus púniques d'Hadrumetum havien fugit del setge. Al principi es va disgustar i va anar a la taula per modificar el punt del pacte que es referia als vaixells que li haurien de ser lliurats per Cartago. Després de llegir el paràgraf, el va deixar com estava:

- Deixau-ho com està! Tanmateix, ens hauran de lliurar totes les naus – va dir a l'escrivent que esperava les indicacions del general.

Mentrestant, les naus púniques seguien avançant. Al principi tot anava bastant bé; els vaixells duien el vent de popa i es movien a quatre nuus que es pot considerar una velocitat ràpida atenent la càrrega que duien.

A migdia, el vent va anar girant a mestral i la vela major va perdre força. Aleshores els remers passaren a ser el motor de les naus i seguiren navegant cap a llevant.

El problema gros es va originar el tercer dia quan va començar a bufar un mal vent de tramuntana que originava unes ones que traspassaven la coberta plena de guerrers que hagueren de tombar-se a la barana i aguantar les envestides d'aigua salada. Els objectes de coberta foren subjectats tan fort com pogueren.

Els capitans ordenaren arriar les veles, canviar el rumb en direcció al vent per anar en la mateixa direcció de les ones i minvar la superfície d'impacte. Foren dos dies terribles i, per descomptat, la majoria dels passatgers "feren la fel per la borda".


Al cinquè dia de navegació va arribar la calma i allò primer que observaren fou que la flota seguia intacte: cap nau s'havia perdut.

Es tornaren a reunir els capitans i decidiren canviar el rumb. Ja no anirien cap a Malta, ja que s'havien desviat molt de la ruta i seguirien una direcció en diagonal cap a la costa africana, que els esperava cap al sud. Tenien mapes de distàncies i es podien orientar amb l'ajuda del sol i els estels.



Ara el vent no els va ajudar gens i els remers hagueren d'esforçar-se per moure els vaixells tan carregats. Vuit dies es torbaren per veure la costa. Al principi no sabien on es trobaven però era igual: tota aquella costa era de Cartago i era segur que els romans encara no havien arribat.

El seu destí era Labdah i estaven segurs que queia més a llevant. Així que canviaren el rumb i recorregueren la costa cap al primer port. El camí recorregut els havia permès deixar darrere Sabratha i Oea i, en dos dies de navegació arribaren a Labdah.

Atracaren al port militar i els capitans es tornaren a reunir per decidir les passes que farien. S'assabentaren que les autoritats del port no sabien encara res de la caiguda de Cartago. Aleshores feren baixar les tropes i les feren anar a un campament dels afores del port.

Jaris ie els foners anaren amb els guerrers ibers i gals i Asprid es va quedar a la nau amb Kim i Rak.

PORT DE LABDAH, DESPRÉS LEPTIS


Esperarien notícies de Cartago que segurament no es torbarien molt en arribar.

Tenint en compte la situació existent, els foners només pensaven en com retornar a l'illa d'on procedien. Ara per ara haurien de tenir paciència.

16 de gener del 2018

UN VIATGE ACCIDENTAT

Després de la topada amb la flota romana, a la sortida del port d’Hadrumetum, una vuitantena de naus púniques continuaren el viatge per seccions, segons el seu comandament. Quan ja no es veia la costa africana i l’horitzó era nét com una patena, s’avisaren amb banderes i les naus arriaren veles. 
Tota la flota va quedar quieta.
A una nova senyal, els vaixells auxiliars transportaren el capitans a la nau capitana que encapçalava la formació. A la reunió que va tenir lloc, decidiren seguir la direcció del vent que bufava de terral que era de llevant. Era molt matí i el vent a migdia canviaria. Si girava massa haurien de seguir a rem, cosa molt habitual perquè les veles redones sols servien amb vent a favor, allò que en diuen “vent de popa redó o, fins i tot, de mitja popa o per l’aleta de babord o d’estribord”. La vela del pal major sols permetia anar empopats de ple, però l’artimó situat a la proa podia girar i agafar el vent de costat.

RUMB SEGONS EL VENT



La ruta que seguirien els era ben coneguda però tots els capitans,  però per si feia mal temps o sortien boires, quedaren que s’esperarien a la vista de l’illa de Malta que estava en el seu rumb. Des del principi de la guerra, Malta estava ocupada pels romans i si volien podrien atacar-la però pensaren que una vegada perduda la guerra a Cartago no els quedava altre remei que fugir a terres amigues cap a Libia Tripolitana (“el país de les tres ciutats”), nom que rebia perquè a la seva costa hi havia tres grans ports púnics: Sabratha, Oea i Labdah *.  De Malta canviarien el rumb a sud i enfilarien cap a Labdah, port de sortida del més gran mercat d’esclaus púnic. 

MALTA

Havia entrat l’estació freda i el mar era perillós. També tenien en contra que el dia s’havia acurçat molt. Anaven molts carregats d’homes i per això creien que el viatge fins a Malta duraria almenys, deu dies i altre tant fins al port de destí. Els perills principals eren dos: la tempesta i la boira.

Posats d’acord en rumb, circumstàncies i demés detalls, cada capità va tornà a la seva nau, hissaren les veles i emprengueren  el viatge cap a llevant.

Asprid, segon pilot de la nau capdavantera no coneixia aquesta part del mar i per això observava el primer pilot i escoltava les seves instruccions. Jaris ocupava part de la coberta de popa amb els foners que viatjaven en el vaixell. Sobretot parlaven de quan podrien tornar a la seva terra. Kim i Rak seguien jugant prop del pilot i observaven aquell tragí de gent armada amb curiositat. 

MAPA DE MALTA

*Sabratha encara manté el nom. Oea actualment és Trípoli i agafa el nom de la regió de les tres ciutats (Tripolitania). Labdah, quan fou ocupada pels romans va canviar el nom a Leptis Magna (això ve que el nom en fenici s’escrivia Lpqi, perquè no feien servir les vocals).  

15 de gener del 2018

REFLEXIONS (III): CARTAGO I EL MAR

Els cartaginesos foren els fills espavilats dels fenicis, un poble que va inventar l’alfabet i el comerç i que el va estendre per quasi tot el Mediterrani.

Cartago va continuar fundant ports que es convertiren en ciutats-colònies per tota la costa del mar interior i arribaren a Ibèria i a les nostres illes, on fundaren la ciutat d’Ebusus i punts de comerç en els illots de Na Guardis (Colònia de Sant Jordi) i Na Galera (Can Pastilla, Palma).

DAMES D'EIVISSA PÚNICA


A la península Ibèrica: Gadir (Cadis), Malaka (Màlaga), Qart Hadasht (Cartago Nova).
EL MAR DE CARTAGO


Podríem considerar-los els conquistadors del mar. El seu imperi va durar més de sis-cents anys, aproximadament del 820 aC al 146 aC.

Principalment feien navegació de cabotatge o circumnavegació per la costa mediterrània per, amb el pas del  temps, quan ja tenien elaborats mapes portolans i cartes marines, gosaren travessar el mar i arribaren a les illes interiors, on també fundaren colònies. Només navegaven a l’estació calenta (maig- octubre).

Es navegava pagant el litoral si pot ser de dia i acampant a les platges per passar la nit; en cas de necessitat, durant la nit s'utilitzaven taules de distància a més de guiar-se pels estels: l'Estel Polar era anomenat "Estel Fenici". També usaven colomes missatgeres per ajudar-se en cas de boira. Per protegir la flota de les marees i tempestes, van construir ports i van crear un sistema d'escullera. El port de Cartago era una meravella de la tècnica, protegit a l'abric de la badia i dividit en dues parts per un canal (port civil i port militar); donava recer a unes 400 naus.

BIRREME


Per construir vaixells tenien drassanes prop de tots els ports.

Els fenicis van utilitzar vaixells equipats per a finalitats comercials (“gaûlos”), que tenien una àmplia capacitat de càrrega i amb una eslora entre 20 i 30 m i una màniga de 6 o 7 m, amb un calat d'1,5 m aproximadament. 


La popa era arrodonida i culminava amb un fris de cua de peix. La proa acabava en el “aplustro”, un fris que representava el cap d'un cavall. En el casc es pintaven dos ulls, que havien de permetre al vaixell veure la ruta i causar terror a l'enemic en cas de combat.

CONSTRUCCIÓ DEL CASC

Portaven un masteler que sostenia una vela rectangular, i el timó era un rem ( també dos, un a cada costat) amb pales asimètriques molt àmplies, que se subjectava en el costat esquerre de la popa. En el pont prop de popa estava el castell, on es guardaven els aparells i la cuina de bord. La tripulació constava d'uns vint homes, ja que la navegació de vela no requeria un nombre major de mariners.

Aquests vaixells podien navegar fins a 100 milles per dia: la mitjana mercant estava entorn dels 6 nusos i la diària entre 68 i 82 milles (Herodot  IV 86; Tucídides II 97; III 3; VI 1).
QUADRIRREME


“Quinquerreme”

Era la nau reina, hereva dels grecs i que els romans copiaren. La quilla és d’auró (“arce”), les quadernes de roure i les planxes de pi. L'obra viva (part de la nau que queda submergida) estava folrada amb plom per evitar la putrefacció de la fusta. Les quadernes porten gravada la marca del constructor, prova que les naus es feien en grans quantitats, prefabricades i assemblades després en drassanes, la qual cosa permetia construir-les en un temps molt breu.

La poderosa “quinquerreme “ constituïa l'espina dorsal de la marina cartaginesa. Comptava amb una tripulació de 420 homes: 120 soldats que col·locaven els seus escuts en les brodes, i 300 mariners dels quals 270 eren remers que es disposaven en tres ordres: 2 remers en l'ordre superior, dos en el mitjà i un en l'inferior. Aquesta embarcació era més prima que les de la flota comercial, tenia una màniga d'una setena part de l'eslora. Mentre la popa era semblant a la dels vaixells comercials, la proa era un arma ofensiva durant els combats, per la qual cosa portava un mascaró reforçat amb bronze representant diverses figures, que s'utilitzava per destrossar els costats dels vaixells adversaris. Als costats de la proa estaven pintats els ulls, damunt dels quals hi havia uns orificis pels quals passaven les cadenes o cordes de les ancores. En el pont, prop de la proa estava el castell que protegia als arquers i les catapultes durant els enfrontaments; a popa s'alçava un envelat de cuir i dos grans rems que servien de timons. Un masteler retràctil podia alçar-se en el centre del vaixell per penjar una vela quadrada, i un altre situat en la proa portava una petita vés-la que permetia governar el vaixell fins i tot amb vents transversals, però durant els combats no s'utilitzava: els vaixells es desarboraven, i per poder moure's més ràpidament la propulsió quedava confiada als remers. Aquests es col·locaven a l'interior del casc al llarg dels costats, i empunyaven els rems que sortien pels orificis practicats sota la broda.

(1) TRIRREME I (2) QUIMQUERREME


“Pentecontera”

Era el vaixell més antic, ràpid, àgil, de 25 m de longitud i amb cinquanta remers situats en dos nivells, a més del capità, el segon, el pilot i altres deu mariners de coberta. El ritme dels remers ho marcava un flautista anomenat «donés». La “pentecontera” va desaparèixer a la fi del segle VI a. C. i es va substituir per la “trirreme”.
 
TRIRREME

La “trirreme”

Dissenyada pels fenicis, es va generalitzar en el Mediterrani entre els segles VII i IV a. C. Era un vaixell de 36 m d'eslora, i portava una tripulació d'uns 180 homes: 170 remers, vuit o deu per manejar velam, i un grup de soldats. En estar els remers col·locats en tres altures, es triplicava la força sense ampliar la longitud del vaixell i sense que es destorbessin uns a uns altres. A partir del segle IV a. C., en les drassanes de Cartago es transforma en la “tetrera”, que disposa quatre remers per a cada rem en un mateix banc, d'aquí el nom. Tant la “tetrera” com la “pentera” que li va succeir tenien una longitud de 40 m i una amplària de 6 m, amb un calat no superior als 2 m. La màxima velocitat possible era de cinc i de sis nusos, encara que la de creuer era de dos a tres nusos. La tripulació era de 240 i de 300 homes, respectivament, manejant els trenta rems per costat, a més dels mariners destinats a les veles.

13 de gener del 2018

REFLEXIONS (II): L'ECONOMIA

En èpoques tan antigues com les que parlam, centrats com estam en el període final de la II Guerra Púnica, l'economia tenia els principals elements de l'actual, amb poques diferències que intentaren esbrinar.

MONEDES D'OR
En primer lloc cal diferenciar dos sectors de la societat: els poderosos que vivien a les ciutats i que tenien les propietats i els pobres que treballaven pels rics o vivien del seu treball en el camp o a petites poblacions. La societat pobra es dividia entre els que vivien de manera pobra a les ciutats, assalariats o del treball artesà; i els pagesos que vivien de l'agricultura i la ramaderia. També existien els esclaus que eren treballadors sense salari que treballaven pels rics.

En una altra classificació hem de citar la noblesa o classe superior, el sacerdoci que era una classe especial dominant i els militars de grau que eren de famílies poderoses. Els soldats eren reclutats entre la classe pobra i rebien un sou i una part de botí de guerra.

En un principi el comerç consistia bàsicament en el bescanvi de productes entre els productors. Si un tenia vi, el podia canviar per blat. Si un tenia carn, la podia canviar per arròs. També, segurament, ja existia, el crèdit, és a dir, tu em dónes blat i jo et donaré carn d'aquí a mig any. Així es feia al principi i tot anava bé. Quan hi havia sobrant de producció es podia estendre el mercat. Primer a llocs veïnats i després a llocs més allunyats. Aleshores no existia ni feia falta la moneda.


Però això estava bé només en una economia de subsistència on l'única pretensió era sobreviure. Ben aviat va aparèixer l'ambició de fer-se més rics. Aleshores apareixen la indústria i el comerç a més gran escala. També apareix la moneda i el “pagaré”.

Per una banda tenim la indústria extractiva (mines i pedreres) i la indústria transformadora (ceràmica, vestit). Per una altra banda tenim el comerç per terra i per mar.

Aquest model d'indústria i comerç és precisament la base de pervivència dels imperis. Apareixen els monopolis de mines, de l'oli, del gra i de la sal. També la banca oficial.
MONEDES DE PLATA


Quant a la moneda cada imperi o regne fa la seva i també cada emperador o cada monarca.
MONEDES DE BRONZE

La fabricació de moneda arriba a fer-se a moltes ciutats. Al respecte, això no representa un problema perquè aleshores les monedes eren d'or, de plata o de bronze i el seu valor era el pes que tenien. Les monedes valien per tot el món el mateix. Sols canviava l'efígie i signes que duien. Podien tenir noms diferents (dracma, auri, denari) però valien segon el metall i el pes. Evidentment hi havia qui feia aliatges, qui llimava part del metall o que feia moneda falsa. D'aquí les imatges i senyals que servien per evitar en part aquests enganys.

Els pobles més primitius com els pobladors de les nostres illes no acceptaven moneda. Això ho explicaven mitjançant una llegenda mitològica però era per evitar les estafes. En aquests casos, el comerç era per intercanvi de mercaderies.
PAGARÉ DE COMPRA


Els foners sols rebien una petita soldada (sou) per les seves despeses en els viatges i la resta en mercaderies que els cartaginesos entregaven a la seva família.

Llegiu també:  

12 de gener del 2018

REFLEXIONS ABANS DE CONTINUAR (I)

Per escriure aquestes històries de temps immemorials m'he hagut d'informar de molts d'aspectes que desconeixia.
Això ja em va passar amb el llibre «Les Pomes d'Or» quan vaig haver d'investigar i descobrir tot un món talaiòtic que desconeixia bastant.
«L'Illa dels foners» se situa en la mateixa època històrica però en llocs diferents on la cultura també era diferent. El poble cartaginès o el romà tenien una manera de viure més evolucionada que els altres pobles del Mediterrani en molts sentits: cultural, literari, tecnològic... Els foners que des de la Primera Guerra Púnica havien conegut aquests pobles de prop i, possiblement, havien après molt d'ells però continuaven vivint com sempre en una economia de subsistència tancada.


Festa romana

Ara toca parlar de la participació d'un grup de foners baleàrics en la Segona Guerra Púnica que és a punt de finalitzar, i em passa que desconec moltes coses d'aquella civilització púnica que va dominar el món de la seva època fins que fou destruït pel poble romà (149-146 aC).

Esfericitat de la Terra

No m'interessen tant les batalles amb les victòries i les derrotes, com els detalls més petits, més del dia a dia, i això costa saber-ho perquè després de la Tercera Guerra Púnica tot Cartago fou destruït (146 aC). No sols els edificis sinó tot el seu saber. No van quedar res sinó restes, derruïts. Nosaltres, els pobles de la Mediterrània, som els hereus dels vencedors. Si les tres guerres que guanyaren els romans les haguessin perdut, el món actual seria molt diferent. Però les coses són com són. Potser millor o no.
En aquesta recerca hi ha aspectes concrets que necessitava conèixer per continuar però també, d'una forma més global, he descobert coses molt generals que m'han interessat i n'he pres nota.

M'he adonat que cada civilització, cada poble, ha seguit un ritme propi i diferent dels altres pobles. Mentre un encara estava a l'època de la pedra o del bronze, un altre ja havia descobert la pólvora o que la terra era rodona, pos per exemple.
Canó xinès segle XIII

Per transportar mercaderies era molt important la navegació i va estar en constant evolució i millora fins que es va aconseguir un nivell que es va mantenir fins fa pocs segles. El poble cartaginès, del qual ara coment coses, era amo i senyor del mar. El mar interior que els romans anomenarien més tard "Mare Nostrum" i que ara rep el nom de Mediterrani , era l'autovia on circulaven constantment els vaixells d'un port a l'altre traginant mercaderies.
Com eren els vaixells, com es construïen, a quina velocitat anaven, com s'orientaven en el mar obert, ... és important pel meu treball. Però el més important és que ja construïen els vaixells de manera molt similar a com es fan ara les barques. D'això n'estic segur.

Nau birreme

La guerra, la seva organització, la seva estratègia, les armes que usaven, ... Això no va canviar fins a l'Edat Moderna (segle XV) quan van aparèixer la pólvora, les pistoles i els canons. Això no obstant a la Xina ja havien descobert la pólvora alguns segles abans i en el segle XII ja utilitzaven canons i armes de foc.

EL LLIBRE

Han passat quatre estacions i Tamik vol aprendre un ofici. Les vistes al mar i les històries que li conta el padrí Samis i el seu pare Jaris li fan prendre interès per aprendre l'ofici del mar. Conèixer el mar, viatjar a altres terres, pescar, descobrir. El seu pare li presenta l'amic Asprid que és pescador però que fou un pilot de la nau capitana del general Magó. Tamik aprèn del pescador tot allò que pot. Tamik emprèn una nova aventura...

DEU HAIKAIS

DEU HAIKAIS    https://issuu.com/perecarrio/docs/elogi_del_haikai