TEMPUS FUGIT...

Així finalitza una part de l’aventura de Jaris, Asprid, Kim i Rak i els demés foners, necessària per continuar «L’Illa dels Foners» on, a més d’aquests personatges torna aparèixer Tamik, el jove protagonista de «Les Pomes d’Or».

Però ara, com a recordança, vull mostrar com el pas del temps ha transformats les ciutats visitades en els seu viatge. Unes, han sobreviscut i prosperat, altres han esdevingut records d'un passat gloriós.

 

Cartago, capital de l'imperi púnic va sobreviure la II guerra Púnica (216-201 aC) però no la III guerra contra Roma (149-146 aC). La frase "Cartago delenda est" (Cartago serà destruida) es va complir i no va queda pedra sobre pedra. 

Cartago en runes (Tunícia)

Asprid va sortir del port de Maó quan el general Magó va fer escala d’hivern l’any 206-205 aC. Per això el port va rebre el nom de "Portus Magonis". Avui és una ciutat pròspera.

 

Portus Magonis (Maó, Menorca)

Maó (Menorca)

Partiren cap a Ligúria per afegir les seves tropes a les d’Anníbal que, aleshores, estaba lluitant a Itàlia i havia vençut en diferents ocasions al romans (Trebia, Tresino, Tresimeno). Aprofitaren el temps per conquerir Gènua (actual Gènova) que a l’actualitat és un port molt important d’Itàlia.

Gènua (Gènova, Itàlia)

Gènova (Itàlia)

La flota cartaginesa al cap d’un temps es va traslladar a Savona (Savona) que ara és una ciutat turística.

Savona (Savona, Itàlia)

Savona (Itàlia)

Havent sol·licitat el Senat de Cartago el retorn d’Anníbal i de Magó, aquest que havia caigut ferit a una batalla de Ligúria va dirigir la flota a Hadrume(n)tum (Cartago) però va morir pel camí. Actualment s’anomena Susa i és un port turístic.

Hadrumetum (Susa,Tunícia)

Susa (Tunícia)

Després de la derrota de Zama, la flota que estava a Hadrume(n)tum va dirigir-se a Labdah (Leptis Magna, pels romans). Actualment està derruïda. Molt visitada pels turistes, es troba a un centenar de quilòmetres de Trípoli.

Labdah - Leptis Magna (Trípoli)

Labdah - Leptis Magna (Trípoli)

El viatge dels foners va continuar cap a Siracusa (Sicília). Actualment segueix essent una gran ciutat.
 

Syracussa (Siracusa, Sicília)

Siracusa (Sicília)

De Sicília partiren cap a Sardenya on primer atracaren a Nora, actualment en ruïnes.

Nora (Sardenya)

Nora (Sardenya)

Després atracaren a Caleris (Cagliari) on desembarcaren. Actualment és una ciutat de costa molt visitada.

Caleris (Cagliari, Sardenya)

Cagliari (Sardenya)

De Caleris partiren a Su Nuraxi (Barumini) que actualment està en ruines. 

 

Su Nuraxi (Su Nuraxi di Barumini, Sardenya)

Su Nuraxi di Barumini (Sardenya)

Seguiren cap a Tharros, que actualment és un poble en ruïnes, prop d’Oristano.

Tharros (Sardenya)

Tharros (Sardenya)

Sortiren de Sardenya cap a Massalia (Marsella), actualment un dels principals ports de França.

Massalia (Marsella, França)

Marsella (França)

De Massalia sortiren cap a Ebusus (Pitiüsa Major), actual Eivissa.

 

Ebusus (Eivissa, Illes Balears)

Eivissa (Illes Balears)

D’Ebusus viatjaren al port de la badia de Wusa-tar.

Wusa-tar (Palma, Illes Balears)

Palma (Illes Balears)

Asprid, amb Kim i Rak, Jaris i tots els demés foners arribaren a la seva terra després de realitzar un gran viatge per les aigües del mar interior, anomenat pels romans: Mare Nostrum o Mediterraneus.

RETORN A CASA

A Ebusus estant, en un Santi amén s'assabentaren de quins vaixells es traslladarien a Clumba. N'hi havia vàries i escolliren la més gran perquè així podrien viatjar junts. També perquè anava cap a la badia gran propera al poblat de Quasar.

Arribaren a un acord amb el patró i es prepararen per a la partida.
Sortiren un migdia solejat i amb mar tranquil. Bufava vent favorable i els només hagueren de fer servir els rems per sortir del port. Quan s'allunyaven observaren la bella silueta del port i el seu entorn.
El vespre seguiren la navegació perquè la ruta era ben coneguda pel patró i no hi havia esculls que fessin perillar la nau.

Els foners s'ajuntaren a fer la que segurament seria la darrera vetlada del viatge. Recordaren les aventures, les batalles i les peripècies que havien passat. Ara el record era satisfactori. Després parlaren de les seves famílies i d'allò que pensaven fer a partir d'ara.
Asprid que era de Nura va dir que, almanco per un temps, es quedaria a Clumba on pensava fer de pescador si les coses anaven bé. De moment no pensava tornar a la seva illa on no havia deixat ni esposa ni descendència. Amb els beneficis de la soldada compraria una barca i es construiria una cabana vora el mar.
Dormiren fins a la matinada quan la nau ja entrava a la gran badia. Admiraren el panorama que es veia des del mar i comentaren que no hi havia res millor que aquesta terra.
Pels habitants del lloc, la nau era coneguda i mereixia confiança, així que va entrar al port sense cap problema i va atracar vora algunes barques de pesca. En el moll ja l'esperaven els estibadors de l'armador per baixar les mercaderies i entregar-les als compradors.
Però primer baixaren els foners i sense cap més interrupció partiren pel camí que vorejava el torrent gros que arribava just abaix del poblat de Quasar. Caminaven en filera de dos o tres i travessaren el torrent per passar a l'altre costat.
El camí ja s'anava empinat cap amunt...

EL PORT DE THARROS

Tharros era el port més antic i més important de l'Illa de Sardenya.

Havia estat colònia púnica, fenícia i cartaginesa fins que arribaren el romans. Però continuava tenint una zona comercial de tràfec de mercaderies.

Els jerarques de Su Nuraxi hi tenien una posada amb botiga on comerciaven amb la llana.

El representant va rebre a Pixius, fill major de Baquos, el germà major dels jerarques, amb una reverència i quan va veure que anava acompanyat pels foners, els va saludar i va oferir-los menjar i beure.

Quan va assabentar-se del motiu de la visita va partir cap al port a veure quin destí tenien les naus atracades. Per sort n'hi havia dues que salparien ben aviat cap a la Pitiüsa Major i va anar a veure si trobava a algun dels seus capitans. El va trobar a una taverna del port i li va explicar la situació dels foners. Quedaren per més tard amb l'altre capità en el mateix lloc.

Va tornar a la posada i va explicar allò que havia parlat amb el capità.

Després de menjar un poc, ell, Pixius i Jaris anaren a la taverna on trobaren els dos capitans. Jaris va explicar que ell i els seus companys havien d'anar cap a Ebusus i que tenien interès a viatjar a les seves naus. Els capitans explicaren que el viatge a les Pitiüses sovint era molt dificultós i es feia llarg per manca de vents. Els corrents marins ajudaven a viatjar cap al nord però no cap a ponent. Per això part de la travessia s'havia de fer a rem. Amb tants passatgers a bord, la cosa encara es complicava més. La proposta que feien era que els foners ajudessin els remers quan fes falta. Si remaven, podrien viatjar.

Jaris va dir que ho havia de consultar amb els altres homes i que li contestaria en dos dies, quan arribessin els deu foners que havien quedat a Su Nuraxi.

Precisament al cap de dos dies arribaren Asprid amb els foners i entre tots decidiren acceptar el tracte: farien de remers. Sobretot perquè era la darrera travessia llarga abans d'arribar a casa.

Jaris, Asprid i Pixius anaren a dir als dos capitans que farien de remers, deu a cada vaixell. Asprid com a pilot podia ajudar també en la coberta.

Quedaren que els avisarien el dia abans de partir a la posada on estaven allotjats.

Aquell vespre les àmfores de vi de la taverna es feren ben avall.

EL COMIAT DE SU NURAXI

En el poblat de Su Nuraxi, Kim va continuar uns dies ajudant a la recollida dels ramats d'ovelles i Sorus, oncle de Pixius, li va demanar a n'Asprid si li volia vendre un ca tan valuós. El compraria per un bon preu. Per adular-lo li va dir:

- «Sense cans no hi ha ovelles i sense ovelles no hi ha ramats; sense ramats no hi ha carn, ni llet ni llana. Sense tot això tot és pobresa a cal ramader.»

Asprid ja s'ho esperava i li va respondre:

- «Mirau, amic Sorus, ja m'agradaria oferir-vos aquest ca tan bon pastor que no té preu. Creieu-me que si fos possible el vos deixaria de bon grat, però no pot esser.»

Va continuar dient:

- «El tenc de petit i m'enyoraria d'ell i ell s'enyoraria de mi. I estic ben segur que si el deixàs, fugiria per trobar-me. I jo m'alegraria molt.»

- «Ara és feina vostra i dels pastors ensenyar als vostres cans a recollir les ovelles tal com heu vist que feia Kim.

Va acabar dient:

- «Tota la feina està feta i demà de bon matí partiren cap a Tharros seguint les passes de Jaris i els altres foners.»

Així que el sendemà, la colla de foners amb Kim i Rak, partiren del poblat després d'acomiadar-se dels bons amics que havien fet. Els ramats i els seus pastors aquest dia sortiren un poc més tard per estar presents a la partida del millor ca de pastor que havien conegut.

Kim va passar, per darrera vegada, devora dels sis ramats d'ovelles que passaven de sis-centes, sense bordar-les ni lladrar. Semblava que havia entès que ja no hi tenia cap feina en aquell formós lloc. Però en un curt instant passaren pel seu cervell les imatges dels dies anteriors, quan havia ajudat a recollir els ramats perquè entressin ordenats en els corrals.

Quan ja havien sortit del poblat, els foners es giraren a dir una vegada més adéu a la gent que deixaven enrere i Kim també es va girar i va lladrar com de tristor.

I partirem.

UN POBLE RAMADER (IV)

KIM, FA DE MESTRE
De bon matí, Jaris, amb la meitat de la collada de foners digueren adéu a la gent que havien conegut en el poblat i, guiats per Pixius, que s'havia acomiadat de la familia i havia rebut ordres sobre les feines que hauria de fer a Tharros, on tenien botigues, partiren cap a Tharros que estava aproximadament a unes quaranta-set milles romanes Su Nuraxi. Haurien de fer nit pel camí i el sendemà arribarien abans del migdia.

Asprid i els altres foners quedaren en el poblat i aprofitaren el matí per anar al camp d'entrenament a practicar amb les fones. Els nadius quedaren impressionats quan veren la puntaria que tenien en llançar una pedra a un blanc. Ells coneixien el tir amb fona però no tenien la destresa dels baleàrics. Practicaren fins que va esser l'hora de menjar.
Sorus va anar a cercar a Asprid al magatzem on havien quedat i partiren cap a les pastures en companyia de Kim i Rak.
Mentre caminaven cap a llevant, Rak els sobrevolava i li vengué al cap la família de corbs que va veure en el port d'Hadrumetum, a Cartago. Va pensar que ja devien esser a mig camí en direcció a les Columnes d'Hèracles, on acaba el mar interior. També va reflexionar que aquella devia esser una bona aventura però tot això que ell mateix experimentava en aquell viatge de retorn a les terres del seu amo, no deixava de ser molt interessant. Va decidir que havia fet bé quedant-se amb Asprid i Kim.

Arribaren prop dels ramats que pasturaven i quasi ja era l'hora d'aplegar. Els pastors d'aquell ramat amb els corns s'avisaren als altres pastors i els cans arreplegaren les ovelles en un Santi amén.
Aquí va començar la feina de Kim que era observada pels pastors i els seus cans. Amb una correguda i bordades va posar el primer ramat en ordre. El mascle primer i les altres ovelles de tres en tres, com una tropa ben entrenada. Els cans dels pastors aviat aprengueren la tàctica i, un a cada costat del ramat no deixaven que cap ovella se separàs de la fila. Mentrestant, arribava un altre ramat i Kim repetia l'operació. La cosa important és que els cans dels pastors observessin els moviments ràpids i eficaços de Kim. Al cap d'un temps, sense aturar els ramats, tots anaven com tocava. Els pastors i el ramader Sorus no se'n podien avenir de la tècnica del gos d'Asprid. Aquest també estava meravellat del treball que Kim feia per instint de raça.
D'aquesta manera arribaren als corrals més ràpids que mai perquè entraren sense travar-se.
Aquell vespre els foners menjaren un anyell jove a l'ast.

UN POBLE RAMADER (III)

CONDUIR EL RAMAT
Els foners passaren el dia observant el poble i es meravellaren de la bona organització social que tenia el clan. Es veia la gent feliç.
Quan el sol va començar a tombar cap a ponent es dirigiren al camí per on arribarien els ramats. Els pastors no sabien res del tracte que Sorus havia fet amb n'Asprid però quan els ramats arribessin els ho dirien.
De ben lluny ja sentiren el so dels picarols de les ovelles que s'apropaven. Venien de pressa per descansar en els seus corrals. Era instintiu. Caminaven juntes ben arremolinades i no es distingia on acabava un ramat i on començava el següent.
Sorus i Pixius s'havien avançat en el camí i explicaren als dos primers pastors que el ca dels foners ajudaria a entrar els ramats. Ells haurien de fer el camí com sempre.

Prop dels corrals, Kim estava ajagut amb les orelles estirades i mirant de coa d'ull a Asprid mentre veien arribar els ramats. Asprid ni el mirava ni li deia res. El ca va començar a gemegar amb to suau, com d'ànsia per partir però amb l'amo al seu costat no s'atrevia. Asprid, que no sabia res de ramats ni de pasturar ovelles, no sabia que fer però va entendre que el ca no es mouria si no li donava una ordre. Asprid recordava molt bé allò que havia fet Kim a Savona, quan ajudava als pastors a entrar els ramats al mercat però no ho havia vist. Quan els ramats ja eren a un tir de fona, Asprid va fer un senyal a Kim que el ca va entendre de seguida i va partir com un fibló.
No va perdre gens de temps en saludar als dos cans que conduïen el ramat ni als pastors, sinó que va acarar les ovelles que venien davant i, correguda a un costat i a un altre, les va posar en fila, de manera que davant hi anàs el mascle i darrere ell, sols tres ovelles. D'aquesta manera va aconseguir que el ramat agafàs la forma d'una punta de fletxa i quan va arribar al portal del corral, sense traves va anar entrant el ramat en un "Santi amén". Kim no es va aturar sinó que va seguir amb el segon i següents ramats fent la mateixa operació. Creuava d'un costat a l' altre fent que les ovelles agafessin la posició correcta. Un munt d'ovelles que arribaven amuntegades es transformaren en sis puntes de fletxa que entraren sense traves en el primer corral. Com que arriaren separades entraren fàcilment en el corredor que les conduïa al lloc on pertocava.
Sorus i els pastors admiraren la feina que havia fet aquell ca dels foners. Asprid i els foners també quedaren esglaiats de com Kim per instint sabia fer aquesta feina. No debades era fill de Kira que era una extraordinària cussa pastora procedent de les muntanyes de Molòsia.

Sorus, a la vista de tot això va demanar a Asprid que es quedàs uns dies amb el ca Kim per mostrar als pastors com havien de fer entrar les ovelles als corrals. Per això, els foners decidiren que Jaris i uns quants homes partirien amb Pixius cap al port de Tharros l'endemà i que els altres, amb Asprid, Kim i Rak quedarien uns dies més. Després, un cosí de Pixius, fill de Sorus, ens guiaria cap a Tharros.Tot anava per bon camí.

UN POBLE RAMADER (II)

ELS RAMATS

Sorus i Pixius mostraren els corrals i coberts destinats a les ovelles als foners, mentre els explicaven com era aquesta activitat.

«Cada ramat de vuitanta exemplars estava format per unes cinquanta-cinc ovelles reproductores o ventres del ramat. Eren majors d’un any i mig i criaven fins als sis anys i mig. Parien cinc vegades, un pic a l’any. Després del cicle reproductor les retiraven del ramat. Tot estava calculat per reemplaçar-ne unes onze cada any de manera que en cinc anys totes eren noves. Les ovelles entraven en zel cada desset dies i eren fecundades a partir de la festa dels difunts per a parir a finals de l’estació freda quan començava a sortir l’herba en el prat. L’embaràs durava cinc mesos Solien parir un sol anyell però a vegades naixien bessons. Als tres mesos es desmamaven i les podien munyir un sis mesos, fins que tornava començar el cicle de cria.

En cada ramat també hi havia dos “marrans” reproductors que eren mascles d’entre un any i mig a cinc anys i mig. Cada any en reemplaçaven un dels dos. Mai podien fecundar a una ovella filla seva i per això els canviaven anualment. Perquè la raça fos millor compraven els marrans o els canviaven a altres poblats.

A més, al ramat hi havia les ovelles joves de criança que tenien entre quatre mesos i un any i mig, que era quan podien passar a ser reproductores i substituïen les ovelles, ventres del ramat. Podien esser fins a vint. Eren les ovelles de reemplaçament.

També hi havia els xots de quatre mesos a un any i mig que haurien de reemplaçar als marrans. Quan s’havien seleccionat alguns per la reproducció, els demés eren venuts. Per seleccionar un marrà examinaven els testicles, el barram que encaixàs bé, les potes i ungles. Agafaven els més gros del naixement si eren dos o més. 

En el ramat també hi havia els capons o moltós que eren mascles sanats i que servien perquè feien bona llana.

Tota aquesta diversitat duia molta feina de control. Altres feines consistien en tallar la coa per higiene, sanar als mascles no reproductors, marcar per identificar,... Tot això ho feien recent nats.

Cada any, en acabar l’estiu feien la tondre.

Les ovelles es munyien diàriament i aportaven uns 9,5 satons  de llet a l’any. Amb ½ saton  de llet feien una peça de 3 mines de formatge. Així una ovella per terme mitjà feia 40 mines de formatge a l’any.»

Bones ovelles eren les sardes perquè feien bon formatge i també aportaven una llana molt valorada.

Abans d’acomiadar-se, n’Asprid va demanar a Sorus si el deixaria provar a Kim per arreplegar els ramats a l’entrada al poblat ja que havia observat que s’arremolinaven i travaven abans d’entrar en els corrals. A Sorus li va venir de nou aquesta proposta però la va acceptar. Quedaren que quan tornessin els ramats els esperarien en el camí prop del poblat.

Explicació sobre mesures:

“Saton”  i “mina” eren mesures de capacitat i pes, fenícies, que s’utilitzaven a Sardenya.

1 saton equivalia a 12,6 litres; 9,5 satons equivalien a 120 l.

1 mina equivalia a 450 grams; 3 mines equivalien a 1 ½ kilograms; 40 mines equivalia a 20 kilograms.

A SARDENYA ESTANT (II)

El grup de foners, amb Asprid i Jaris al capdavant, sempre estaven a punt per actuar. Anaven amb un equipatge molt lleuger: un bolic amb roba i les moltolines, un sarró amb doblers, objectes variats i menjar, les tres fones i una llança o una espasa. Asprid duia al seu costat a Kim, el ca molós i a Rak, el corb de Ligòria. Ja s'havien fet adults i responien a qualsevol avís del seu amo amb promptitud.

 

Fins ara el viatge l'havien fet en vaixell i el menjar anava inclòs però ara havien de seguir el camí a peu i necessitarien provisions. Pixius els va acompanyar al mercat perquè compressin menjar per quatre dies. També els va explicar que el camí era el que estava a la dreta del riu Mannu, que desembocava a la llacuna propera a Caleris. El seguirien un bon tram i després girarien cap a dreta per anar al poblat de Su Nuraxi, on vivia la seva família. Perdrien un dia però valia la pena.
També els va explicar que pel camí es trobarien amb diferents poblats i la seva gent es podia preocupar en veure tants de desconeguts. Per això els va proposar anar en grups de tres o quatre. Ell aniria amb el primer i, si fos el cas, explicaria que eren i on anaven. Tots estaren d'acord.
Feta la compra, partiren de bon matí pel camí que voreja el riu Mannu, en direcció a tramuntana.

Al cap d'una hora veren una torre megalítica envoltada de cabanes. D'algunes cases sortia un nuvolet de fum. Ningú els va sortir a dir res i seguiren cap amunt per una planura immensa plena de sembrats de cereals que ja començaven a perdre el color verd i agafar el color groguenc que aporta l'estació càlida.
Pel camí contaren històries ja recontades mil i una vegades. Però també comentaven el paregut entre aquell paisatge i el de l'illa on volien arribar.
Seguint les instruccions del guia no sortiren del camí ni caçaren cap animal.
A posta de sol, s'aturaren prop d'unes roques i feren nit.
Pixius els va dir que eren prop de Barunini però que valia més arribar-hi a mitjan matí.
Feren foc i els foners li explicaren al guia els seus viatges fins a arribar a Sardenya i ell els va contar històries d'aquelles terres i perquè treballava en el moll per l'encarregat de l'armador púnic.

LA BATALLA NAVAL

Mentre Escipió planificava la rendició de Cartago i dictava les condicions d’un acord que considerava urgent perquè en poc temps acabava el seu mandat com a procònsol i assumiria la tasca, i segurament l’èxit, el ja nomenat procònsol Lèntul, va enviar la flota que estava a Útica cap a Cartago. Però sols la meitat quedaria bloquejant la badia de la capital i la resta se n’aniria a impedir que la flota que estava a Hadumetum abandonàs aquell port.   

Aquestes maniobres de la flota romana foren descobertes pels vigies cartaginesos que avisaren del perill al governador d'Hadrumetum.

Aleshores, els capitans de la flota púnica ancorats a Hadrumetum acceleraren els preparatius de la partida.

Aleshores Jaris, avisat per Asprid, va cridar als foners que estaven en el port perquè embarcassin preferentment en la nau capitana del grup de naus que havien arribat de Ligúria.

A trenc d'alba, les naus púniques iniciaren a rem les maniobres de sortida del port d'Hadrumetum.

Al davant, la nau capitana de la qual era copilot Asprid i on viatjava Jaris i la majoria de foners coneguts seus.

Les naus romanes encara no havien fet el setge al port, molt obert al mar i difícil de barrar, però ja mostraven les seves siluetes cap a tramuntana.

Feia vent de terral i els vaixells púnics posaren les veles per agafar més velocitat en direcció cap a llevant. Recorrerien un llarg tram abans de girar cap al sud i arribar al port de destí.

Les naus romanes quan varen veure l'esquadra cartaginesa allargada en una línia que partia del port, obligaren als remers a guanyar velocitat i poder envestir-les per la part de babord.

Les que anaven davant tenien més possibilitats d'escapar, però les més endarrerides haurien d'enfrontar-se en una batalla naval. L'avantatge dels púnics era que transportaven gran quantitat de tropes ben entrenades i motivades contra els romans. Els vaixells de l'antiga esquadra del general Magó intentaren seguir endavant sense lluitar. Eren una dotzena de naus que seguien de prop la nau capitana.

Els capitans de les primeres naus romanes que avançaven en forma d'uve, quan veren allò que passava, modificaren el rumb i dirigiren una quinzena de naus cap a llevant per tallar el pas a l'esquadra del difunt general Magó. Les dues primeres naus romanes es dirigiren directament a la nau púnica capitana. No sabien que els esperaven uns foners baleàrics experts en la lluita a distància i ben aprovisionats de bales de fona de totes grandàries.

La nau romana que s'apropava per l'amura de babord ja preparava el "corvus" per fer-lo caure i apressar la proa i iniciar l'atac dels legionaris, quan va rebre una ploguda de bales de plom llançades per la partida de foners que dirigia Jaris. La nau romana que s'acostava a l'aleta de babord, va tenir la mateixa rebuda per part dels foners que dirigia Asprid. Aleshores, les naus aturaren els remers i deixaren passar la nau capitana.

La nau púnica que seguia a la capitana va envestir amb l'esperó de proa a la segona nau romana i la va tallar per la meitat. La nau en un instant es va fonar.

D'aquesta manera les naus de la primera esquadra púnica, escaparen de la batalla.

La resta de naus púniques viraren cap a tramuntana i envestiren a les altres naus romanes. En haver-hi més naus cartagineses, els romans decidiren evitar la batalla i com pogueren voltaren per fugir del lloc. Unes poques naus romanes foren destruïdes. Aquesta vegada els púnics havien guanyat però ja era tard. El seu principal objectiu era fugir.

Per això, passat el perill, prosseguiren la navegació en direcció cap a llevant, vent en popa.

LA FAMÍLIA DE CORBS

Mentre els dos nous amics i Kim eren a cercar l'ou d'estruç que Asprid havia comanat, Rak va descobrir una família de corbs posats a l'envergadura del pal major. Mai, excepte quan encara estava en el niu i després a una gàbia amb els seus germans, havia tornat a veure cap corb.

Com si no li importàs gens, va volar a l'altra verga del pal i va escoltar la xerrameca dels corbs. Entenia perfectament el seu llenguatge però va pensar que parlaven un poc embarbussat. Va posar l'oïda més atenta i va sentir que comentaven sobre el viatge que farien cap a ponent. Volarien ran de la costa per no perdre el rumb i tenir menjar al seu abast. Així seguirien fins a arribar a les Columnes d'Hèracles quan el mar interior s'acaba. Això ho deia un dels joves corbs, però un altre que semblava que era el seu pare li va dir que això de les Columnes d'Hèracles era una llegenda mitològica del poble grec i que en realitat no existien i que en els seus viatges anteriors ja havien descobert que allò que conten els homes no és tot veritat. Es passaren una bona estona discutint si les columnes eren una realitat o una ficció simbòlica.

- Ben cultes semblen esser aquests corbs – va pensar Rak.
Mentrestant, dos corbs joves feien cabrioles volant sobre el mar. S'alçaven a gran altura, s'aferraven amb les urpes, tancaven les ales i es llançaven cap avall fins que un es desferrava abans d'enfonsar-se al mar. L'altre reia i li deia:
- Has perdut una altra vegada! Torna-m'ho provar!
Així jugaven quan el seu pare els va cridar. Ells mogueren les ales i es posaren a la verga major.
En aquell moment un dels corbs joves demanava:
- I quan arribem al final, on diuen que hi ha les Columnes d'Hèracles, què farem?
- Ja ho decidirem, però la idea és seguir la costa cap al nord, envoltant el mar interior – va respondre el corb pare.
Rak va pensar entre si mateix si li agradaria anar-se'n amb ells de viatge i passaria per les terres on va néixer.
Va decidir quedar amb el seu amo i amb Kim. Tenia bon menjar i aventures a voler. També va pensar que encara era molt jove i que, si volia, podia partir. Ara no era un bon moment.
Amb aquests pensaments estant, varen arribar el seu amo i el nou amic amb en Kim.

Va alçar la vista i va observar que la família de corbs ja havia volat.
Encara es veia un esbart de corbs que volava cap a ponent.