LA BATALLA NAVAL

Mentre Escipió planificava la rendició de Cartago i dictava les condicions d’un acord que considerava urgent perquè en poc temps acabava el seu mandat com a procònsol i assumiria la tasca, i segurament l’èxit, el ja nomenat procònsol Lèntul, va enviar la flota que estava a Útica cap a Cartago. Però sols la meitat quedaria bloquejant la badia de la capital i la resta se n’aniria a impedir que la flota que estava a Hadumetum abandonàs aquell port.   

Aquestes maniobres de la flota romana foren descobertes pels vigies cartaginesos que avisaren del perill al governador d'Hadrumetum.

Aleshores, els capitans de la flota púnica ancorats a Hadrumetum acceleraren els preparatius de la partida.

Aleshores Jaris, avisat per Asprid, va cridar als foners que estaven en el port perquè embarcassin preferentment en la nau capitana del grup de naus que havien arribat de Ligúria.

A trenc d'alba, les naus púniques iniciaren a rem les maniobres de sortida del port d'Hadrumetum.

Al davant, la nau capitana de la qual era copilot Asprid i on viatjava Jaris i la majoria de foners coneguts seus.

Les naus romanes encara no havien fet el setge al port, molt obert al mar i difícil de barrar, però ja mostraven les seves siluetes cap a tramuntana.

Feia vent de terral i els vaixells púnics posaren les veles per agafar més velocitat en direcció cap a llevant. Recorrerien un llarg tram abans de girar cap al sud i arribar al port de destí.

Les naus romanes quan varen veure l'esquadra cartaginesa allargada en una línia que partia del port, obligaren als remers a guanyar velocitat i poder envestir-les per la part de babord.

Les que anaven davant tenien més possibilitats d'escapar, però les més endarrerides haurien d'enfrontar-se en una batalla naval. L'avantatge dels púnics era que transportaven gran quantitat de tropes ben entrenades i motivades contra els romans. Els vaixells de l'antiga esquadra del general Magó intentaren seguir endavant sense lluitar. Eren una dotzena de naus que seguien de prop la nau capitana.

Els capitans de les primeres naus romanes que avançaven en forma d'uve, quan veren allò que passava, modificaren el rumb i dirigiren una quinzena de naus cap a llevant per tallar el pas a l'esquadra del difunt general Magó. Les dues primeres naus romanes es dirigiren directament a la nau púnica capitana. No sabien que els esperaven uns foners baleàrics experts en la lluita a distància i ben aprovisionats de bales de fona de totes grandàries.

La nau romana que s'apropava per l'amura de babord ja preparava el "corvus" per fer-lo caure i apressar la proa i iniciar l'atac dels legionaris, quan va rebre una ploguda de bales de plom llançades per la partida de foners que dirigia Jaris. La nau romana que s'acostava a l'aleta de babord, va tenir la mateixa rebuda per part dels foners que dirigia Asprid. Aleshores, les naus aturaren els remers i deixaren passar la nau capitana.

La nau púnica que seguia a la capitana va envestir amb l'esperó de proa a la segona nau romana i la va tallar per la meitat. La nau en un instant es va fonar.

D'aquesta manera les naus de la primera esquadra púnica, escaparen de la batalla.

La resta de naus púniques viraren cap a tramuntana i envestiren a les altres naus romanes. En haver-hi més naus cartagineses, els romans decidiren evitar la batalla i com pogueren voltaren per fugir del lloc. Unes poques naus romanes foren destruïdes. Aquesta vegada els púnics havien guanyat però ja era tard. El seu principal objectiu era fugir.

Per això, passat el perill, prosseguiren la navegació en direcció cap a llevant, vent en popa.

ANNÍBAL ES PRESENTA EN EL SENAT DE CARTAGO

Mentrestant el general Anníbal anava cap a Cartago per ordres dels sufets, les seves naus fondejades a Hadrumetum es preparaven per a salpar cap a Líbia.
Anníbal va arribar a la part de la murada de l'istme que bordejava el llac Sebknet Sejuni amb Maharbal al seu costat i altres fidels companys de tantes batalles. Allà es trobava la porta de Thapsus tancada per evitar l'entrada de l'enemic. Als crits dels homes del general, les enormes portes s'obriren i Anníbal va desmuntar del cavall i va entrar a peu. Els altres el seguiren. Eren més dos-cents guerrers que havien seguit als Barca des de la conquesta d'Ibèria fins a les portes de Roma.

Anníbal Barca

Deixaren a la dreta el port comercial i observaren la bellesa del port militar de forma circular que estava ple de vaixells de guerra. Això va enfurir encara més al general.

Va continuar el camí fins a l'àgora on es trobava el Senat de Cartago als peus del pujol Byrsa. Quan va arribar a les portes del Senat li impediren el pas però ell va fer retirar els soldats i va entrar a l'edifici on estaven reunits els senadors, i, entre ells, el general Giscó que havia tornat de Gades, derrotat.
El vell sufet va encarar-se amb Anníbal, recriminant-li que hagués perdut la batalla i la guerra. A continuació va ordenar que tornàs a lluitar contra els romans que ja es preparaven per entrar a la ciutat.
Anníbal va respondre que Cartago estava perduda i que ell no lluitaria més. Els va recriminar que l'havien abandonat a la península Itàlica sense enviar els sous i  els reforços que havia demanat. I els va dir que  havia arribat l'hora de negociar la pau.
Després va sortir del Senat i se'n va anar a la casa que havia heretat del seu pare. Havia partit de Cartago amb nou anys i n'havien passat trenta-sis. Duia setze anys de guerra contra els romans i ara necessitava descansar.

En el Senat va continuar la discòrdia però finalment enviaren una ambaixada al procònsol Escipió per a negociar les condicions de pau.
Escipió que era a Útica preparant l'atac a Cartago va rebre l'ambaixada i va parlamentar amb els representants del Senat de Cartago. Els va respondre que es trobarien en dos dies a Tunis on aniria amb part del seu exèrcit i que allà els donaria la resposta a la proposta de pau.

Escipió, l'Africà

Després va preparar l'estratègia i va enviar la flota, la meitat a barrar la badia de Cartago i l'altra meitat a impedir que la flota que estava a Hadrumentum pogués escapar.

ZAMA: LA DERROTA D'ANNÍBAL (III)

Encara que aquest moment és citat per Livi i Polibi com el desenllaç de la batalla, d'acord amb Apià, Anníbal hauria realitzat un darrer intent. Després de l'atac de la cavalleria romana-númida contra la seva 3a línia, Anníbal troba un contingent de cavalleria númida propi, que llança contra la cavalleria de Massinisa a la qual aturaria, mentre el gruix de les seves forces persisteixen en la lluita en franca retirada. Els romans iniciarien una precipitada persecució d'aquestes restes. En un pujol proper efectius hispans i cèltics (probablement restes de la seva 1a línia, encara que entre aquesta no se citaven hispans sinó foners balears) comandats per Anníbal es llancen contra els perseguidors romans.

Novament Escipió ordena que es reagrupin les seves forces, evitant poder ser tallats pel contingent púnic que acaba d'entrar en lluita. Després d'això, els cartaginesos, en neta inferioritat, sucumbeixen definitivament.

Anníbal escapa i passa la nit en Thon.

Allà arriben contingents del seu exèrcit fugits, principalment genets hispans i brucis, però el general cartaginès tem que el lliurin als romans per la qual cosa marxa cap a Hadrume(n)tum on havia deixat la flota i una part del seu exèrcit guardant els subministraments.

Les tropes romanes saquegen el campament púnic i retornen a Útica amb el botí (lloc on tenen el quarter general).

Vermina, fill de Sífax, ve en socors dels cartaginesos amb una força de cavalleria i una mica d'infanteria. Escipió es dirigeix a interceptar-lo amb la totalitat de la seva cavalleria i una part de la seva infanteria. L'ataca en marxa matant a 15.000 homes i capturant a 1.200 infants i 150 genets. Vermina aconsegueix fugir. Això succeeix coincidint amb les Saturnals, que tenen lloc el 17 de desembre. El calendari aqueix any probablement tenia una mica d'avançament pel que fa a l'actual, que depenent dels autors s'estima en 3 o 6 setmanes, la qual cosa porta el combat a la primera o última setmana de novembre de 202 aC.

El Senat nomena nou cònsol Cneo Léntul que arriba a Útica amb 50 naus de guerra i 100 transports. Això ha de tenir lloc en el millor dels casos entorn de primers d'abril de 201 aC, ja que la presa de possessió era entorn dels "idus de març" i a més ha de partir des de Roma i arribar a Àfrica. Ell tindrà el comandament naval i Escipió el terrestre. Per això Escipió ompl els transports amb el botí i surt cap a Roma amb Leli. Cneo Octavi es dirigeix amb totes les forces terrestres davant Cartago per a impressionar als habitants i forçar la pau. Escipió uneix les naus de Léntul a les seves i s'apropa al port de Cartago per mar. De la ciutat arriba una ambaixada amb vaixell per a demanar la pau. Escipió els ordena anar a Tunis on traslladarà la seva caserna general que fins aleshores estava a Útica.

FONERS BALEARS AMB ANNÍBAL

S'inicien noves converses. El general cartaginès Anníbal, mentrestant, comença a reconstruir un nou exèrcit. D'acord amb Apià aconsegueix ajuntar 60.000 infants i 500 genets en la localitat de Marthama. Els cartaginesos contraris a pactar amb Roma envien una flota a arreplegar subministraments arreplegats per Anníbal però una tempesta els dispersa pel que finalment decideixen acceptar les condicions d'Escipió i enviar una ambaixada a Roma juntament amb consellers del mateix Escipió. El general romà no desitjava que el nou cònsol Cneo Corneli Léntul el privàs del comandament per la qual cosa  va forçar l'acord, la qual cosa indueix a pensar que el mateix tengués lloc abans de l'arribada de Léntul a Àfrica. Coses de la política romana.

Escipió no va atacar Cartago sinó que va fer una generosa oferta de pau per la qual Cartago lliuraria tots els vaixells de guerra i elefants, es comprometria a no entrar en cap altra guerra sense permís de Roma, Massinisa seria reinstal·lat en el seu antic regne, i pagarien una indemnització de 10.000 talents de plata en 50 anys.

Anníbal sabent que anava a ser lliurat als romans, va fugir i encara va viure 19 anys més. Però aquí no seguim la seva aventura

Va haver-hi una Tercera Guerra Púnica que fou l'última de les guerres entre Roma i Cartago (149 aC - 146 aC). Acabaria amb la derrota i destrucció de la ciutat de Cartago a les mans dels romans liderats per Publi Corneli Escipió Emilià, nét d'Escipió l'Africà, del qual hem parlat. Els historiadors diuen que la guerra va ser causada per les reiterades declaracions de Cató el Vell en el Senat. Cató el Vell deia que si deixaven que Cartago es recuperàs, tornaria a entaular una guerra contra Roma, i que per raons de seguretat, "Cartago ha de ser destruïda" ["Ceterum censeo Carthaginem esse delendam"].

Encara que la frase més coneguda sobre aquest tema és: "Delenda est Carthago, ("Cartago ha de ser destruïda"). I així es va fer. Les ruïnes segueixen allà molt prop de l'actual Tunis.

ZAMA, LA BATALLA QUE VA CANVIAR LA HISTÒRIA DEL MÓN OCCIDENTAL (I)

Els dos exèrcits acampen a prop i després de la captura de tres espies púnics, es produeix un darrer intent de no arribar a les armes mitjançant el parlament entre tots dos capdavanters: Escipió i Anníbal. Les pretensions d'Anníbal de millorar les condicions pactades temps arrere per Escipió amb els sufets de Cartago, duu a fer inevitable la lluita.

Mapa de Cartago

Estant acampats tots dos generals no gaire lluny l'un d'un altre, Anníbal intenta moure el seu campament a un pujol proper a la població de Cilla avançant un destacament. La seva intenció és millorar el seu accés a les fonts d'aigua. Escipió, que gaudeix de la proximitat a aquest recurs, s'assabenta dels plans del general púnic i decideix avortar-los. Per això fa avançar al seu exèrcit a una posició que impedeix que el seu oponent aconsegueixi el pujol i el repta amb ànim d'iniciar el combat. L'exèrcit cartaginès es trobava en moviment cap a l'elevació. Anníbal refusa el combat i ha de fortificar-se de la millor manera possible en un pla proper. El seu accés a l'aigua és pèssim i les seves tropes han de passar tota la nit en vella sense menjar i cavant per a poder establir el campament i comptar amb algun pou d'aigua.

Situació abans de la batalla

Escipió presenta batalla l'endemà al matí. Anníbal, sabedor de no poder mantenir-se en aqueixa posició sense aigua i de ser assetjat per l'esquena si inicia una retirada, decideix acceptar l'envit.
El seu exèrcit compta amb no menys de 40.000 infants, uns 4.000 genets i 80 elefants.
El romà compta amb 25.000 infants, no menys de 1.500 genets italians i romans als quals se sumen els númides de Masinisa i 1.600 de Decamas. Leli manava l'ala dreta i Cneo Octavi l'esquerra. Masinisa amb el comandament de la cavalleria itàlica i númida respectivament.
En l'esquerra cartaginesa la cavalleria la manava el príncep Massathes. En aquesta part estava la cavalleria númida mentre en la dreta es trobava la cartaginesa.

Esquema inicial a punt d'iniciar-se la batalla

A l'avantguarda Anníbal alinea els 80 elefants. Després d'ells les tropes del seu germà difunt Magó (lígurs, foners balears, gals i mauritans). En segona línia separada de l'anterior, cartaginesos, africans i macedonis. En tercer lloc i també espaiada de la línia precedent, els seus veterans d'Itàlia, majoritàriament brucis. En l'ala dreta situa la cavalleria cartaginesa i en l'esquerra la númida.
En aqueix instant es produeix un fet inesperat, un eclipsi de sol, que serà interpretat pels soldats com un senyal diví.