LA DARRERA GRAN TRAVESSIA (I)

TOPADA AMB ELS PIRATES
Les dues naus salparen de matinada per tenir tot el dia per navegar.
El dia abans, els capitans enviaren un mariner a avisar els foners a la posada on s'allotjaven perquè estiguessin a bord quan sortís el sol. Els foners viatjaven amb poc equipatge i no tengueren cap dificultat per complir l'avís. S'acomiadaren de Pixius, del seu germà i de l'encarregat de la botiga i partiren cap al port. Les dues naus ja estaven carregades i poques maniobres sortiren a rem del port de Tharros.
Es dirigien cap a Tramuntana fent cabotatge sempre que fos possible, tant ara que seguien la costa de Sardenya, com més al nord quan passessin per la costa de ponent de Còrsega. En el mar de Ligúria virarien cap a ponent per a dirigir-se a Massàlia on canviarien llana per àmfores de vi del sud de la Gàl·lica que era molt apreciat. Part d'aquest carregament de vi quedaria a Ebusus.
En el pacte que feren els foners amb els capitans acordaren fer un carregament de rocs o pedres de torrent suficient per si eren atacats pels pirates corsos o lígurs que infestaven aquelles aigües, sobretot ara que havia acabat la guerra entre Cartago i Roma. Passarien prop de terra i serien observats moltes milles. No era impensable que fossin atracats.
Sobrepassada Sardenya, seguiren cap al nord a una distància suficient de la costa de Còrsega per a veure-la sense esser vists. Aquella costa tenia moltes cales d'on podia sorgir el perill. Però passaren dies sense veure cap nau ni amiga ni enemiga. I s'aventuraren a entrar en el Mar de Ligúria per enfilar la direcció cap a Massàlia.

Els dos capitans coneixien molt bé aquella regió i sospitaven que més prest o més tard els sortirien al pas, vaixells pirates lígurs. Darrerament moltes naus eren atracades per obtenir les mercaderies i els mateixos vaixells. Tota la tripulació era eliminada.
Per això l'ajuda dels mercenaris foners podia esser fonamental en la defensa de naus, mercaderies i passatgers.

Tal com havien ensumat, de darrere una punta de terra, sortiren dos vaixells que duien males intencions. No duien les veles esteses perquè duien el vent de proa. No eren molt grosses però anaven plenes de guerrers ben armats. Quan veren les dues naus de comerç no s'ho pensaren gaire i les atacaren. Un vaixell contra una nau de mercaderies era com tenir el peix dins el cove. Per això anaven encesos i sense cap prevenció.
A les dues naus púniques, els capitans prepararen la defensa posant els foners en primera línia preparats amb les fones de tir llarg i els rocs més pesants.
Tan aviat com es posaren a tret, els foners s'alçaren i feren brunzir les fones fent tres voltes sobre el cap, abans d'amollar la bala ben dirigida al cos dels pirates que aixecaven els braços amenaçant la gens de les naus que volien atacar.
Els vaixells pirates amb la força dels rems havien agafat gran velocitat i no podien evitar de cap manera la ploguda de les pedres que queien pel cel. En un instant la majoria estaven malferits. En veure això el capità dels pirates que estava a popa va fer ciar els rems per tornar enrere. Amb el timó va maniobrar per girar els vaixells i fugir. Tot això va fer que les naus pirates s'aturassin quasi del tot produint-se una espècie de caos, ple de gemecs i crits.
Mentrestant, de les dues naus comercials sortien niguls de pedres cap als pirates i aquests hagueren d'amagar-se sota la coberta, com pogueren. Els pirates estaven vençuts i nafrats.

Els capitans púnics no volgueren res més i seguiren el rumb cap a Massàlia amb les veles plenes de vent de mitja popa.
Abans de fer fosca arribarien al port.

EL PORT DE THARROS

Tharros era el port més antic i més important de l'Illa de Sardenya.

Havia estat colònia púnica, fenícia i cartaginesa fins que arribaren el romans. Però continuava tenint una zona comercial de tràfec de mercaderies.

Els jerarques de Su Nuraxi hi tenien una posada amb botiga on comerciaven amb la llana.

El representant va rebre a Pixius, fill major de Baquos, el germà major dels jerarques, amb una reverència i quan va veure que anava acompanyat pels foners, els va saludar i va oferir-los menjar i beure.

Quan va assabentar-se del motiu de la visita va partir cap al port a veure quin destí tenien les naus atracades. Per sort n'hi havia dues que salparien ben aviat cap a la Pitiüsa Major i va anar a veure si trobava a algun dels seus capitans. El va trobar a una taverna del port i li va explicar la situació dels foners. Quedaren per més tard amb l'altre capità en el mateix lloc.

Va tornar a la posada i va explicar allò que havia parlat amb el capità.

Després de menjar un poc, ell, Pixius i Jaris anaren a la taverna on trobaren els dos capitans. Jaris va explicar que ell i els seus companys havien d'anar cap a Ebusus i que tenien interès a viatjar a les seves naus. Els capitans explicaren que el viatge a les Pitiüses sovint era molt dificultós i es feia llarg per manca de vents. Els corrents marins ajudaven a viatjar cap al nord però no cap a ponent. Per això part de la travessia s'havia de fer a rem. Amb tants passatgers a bord, la cosa encara es complicava més. La proposta que feien era que els foners ajudessin els remers quan fes falta. Si remaven, podrien viatjar.

Jaris va dir que ho havia de consultar amb els altres homes i que li contestaria en dos dies, quan arribessin els deu foners que havien quedat a Su Nuraxi.

Precisament al cap de dos dies arribaren Asprid amb els foners i entre tots decidiren acceptar el tracte: farien de remers. Sobretot perquè era la darrera travessia llarga abans d'arribar a casa.

Jaris, Asprid i Pixius anaren a dir als dos capitans que farien de remers, deu a cada vaixell. Asprid com a pilot podia ajudar també en la coberta.

Quedaren que els avisarien el dia abans de partir a la posada on estaven allotjats.

Aquell vespre les àmfores de vi de la taverna es feren ben avall.

L'ESTANY DAURAT

Camí de Tharros...
Aquella nit dormiren prop d'unes roques arrecerades, properes al camí que anava cap a Tharros.
A la matinada, partiren ja decidits a arribar al seu destí en poc temps. La sorpresa fou el grandiós estany amb el qual es toparen i que haurien d'envoltar. 

Mentre caminaven Jaris va pensar que a Sardenya havia fet bones amistats i sobretot li va venir al cap Pixius que duia al seu costat. Li va comentar això i que si alguna vegada en els seus viatges de comerç arribava a l'Illa de Clumba, Kromiusa dels grecs, intentàs trobar-lo. No sabia com explicar això i amb una vara que duia va fer aquest dibuix sobre l'arena per on caminaven.

 I li va dir:
- Veus, Pixius! La meva illa a tramuntana tot són muntanyes però si les traspasses amb el vaixell i dones la volta cap al sud, et trobaràs en una gran badia i al fons s'hi troba el moll. Seguint el torrent que desemboca al port serà fàcil d'arribar al poblat de Quasar.
- No crec venir mai, però si ho faig, vendré a veure't, Jaris – contestà Pixius.
- Coses més difícils han passat – li digué Jaris.
Pixius li va dir que aquell era l'Estany Daurat i que connectava amb el mar i que per això hi havia molts de peixos que entraven a desovar. Els pescadors assecaven i salaven la a fresa (paquet d'ous) dels molls i en feien un menjar exquisit que tothom apreciava molt.

Quan voltaren la major part de l'estany veren les cases del port de Tharros sobre una estreta franja de terra rocosa. En el moll hi havia algunes naus. Jaris confiava que un d'aquells vaixells els portaria cap a Ebusus.

A SARDENYA ESTANT (II)

El grup de foners, amb Asprid i Jaris al capdavant, sempre estaven a punt per actuar. Anaven amb un equipatge molt lleuger: un bolic amb roba i les moltolines, un sarró amb doblers, objectes variats i menjar, les tres fones i una llança o una espasa. Asprid duia al seu costat a Kim, el ca molós i a Rak, el corb de Ligòria. Ja s'havien fet adults i responien a qualsevol avís del seu amo amb promptitud.

 

Fins ara el viatge l'havien fet en vaixell i el menjar anava inclòs però ara havien de seguir el camí a peu i necessitarien provisions. Pixius els va acompanyar al mercat perquè compressin menjar per quatre dies. També els va explicar que el camí era el que estava a la dreta del riu Mannu, que desembocava a la llacuna propera a Caleris. El seguirien un bon tram i després girarien cap a dreta per anar al poblat de Su Nuraxi, on vivia la seva família. Perdrien un dia però valia la pena.
També els va explicar que pel camí es trobarien amb diferents poblats i la seva gent es podia preocupar en veure tants de desconeguts. Per això els va proposar anar en grups de tres o quatre. Ell aniria amb el primer i, si fos el cas, explicaria que eren i on anaven. Tots estaren d'acord.
Feta la compra, partiren de bon matí pel camí que voreja el riu Mannu, en direcció a tramuntana.

Al cap d'una hora veren una torre megalítica envoltada de cabanes. D'algunes cases sortia un nuvolet de fum. Ningú els va sortir a dir res i seguiren cap amunt per una planura immensa plena de sembrats de cereals que ja començaven a perdre el color verd i agafar el color groguenc que aporta l'estació càlida.
Pel camí contaren històries ja recontades mil i una vegades. Però també comentaven el paregut entre aquell paisatge i el de l'illa on volien arribar.
Seguint les instruccions del guia no sortiren del camí ni caçaren cap animal.
A posta de sol, s'aturaren prop d'unes roques i feren nit.
Pixius els va dir que eren prop de Barunini però que valia més arribar-hi a mitjan matí.
Feren foc i els foners li explicaren al guia els seus viatges fins a arribar a Sardenya i ell els va contar històries d'aquelles terres i perquè treballava en el moll per l'encarregat de l'armador púnic.

A SARDENYA ESTANT (I)

Allò primer que veren els foners quan arribaven a Nora, sobre una punta de terra que protegia el port dels embats del mar, fou un poblat megalític amb una torre que s'alçava a un dels seus costats. El poblat estava envoltat de roques grandioses i, aleshores, obriren els ulls de la sorpresa. Per un moment pensaren que eren a casa seva. Després recordaren que encara eren ben lluny perquè les illes on varen néixer estaven molt més a ponent. Els dos «gaûlos» s'aproparen al port i atracaren. Posaren una passarel·la que permetia el pas i un home va pujar a bord. Va parlar amb el capità i després va baixar de la nau i va donar ordres a uns homes que baixessin part de les mercaderies. Ni la marineria ni els foners baixaren al moll. Acabada l'operació, els dos vaixells salparen cap a tramuntana.

En poc temps, les dues naus giraren a babord i entraren dins una gran badia. Més o menys a la meitat, al fons d'aquesta, es veia un gran port que es deia Calares (o Calaris). No tardaren molt a ancorar enmig del port. Els dos capitans baixaren en primer lloc a un bot i es dirigiren al moll. Després, part dels mariners amb els foners, pujaren a unes barques i també partiren cap a terra. Aleshores s'acomiadaren dels capitans i anaren a parlar amb el comissionat de l'armador de les naus. Volien saber si d'aquell port sortiria cap vaixell cap a la Pitiüsa Major, a la qual els fenicis donaren el nom de ʾībošim, i on els cartaginesos hi tenien una colònia, amb indústria i comerç. Si arribaven a l'illa, estarien a un bot de ca seva.
El comissionat no sabia de cap nau que sortís cap a la Pitiüsa Major però, després de demanar a uns i altres, els va dir que del port de Tharros, a l'altre costat de l'illa, sortiria un vaixell amb aquell destí en la propera lluna.
Encara que el camí no tenia pèrdua perquè seguia el curs del riu Mannu fins a la meitat, després, un camí ben assenyalat en la planura duia directament cap al port de Tharros, els va oferir un guia que els acompanyaria i els ajudaria a aconseguir passatge.

Nurag sard

El jove Pixius, que així nomia el guia, va esser molt amable amb ells i arribaren a un acord, amb la condició que es desviarien una mica del camí per poder visitar els seus familiars que habitaven a un poblat de la planura anomenat «Su Nuraxi». Com que els sobrava el temps i la proposta només els endarreria un dia, els foners estigueren d'acord.
De moment els deus seguien de la seva part.