LES CONDICIONS DEL TRACTAT

Vet aquí les condicions que va imposar Escipió als ambaixadors de Cartago:
«D'una part, els cartaginesos conservaran a Àfrica totes les places quines ocupaven abans de l'última guerra, així com les terres, els esclaus i els altres béns dels quals es trobaven en possessió; a explicar des de la conclusió del tractat, no seran molestats amb acte algun d'hostilitat; continuaran vivint segons les seves lleis i costums i no els seran imposades guarnicions.»
«D'altra altra part, els cartaginesos restituiran als romans tot allò que injustament els han arrabassat durant les treves; faran lliurament de tots els presoners de guerra i trànsfugues que han capturat o rebut; abandonaran tots els seus vaixells, a excepció de deu galeres; lliuraran tots els seus elefants; no faran «guerra alguna fora ni dins de l'Àfrica, sense l'adhesió del poble romà; retornaran a Masinisa les cases, terres, ciutats i altres béns que li han pertangut el mateix que als seus avantpassats (els romans es reservaven la designació dels països on es trobaven aquests béns de Masinisa); proveiran de queviures a l'exèrcit romà per espai de tres mesos; pagaran els sous d'aquest exèrcit fins al moment en què el senat i el poble romà hagin determinat sobre els articles del tractat; donaran deu mil talents de plata en cinquanta anys «pagant en cadascun, dos-cents talents de Eubea; en fi, com a garantia del tractat, el cònsol encollirà cent ostatges entre la joventut cartaginesa.»

Quan els ambaixadors que havien estat enviats a Tunis van tornar a Cartago i van donar a conèixer el resultat de la negociació, va haver-hi al senat una gran vacil·lació. Molts senadors opinaven que no s'havien d'admetre les condicions proposades i Giscó entre ells, va procurar fer costat a l'opinió per mitjà d'un discurs. Començava a parlar quan Anníbal es va llançar sobre ell i el va treure del seient: al moment es van sentir en l'assemblea violents murmuris.
«Em perdonéssiu, va dir Anníbal si he comès alguna falta contra els usos de Cartago. Vosaltres sabeu que vaig sortir de la meva pàtria a l'edat de nou anys i que no he tornat a ella fins al cap de trenta-sis d'absència. Teniu a bé perdonar-me la falta que he comès i sols considereu les meves intencions, que són les d'un bon ciutadà.»
Anníbal va afegir que, enmig de tan urgent perill, rebutjar la pau acordada per Escipió, era voler la caiguda de Cartago; i va acabar dient:
«No delibereu sobre els articles, abans rebeu-los amb alegria. Oferiu sacrificis als Déus, i pregau-los que facin de manera que el poble romà ratifiqui el tractat que se'ns proposa.»

L'assemblea va estar d'acord amb l'opinió d'Anníbal i va despatxar ambaixadors per concloure la pau. Aquests enviats es van dirigir primer a Escipió, que acampava a Tunis, i des d'allà van partir a Roma. Introduïts en el Senat, Àsdrubal Pudo, un d'ells, va prendre la paraula i va implorar la pietat dels romans. La pau els va ser concedida; i el tractat conclòs per Escipió, es va ratificar pel poble i pels senadors romans; llavors els ambaixadors van tornar a Àfrica per a donar compte de l'acord i fer complir les condicions...

ANNÍBAL ES PRESENTA EN EL SENAT DE CARTAGO

Mentrestant el general Anníbal anava cap a Cartago per ordres dels sufets, les seves naus fondejades a Hadrumetum es preparaven per a salpar cap a Líbia.
Anníbal va arribar a la part de la murada de l'istme que bordejava el llac Sebknet Sejuni amb Maharbal al seu costat i altres fidels companys de tantes batalles. Allà es trobava la porta de Thapsus tancada per evitar l'entrada de l'enemic. Als crits dels homes del general, les enormes portes s'obriren i Anníbal va desmuntar del cavall i va entrar a peu. Els altres el seguiren. Eren més dos-cents guerrers que havien seguit als Barca des de la conquesta d'Ibèria fins a les portes de Roma.

Anníbal Barca

Deixaren a la dreta el port comercial i observaren la bellesa del port militar de forma circular que estava ple de vaixells de guerra. Això va enfurir encara més al general.

Va continuar el camí fins a l'àgora on es trobava el Senat de Cartago als peus del pujol Byrsa. Quan va arribar a les portes del Senat li impediren el pas però ell va fer retirar els soldats i va entrar a l'edifici on estaven reunits els senadors, i, entre ells, el general Giscó que havia tornat de Gades, derrotat.
El vell sufet va encarar-se amb Anníbal, recriminant-li que hagués perdut la batalla i la guerra. A continuació va ordenar que tornàs a lluitar contra els romans que ja es preparaven per entrar a la ciutat.
Anníbal va respondre que Cartago estava perduda i que ell no lluitaria més. Els va recriminar que l'havien abandonat a la península Itàlica sense enviar els sous i  els reforços que havia demanat. I els va dir que  havia arribat l'hora de negociar la pau.
Després va sortir del Senat i se'n va anar a la casa que havia heretat del seu pare. Havia partit de Cartago amb nou anys i n'havien passat trenta-sis. Duia setze anys de guerra contra els romans i ara necessitava descansar.

En el Senat va continuar la discòrdia però finalment enviaren una ambaixada al procònsol Escipió per a negociar les condicions de pau.
Escipió que era a Útica preparant l'atac a Cartago va rebre l'ambaixada i va parlamentar amb els representants del Senat de Cartago. Els va respondre que es trobarien en dos dies a Tunis on aniria amb part del seu exèrcit i que allà els donaria la resposta a la proposta de pau.

Escipió, l'Africà

Després va preparar l'estratègia i va enviar la flota, la meitat a barrar la badia de Cartago i l'altra meitat a impedir que la flota que estava a Hadrumentum pogués escapar.

HADRUMETUM, PORT DE FUGIDA

El temps que va durar la batalla de Zama, Hadrumetum semblava un rusc d'abelles, amb constant entrada i sortida de guerrers. La flota seguia ancorada en el port militar.

Les notícies sobre la batalla no eren bones i arribaren ordres de tenir les naus a punt de sortir del port. Aleshores, el capità de la nau on Asprid era pilot va recaptar aliments i beguda, va ordenar que els mariners i remers estiguessin a punt i va fer sortir la nau del port.
La derrota de l'exèrcit púnic fou confirmada pel mateix Anníbal que va arribar a cavall amb la seva guàrdia personal i nombrosos homes a cavall. En els dies següents també arribaren soldats, principalment veterans de la "triarii" que havien aconseguit escapar dels atacs romans. També arribaren bastant de foners baleàrics , perquè en el darrer combat acompanyaven a Anníbal.
Aquest, va preparar l'embarcament i partida de la flota amb els seus generals cap a Líbia on tenien ciutats amigues perquè era territori púnic. Anníbal pensava reagrupar les tropes per a recuperar Cartago.

En aquestes estant, van arribar emissaris de Cartago que reclamaren la tornada d'Anníbal que hauria de participar en la negociació de les condicions de pau. Ell, sense massa interès, es va preparar per a dirigir-se a la capital, acompanyat de la seva guàrdia personal. Al mateix temps va ordenar que la flota sortís cap a Líbia on l'haurien d'esperar a ell o les seves ordres.

ZAMA: LA DERROTA D'ANNÍBAL (III)

Encara que aquest moment és citat per Livi i Polibi com el desenllaç de la batalla, d'acord amb Apià, Anníbal hauria realitzat un darrer intent. Després de l'atac de la cavalleria romana-númida contra la seva 3a línia, Anníbal troba un contingent de cavalleria númida propi, que llança contra la cavalleria de Massinisa a la qual aturaria, mentre el gruix de les seves forces persisteixen en la lluita en franca retirada. Els romans iniciarien una precipitada persecució d'aquestes restes. En un pujol proper efectius hispans i cèltics (probablement restes de la seva 1a línia, encara que entre aquesta no se citaven hispans sinó foners balears) comandats per Anníbal es llancen contra els perseguidors romans.

Novament Escipió ordena que es reagrupin les seves forces, evitant poder ser tallats pel contingent púnic que acaba d'entrar en lluita. Després d'això, els cartaginesos, en neta inferioritat, sucumbeixen definitivament.

Anníbal escapa i passa la nit en Thon.

Allà arriben contingents del seu exèrcit fugits, principalment genets hispans i brucis, però el general cartaginès tem que el lliurin als romans per la qual cosa marxa cap a Hadrume(n)tum on havia deixat la flota i una part del seu exèrcit guardant els subministraments.

Les tropes romanes saquegen el campament púnic i retornen a Útica amb el botí (lloc on tenen el quarter general).

Vermina, fill de Sífax, ve en socors dels cartaginesos amb una força de cavalleria i una mica d'infanteria. Escipió es dirigeix a interceptar-lo amb la totalitat de la seva cavalleria i una part de la seva infanteria. L'ataca en marxa matant a 15.000 homes i capturant a 1.200 infants i 150 genets. Vermina aconsegueix fugir. Això succeeix coincidint amb les Saturnals, que tenen lloc el 17 de desembre. El calendari aqueix any probablement tenia una mica d'avançament pel que fa a l'actual, que depenent dels autors s'estima en 3 o 6 setmanes, la qual cosa porta el combat a la primera o última setmana de novembre de 202 aC.

El Senat nomena nou cònsol Cneo Léntul que arriba a Útica amb 50 naus de guerra i 100 transports. Això ha de tenir lloc en el millor dels casos entorn de primers d'abril de 201 aC, ja que la presa de possessió era entorn dels "idus de març" i a més ha de partir des de Roma i arribar a Àfrica. Ell tindrà el comandament naval i Escipió el terrestre. Per això Escipió ompl els transports amb el botí i surt cap a Roma amb Leli. Cneo Octavi es dirigeix amb totes les forces terrestres davant Cartago per a impressionar als habitants i forçar la pau. Escipió uneix les naus de Léntul a les seves i s'apropa al port de Cartago per mar. De la ciutat arriba una ambaixada amb vaixell per a demanar la pau. Escipió els ordena anar a Tunis on traslladarà la seva caserna general que fins aleshores estava a Útica.

FONERS BALEARS AMB ANNÍBAL

S'inicien noves converses. El general cartaginès Anníbal, mentrestant, comença a reconstruir un nou exèrcit. D'acord amb Apià aconsegueix ajuntar 60.000 infants i 500 genets en la localitat de Marthama. Els cartaginesos contraris a pactar amb Roma envien una flota a arreplegar subministraments arreplegats per Anníbal però una tempesta els dispersa pel que finalment decideixen acceptar les condicions d'Escipió i enviar una ambaixada a Roma juntament amb consellers del mateix Escipió. El general romà no desitjava que el nou cònsol Cneo Corneli Léntul el privàs del comandament per la qual cosa  va forçar l'acord, la qual cosa indueix a pensar que el mateix tengués lloc abans de l'arribada de Léntul a Àfrica. Coses de la política romana.

Escipió no va atacar Cartago sinó que va fer una generosa oferta de pau per la qual Cartago lliuraria tots els vaixells de guerra i elefants, es comprometria a no entrar en cap altra guerra sense permís de Roma, Massinisa seria reinstal·lat en el seu antic regne, i pagarien una indemnització de 10.000 talents de plata en 50 anys.

Anníbal sabent que anava a ser lliurat als romans, va fugir i encara va viure 19 anys més. Però aquí no seguim la seva aventura

Va haver-hi una Tercera Guerra Púnica que fou l'última de les guerres entre Roma i Cartago (149 aC - 146 aC). Acabaria amb la derrota i destrucció de la ciutat de Cartago a les mans dels romans liderats per Publi Corneli Escipió Emilià, nét d'Escipió l'Africà, del qual hem parlat. Els historiadors diuen que la guerra va ser causada per les reiterades declaracions de Cató el Vell en el Senat. Cató el Vell deia que si deixaven que Cartago es recuperàs, tornaria a entaular una guerra contra Roma, i que per raons de seguretat, "Cartago ha de ser destruïda" ["Ceterum censeo Carthaginem esse delendam"].

Encara que la frase més coneguda sobre aquest tema és: "Delenda est Carthago, ("Cartago ha de ser destruïda"). I així es va fer. Les ruïnes segueixen allà molt prop de l'actual Tunis.

ZAMA, LA BATALLA QUE VA CANVIAR LA HISTÒRIA DEL MÓN OCCIDENTAL: ELS ELEFANTS (II)

El combat s'inicia amb la càrrega dels elefants.

Els vuitanta paquiderms estaven a primera fila. Però els romans ja coneixien la lluita amb aquestes bèsties perquè primer a Itàlia havien lluitat contra elles en diverses ocasions i a Ligúria també (vegeu article: BATALLA, DERROTA, RETORN I MORT DE MAGÓ BARCA), contra els elefants que duia el general Magó quan fou ferit. 
 

En les ales, la cavalleria númida aliada de Roma, acostumada més a la seva presència, aconsegueix treure del camp de batalla a les bèsties llançant-los armes punxats des de les seues muntures, per a fer-los mal,  però en el centre de la línia, els paquiderms aconsegueixen entrar en contacte amb els *vèlits. Aquests els causen un gran dany, però és necessari que els genets romans i itàlics de la reserva utilitzen els passadissos deixats pels *maniples per a poder acostar-se a ells i posats peu en terra puguin també llançar-los les seves javelines. Alguns elefants prossegueixen la seva marxa encaminant-se als esmentats passadissos que hi havia  entre *maniples, moment en el qual eren ferits amb *”pilum” i javelines per tots dos costats. Una altra part d'elefants  es torna contra les seves pròpies línies després de l'escomesa  dels *vèlits.

Aquesta càrrega contra les línies pròpies facilita l'atac de la cavalleria númida de Massinisa en l'ala dreta contra la cavalleria, també númida, de l'exèrcit púnic a la qual posa en fugida, iniciant la seva persecució. Per l'ala esquerra romana, Caius Lelius, posat al capdavant de la cavalleria romana i itàlica, es llança contra la cavalleria cartaginesa posant-la també en fugida. Després d'aquests esdeveniments, amb ambdues cavalleries fora d'escena, es produeix el xoc de les infanteries. Els *hastatii carreguen contra la primera línia púnica. En l'ala dreta romana, davant la pressió exercida, Anníbal ha d'intervenir per a estabilitzar la situació. En l'esquerra per contra, els celtes i lígurs (aliats dels púnics) posen en severs destrets a les tropes manades per Cneo Octavi i aleshores Escipió envia a Minuci Termo amb reforços per a socórrer-los.

Després d'un cruent combat, els  *hastatii aconsegueixen finalment fer retrocedir  la primera línia cartaginesa, que se sent aïllada davant la inacció en el seu suport de la segona línia púnica, i entren en pànic. En la seva fuita no poden integrar-se en el centre de la seva segona línia perquè aquesta li tanca el pas i fins i tot arriben a produir-se combats fratricides entre els que  retrocedeixen i els components d'aquesta segona línia, per la qual cosa han de fugir pels flancs. Això va provocar que la longitud d'aquesta segona línia  augmentàs en els seus extrems, encara que una part dels  que es replegaven van fugir i uns altres es van reagrupar en un pujol proper.

Amb aquesta maniobra d'allargar els extrems de la seva formació, Anníbal intentava novament ficar a l’exèrcit romà en el centre de la mateixa i envoltar-ho amb les ales. Però Escipió no es va deixar enganyar tan fàcilment i va respondre fent retrocedir als *hastatii que perseguien les restes de la primera línia púnica, reagrupant-los en el centre de la seva pròpia formació per davant del que havia estat el front en el qual jeien els cadàvers d'aquest primer xoc.  Es replega als ferits d'aquesta línia i Escipió disposa que els seus *prínceps s'avancin i passin a les ales, cobrint per aquest costat als *hastatii. D'aquesta manera allarga la seva línia i evita el perill que pogués produir-se en estirar-se la segona línia púnica amb els quals fugen de la primera línia. 

Tornen a xocar tots dos exèrcits i els romans mostren la seva superioritat fent que la segona línia púnica torni a cedir terreny i es replegui cap a la posició de la tercera que de nou li tanca el pas obligant-la a acudir a les ales.

Escipió empra als *triarii *enviant-los als extrems de la seva formació de manera que es compensi l'augment d'extensió de la línia cartaginesa. Es reaviva la trobada amb el xoc contra aquesta tercera línia i el combat s'enverina, però després del retorn de la cavalleria romana i númida, envolten i aniquilen a l'exèrcit de Anníbal causant-los més de 20.000 morts i d'altre tant de presoners. Alguns hispans i númides van desertar al bàndol romà. Aquests per la seva banda tenen, segons fonts romanes,  2.500 morts i d'altres tants de Massinisa.

Vocabulari

Vèlit.-  soldat d’infanteria lleugera, equipat de llança i espasa, que obria el combat.

Maniple.- subdivisió de la legió romana que constava de 50 a 120 homes.

Pilum.- llança llarga de quinze pams, la meitat de de fusta i l’altra de ferro en punta.

Hastatii.- soldat romà de primera línia armat de “pilum”.

Príncep.- soldat romà de de segona línia que ataca després del *hastatii. Van armats amb “pilum”.

Triarii.- soldat romà veterà de tercera línia, armat amb escut rectangular, espasa i pica. 

(Aquesta crònica finalitzarà amb l'article: La batalla de Zama: la derrota d'Annibal)

ZAMA, LA BATALLA QUE VA CANVIAR LA HISTÒRIA DEL MÓN OCCIDENTAL (I)

Els dos exèrcits acampen a prop i després de la captura de tres espies púnics, es produeix un darrer intent de no arribar a les armes mitjançant el parlament entre tots dos capdavanters: Escipió i Anníbal. Les pretensions d'Anníbal de millorar les condicions pactades temps arrere per Escipió amb els sufets de Cartago, duu a fer inevitable la lluita.

Mapa de Cartago

Estant acampats tots dos generals no gaire lluny l'un d'un altre, Anníbal intenta moure el seu campament a un pujol proper a la població de Cilla avançant un destacament. La seva intenció és millorar el seu accés a les fonts d'aigua. Escipió, que gaudeix de la proximitat a aquest recurs, s'assabenta dels plans del general púnic i decideix avortar-los. Per això fa avançar al seu exèrcit a una posició que impedeix que el seu oponent aconsegueixi el pujol i el repta amb ànim d'iniciar el combat. L'exèrcit cartaginès es trobava en moviment cap a l'elevació. Anníbal refusa el combat i ha de fortificar-se de la millor manera possible en un pla proper. El seu accés a l'aigua és pèssim i les seves tropes han de passar tota la nit en vella sense menjar i cavant per a poder establir el campament i comptar amb algun pou d'aigua.

Situació abans de la batalla

Escipió presenta batalla l'endemà al matí. Anníbal, sabedor de no poder mantenir-se en aqueixa posició sense aigua i de ser assetjat per l'esquena si inicia una retirada, decideix acceptar l'envit.
El seu exèrcit compta amb no menys de 40.000 infants, uns 4.000 genets i 80 elefants.
El romà compta amb 25.000 infants, no menys de 1.500 genets italians i romans als quals se sumen els númides de Masinisa i 1.600 de Decamas. Leli manava l'ala dreta i Cneo Octavi l'esquerra. Masinisa amb el comandament de la cavalleria itàlica i númida respectivament.
En l'esquerra cartaginesa la cavalleria la manava el príncep Massathes. En aquesta part estava la cavalleria númida mentre en la dreta es trobava la cartaginesa.

Esquema inicial a punt d'iniciar-se la batalla

A l'avantguarda Anníbal alinea els 80 elefants. Després d'ells les tropes del seu germà difunt Magó (lígurs, foners balears, gals i mauritans). En segona línia separada de l'anterior, cartaginesos, africans i macedonis. En tercer lloc i també espaiada de la línia precedent, els seus veterans d'Itàlia, majoritàriament brucis. En l'ala dreta situa la cavalleria cartaginesa i en l'esquerra la númida.
En aqueix instant es produeix un fet inesperat, un eclipsi de sol, que serà interpretat pels soldats com un senyal diví.

EL VIATGE DE JARIS

Va partir amb poc equipatge. Duia les tres fones i una llança amb la punta esmolada al foc. Un bolic amb roba, una daga i un ganivet. Per descomptat també duia enrodillades, dues moltonines – ells en deien "sisirnas" – fetes cada una amb la pell d'un moltó que conservava la llana. Les "sisirnas" servien per protegir-se del fred i com a jaç per dormir. Quan es posaven pel cos, quedaven creuades sobre una espatlal i subjectes a la cintura amb un "balteus" fet de tires de pell trençades en el qual podien aficar alguna arma de tall, generalment una daga o una "falcata". 

 

Balteus

Sortiren en una barca auxiliar lleugera amb vent del matí. Lluny del port veren l'esquadra de dotze bucs púnics. Eren "quinquerreme" de bastant eslora. Tenien uns grans ulls a cada costat de la proa per a seguir el bon camí. La popa acabava amb una forma de coa de peix i a la proa s'alçava el cap d'un cavall sota el quan es podia observa un esperó de metall que es podia clavar a un costat o a la popa d'una nau enemiga, en cas d'atac.

L'imperi cartaginès cobria els quatre costats del mar d'occident amb cents i cents de vaixells com aquells: del nord d'Àfrica al sud de la Gàl·lica i de la península Ibèrica a la península Itàlica.
Els púnics dominaven el mar des de feia molts anys però ara estaven en guerra contra els romans, un poble que volia emergir i que per això havia de derrotar als púnics. Era la segona guerra que tenien. La primera l'havien guanyat els romans però els cartaginesos s'havien recuperat i feia poc que els romans l'havien declarat la guerra.

Ara mateix es lluitava a Ibèria contra Asdrúbal Giscó, mentre Annibal avançava per la península Itàlica. Per raons desconegudes va evitar destruir Roma. Asdrúbal Barca feia poc que havia mort quan anava a reunir-se amb Annibal. El germà petit, Magó, era a Ligúria a reunir tropes per afegir-se a la lluita del seu germà i conquerir tot l'imperi romà.
En el "quinquerreme" els foners ocupaven una part de la coberta i comentaven aquestes coses. Sabien que anaven cap a Cartago a aprendre l'estratègia militar abans d'unir-se a l'exèrcit.
En quatre dies de navegació arribaren a la costa africana i d'allà seguiren cap a orient altres quatre dies fins a arribar a Cartago.