LA BATALLA NAVAL

Mentre Escipió planificava la rendició de Cartago i dictava les condicions d’un acord que considerava urgent perquè en poc temps acabava el seu mandat com a procònsol i assumiria la tasca, i segurament l’èxit, el ja nomenat procònsol Lèntul, va enviar la flota que estava a Útica cap a Cartago. Però sols la meitat quedaria bloquejant la badia de la capital i la resta se n’aniria a impedir que la flota que estava a Hadumetum abandonàs aquell port.   

Aquestes maniobres de la flota romana foren descobertes pels vigies cartaginesos que avisaren del perill al governador d'Hadrumetum.

Aleshores, els capitans de la flota púnica ancorats a Hadrumetum acceleraren els preparatius de la partida.

Aleshores Jaris, avisat per Asprid, va cridar als foners que estaven en el port perquè embarcassin preferentment en la nau capitana del grup de naus que havien arribat de Ligúria.

A trenc d'alba, les naus púniques iniciaren a rem les maniobres de sortida del port d'Hadrumetum.

Al davant, la nau capitana de la qual era copilot Asprid i on viatjava Jaris i la majoria de foners coneguts seus.

Les naus romanes encara no havien fet el setge al port, molt obert al mar i difícil de barrar, però ja mostraven les seves siluetes cap a tramuntana.

Feia vent de terral i els vaixells púnics posaren les veles per agafar més velocitat en direcció cap a llevant. Recorrerien un llarg tram abans de girar cap al sud i arribar al port de destí.

Les naus romanes quan varen veure l'esquadra cartaginesa allargada en una línia que partia del port, obligaren als remers a guanyar velocitat i poder envestir-les per la part de babord.

Les que anaven davant tenien més possibilitats d'escapar, però les més endarrerides haurien d'enfrontar-se en una batalla naval. L'avantatge dels púnics era que transportaven gran quantitat de tropes ben entrenades i motivades contra els romans. Els vaixells de l'antiga esquadra del general Magó intentaren seguir endavant sense lluitar. Eren una dotzena de naus que seguien de prop la nau capitana.

Els capitans de les primeres naus romanes que avançaven en forma d'uve, quan veren allò que passava, modificaren el rumb i dirigiren una quinzena de naus cap a llevant per tallar el pas a l'esquadra del difunt general Magó. Les dues primeres naus romanes es dirigiren directament a la nau púnica capitana. No sabien que els esperaven uns foners baleàrics experts en la lluita a distància i ben aprovisionats de bales de fona de totes grandàries.

La nau romana que s'apropava per l'amura de babord ja preparava el "corvus" per fer-lo caure i apressar la proa i iniciar l'atac dels legionaris, quan va rebre una ploguda de bales de plom llançades per la partida de foners que dirigia Jaris. La nau romana que s'acostava a l'aleta de babord, va tenir la mateixa rebuda per part dels foners que dirigia Asprid. Aleshores, les naus aturaren els remers i deixaren passar la nau capitana.

La nau púnica que seguia a la capitana va envestir amb l'esperó de proa a la segona nau romana i la va tallar per la meitat. La nau en un instant es va fonar.

D'aquesta manera les naus de la primera esquadra púnica, escaparen de la batalla.

La resta de naus púniques viraren cap a tramuntana i envestiren a les altres naus romanes. En haver-hi més naus cartagineses, els romans decidiren evitar la batalla i com pogueren voltaren per fugir del lloc. Unes poques naus romanes foren destruïdes. Aquesta vegada els púnics havien guanyat però ja era tard. El seu principal objectiu era fugir.

Per això, passat el perill, prosseguiren la navegació en direcció cap a llevant, vent en popa.

ZAMA, LA BATALLA QUE VA CANVIAR LA HISTÒRIA DEL MÓN OCCIDENTAL: ELS ELEFANTS (II)

El combat s'inicia amb la càrrega dels elefants.

Els vuitanta paquiderms estaven a primera fila. Però els romans ja coneixien la lluita amb aquestes bèsties perquè primer a Itàlia havien lluitat contra elles en diverses ocasions i a Ligúria també (vegeu article: BATALLA, DERROTA, RETORN I MORT DE MAGÓ BARCA), contra els elefants que duia el general Magó quan fou ferit. 
 

En les ales, la cavalleria númida aliada de Roma, acostumada més a la seva presència, aconsegueix treure del camp de batalla a les bèsties llançant-los armes punxats des de les seues muntures, per a fer-los mal,  però en el centre de la línia, els paquiderms aconsegueixen entrar en contacte amb els *vèlits. Aquests els causen un gran dany, però és necessari que els genets romans i itàlics de la reserva utilitzen els passadissos deixats pels *maniples per a poder acostar-se a ells i posats peu en terra puguin també llançar-los les seves javelines. Alguns elefants prossegueixen la seva marxa encaminant-se als esmentats passadissos que hi havia  entre *maniples, moment en el qual eren ferits amb *”pilum” i javelines per tots dos costats. Una altra part d'elefants  es torna contra les seves pròpies línies després de l'escomesa  dels *vèlits.

Aquesta càrrega contra les línies pròpies facilita l'atac de la cavalleria númida de Massinisa en l'ala dreta contra la cavalleria, també númida, de l'exèrcit púnic a la qual posa en fugida, iniciant la seva persecució. Per l'ala esquerra romana, Caius Lelius, posat al capdavant de la cavalleria romana i itàlica, es llança contra la cavalleria cartaginesa posant-la també en fugida. Després d'aquests esdeveniments, amb ambdues cavalleries fora d'escena, es produeix el xoc de les infanteries. Els *hastatii carreguen contra la primera línia púnica. En l'ala dreta romana, davant la pressió exercida, Anníbal ha d'intervenir per a estabilitzar la situació. En l'esquerra per contra, els celtes i lígurs (aliats dels púnics) posen en severs destrets a les tropes manades per Cneo Octavi i aleshores Escipió envia a Minuci Termo amb reforços per a socórrer-los.

Després d'un cruent combat, els  *hastatii aconsegueixen finalment fer retrocedir  la primera línia cartaginesa, que se sent aïllada davant la inacció en el seu suport de la segona línia púnica, i entren en pànic. En la seva fuita no poden integrar-se en el centre de la seva segona línia perquè aquesta li tanca el pas i fins i tot arriben a produir-se combats fratricides entre els que  retrocedeixen i els components d'aquesta segona línia, per la qual cosa han de fugir pels flancs. Això va provocar que la longitud d'aquesta segona línia  augmentàs en els seus extrems, encara que una part dels  que es replegaven van fugir i uns altres es van reagrupar en un pujol proper.

Amb aquesta maniobra d'allargar els extrems de la seva formació, Anníbal intentava novament ficar a l’exèrcit romà en el centre de la mateixa i envoltar-ho amb les ales. Però Escipió no es va deixar enganyar tan fàcilment i va respondre fent retrocedir als *hastatii que perseguien les restes de la primera línia púnica, reagrupant-los en el centre de la seva pròpia formació per davant del que havia estat el front en el qual jeien els cadàvers d'aquest primer xoc.  Es replega als ferits d'aquesta línia i Escipió disposa que els seus *prínceps s'avancin i passin a les ales, cobrint per aquest costat als *hastatii. D'aquesta manera allarga la seva línia i evita el perill que pogués produir-se en estirar-se la segona línia púnica amb els quals fugen de la primera línia. 

Tornen a xocar tots dos exèrcits i els romans mostren la seva superioritat fent que la segona línia púnica torni a cedir terreny i es replegui cap a la posició de la tercera que de nou li tanca el pas obligant-la a acudir a les ales.

Escipió empra als *triarii *enviant-los als extrems de la seva formació de manera que es compensi l'augment d'extensió de la línia cartaginesa. Es reaviva la trobada amb el xoc contra aquesta tercera línia i el combat s'enverina, però després del retorn de la cavalleria romana i númida, envolten i aniquilen a l'exèrcit de Anníbal causant-los més de 20.000 morts i d'altre tant de presoners. Alguns hispans i númides van desertar al bàndol romà. Aquests per la seva banda tenen, segons fonts romanes,  2.500 morts i d'altres tants de Massinisa.

Vocabulari

Vèlit.-  soldat d’infanteria lleugera, equipat de llança i espasa, que obria el combat.

Maniple.- subdivisió de la legió romana que constava de 50 a 120 homes.

Pilum.- llança llarga de quinze pams, la meitat de de fusta i l’altra de ferro en punta.

Hastatii.- soldat romà de primera línia armat de “pilum”.

Príncep.- soldat romà de de segona línia que ataca després del *hastatii. Van armats amb “pilum”.

Triarii.- soldat romà veterà de tercera línia, armat amb escut rectangular, espasa i pica. 

(Aquesta crònica finalitzarà amb l'article: La batalla de Zama: la derrota d'Annibal)

OU D'ESTRUÇ

Asprid, Kim i Rak es quedaren a bord de la nau.

Quan lliurava, el pilot amb Kim anaren de passeig pel moll comercial i s'acostaren al mercat.

Hadrumetum tenia un mercat molt diferent del de Gènova. Aquí sobretot es venien àmfores i bòtils de fang, catifes, roba i armes. Però la cosa que va cridar més l'atenció a Asprid fou un taller on un home molt major decorava ous que resultaren esser d'estruç, un animal que el pilot desconeixia per complet. Parlaren d'això, com pogueren, i l'home del taller li va explicar que els ous es decoraven a gust del comprador i que tenien utilitats pràctiques i altres misterioses. Servien per posar-hi objectes i per beure vi però la gent els guardava perquè quan morien, l'ou, replè d'objectes d'or i plata, era depositat a la tomba devora el difunt. Aquesta cosa li va interessar a Asprid i va encomanar un ou on s'hi vés la figura d'un foner, un ca, un corb i una nau. Va deixar una penyora com a senyal i quedaren que el sendemà tornaria a cercar l'objecte.

Més enllà, Asprid va entrar a una botiga i va adquirir un papir de distàncies marines del mar que havien travessat de nord a sud. Aquest mapa indicava les distàncies en llegües romanes entre els ports que envoltaven el mar conegut i també a les illes. Mostrava des de llevant, on estava Grècia fins a les Columnes d'Hèracles. Seria de molt bona ajuda pels propers viatges.

Quan va tornar a la nau va trobar-se alguns canvis significants. Hi havia nova tripulació i nous vigilants. El pilot primer li va explicar el perquè cada any canviaven la tripulació de nau per motius de seguretat. Els vigilants eren foners com Asprid i això el va posar ben content.

Entre els foners es trobava Jaris, destinat a defensar la nau capitana. S'havia col·locat a un lloc prop de popa i establaren conversa. Jaris li va dir que era de Kromiusa i Asprid que era de Melousa. També relataren com havien arribat a Hadrumetum. Asprid li contà la història del general Magó. Jaris li contà com havien fet fugir l'esquadra púnica quan va intentar passar l'hivern a la seva illa. La història que va contar Asprid no era tan agradable.

El dia següent, baixaren al moll i anaren a cercar l'ou d'estruç que havia encarregat el pilot.

Pel camí va explicar en detall les virtuts dels ous d'estruç.

El recolliren i tornaren a la nau. Pel camí va dir a Jaris el següent:

- Jaris, jo no tenc amics però em caus bé i et vull demanar un favor. Si mor i tu estàs prop, vull que em cremin i que enterrin les meves restes sota una palmera amb aquest ou i allò que contengui.

Jaris se'l va mirar estranyat, però li va contestar:

- Et promet que així ho faré si està en les meves mans.

Asprid va quedar content de la resposta i li va dir que li devia un favor que també compliria.

Poc podien pensar els dos nous amics que el destí faria que es complissin les promeses.

LA COSTA DE CARTAGO

Les naus cartagineses que tornaven de Ligúria es dirigien cap a Cartago quan el general Magó, ferit a la batalla de la Gàl·lica Cisalpina, va morir a bord, no se sap si de la ferida o de la ràbia d'haver de tornar vençut.
Ja havien traspassat les illes de Còrcega i de Sardenya i ben aviat deixarien a orient l'illa de Sicília on tenien algunes ciutats del seu imperi.

Asprid seguia de pilot de la nau capitana i quan era rellevat, instruïa els seus amics Kim i Rak. El corb havia anat i vengut dels llocs costaners de les illes que havien albirat, diverses vegades. Quan s'acostaven prop d'un illot, Asprid feia un senyal al corb i aquest volava a terra i tornava amb alguna penyora – un ratolí, un ou, una fruita o una flor, era igual – i el pilot la baratava amb un bon tros de carn crua. Rak havia après correctament allò que volia el pilot. També havia après a caçar i res li feia por. Fins i tot havia atacat un falcó.

Kim s'anava convertint en un enorme ca de pressa, bon guardià i observava tot allò que feia Rak. Potser ara, en el vaixell no podia demostrar les seves qualitats de caçador però quan fossin a terra demostraria la seva vàlua.
Quan ja atalaiaven la costa africana, prop de la badia de Cartago, les ordres foren dirigir-se al port d'Hadrumetum, a la part baixa darrere el cap Bo o Punta Bona. Els romans havien pres Útica i perillava que si anaven a Cartago els tallassin el pas. Envoltaren la punta i es dirigiren cap al sud. Fora de la vista, cap a llevant, estava l'illa de Sicília, on hi havia la ciutat amiga d'Agrigentum. Això ho sabia el pilot.

Vorejaren la costa i passaren prop de Neapolis però el seu destí era el port d'Hadrumetum que estava més a mar obert. Quan arribaren, el port estava replè de vaixells de guerra. Atracaren les naus a la zona militar i les tropes baixaren per a dirigir-se a Cartago, des del sud amb el taüt del general Magó, on l'enterrarien a la necròpolis familiar.
En canvi, la marineria es va quedar a bord.

EL VIATGE DE JARIS

Va partir amb poc equipatge. Duia les tres fones i una llança amb la punta esmolada al foc. Un bolic amb roba, una daga i un ganivet. Per descomptat també duia enrodillades, dues moltonines – ells en deien "sisirnas" – fetes cada una amb la pell d'un moltó que conservava la llana. Les "sisirnas" servien per protegir-se del fred i com a jaç per dormir. Quan es posaven pel cos, quedaven creuades sobre una espatlal i subjectes a la cintura amb un "balteus" fet de tires de pell trençades en el qual podien aficar alguna arma de tall, generalment una daga o una "falcata". 

 

Balteus

Sortiren en una barca auxiliar lleugera amb vent del matí. Lluny del port veren l'esquadra de dotze bucs púnics. Eren "quinquerreme" de bastant eslora. Tenien uns grans ulls a cada costat de la proa per a seguir el bon camí. La popa acabava amb una forma de coa de peix i a la proa s'alçava el cap d'un cavall sota el quan es podia observa un esperó de metall que es podia clavar a un costat o a la popa d'una nau enemiga, en cas d'atac.

L'imperi cartaginès cobria els quatre costats del mar d'occident amb cents i cents de vaixells com aquells: del nord d'Àfrica al sud de la Gàl·lica i de la península Ibèrica a la península Itàlica.
Els púnics dominaven el mar des de feia molts anys però ara estaven en guerra contra els romans, un poble que volia emergir i que per això havia de derrotar als púnics. Era la segona guerra que tenien. La primera l'havien guanyat els romans però els cartaginesos s'havien recuperat i feia poc que els romans l'havien declarat la guerra.

Ara mateix es lluitava a Ibèria contra Asdrúbal Giscó, mentre Annibal avançava per la península Itàlica. Per raons desconegudes va evitar destruir Roma. Asdrúbal Barca feia poc que havia mort quan anava a reunir-se amb Annibal. El germà petit, Magó, era a Ligúria a reunir tropes per afegir-se a la lluita del seu germà i conquerir tot l'imperi romà.
En el "quinquerreme" els foners ocupaven una part de la coberta i comentaven aquestes coses. Sabien que anaven cap a Cartago a aprendre l'estratègia militar abans d'unir-se a l'exèrcit.
En quatre dies de navegació arribaren a la costa africana i d'allà seguiren cap a orient altres quatre dies fins a arribar a Cartago.

KIM, EL CA DE PASTOR

El general Magó havia fet traslladar els deu vaixells que li quedaven a Savona, més prop de la Gàl·lica i més enfora del lloc on pensava que podria haver-hi la batalla amb contra els romans.

Ja duien dues estacions en el port i Asprid seguia en la nau capitana com a segon pilot, ara acompanyat dels seus dos fels amics.

Rak ja havia entès quin era el joc del seu amo i sabia que per obtenir el menjar que volia havia de volar més lluny i tornar de pressa. Asprid volia que el corb fos un bon guia en cas de tempesta o de mar emboirada i el va ensenyar a volar cada vegada més lluny. Primer, va volar a dalt del pal major i quan va baixar va obtenir un tros de carn. Després, si volia aconseguir-ne un altre, hauria de volar més lluny, al pal de proa o al vaixell veïnat. Després, més enfora i així fins que el perdia de vista. El corb, bon aprenent, va entendre ràpidament com aconseguir el menjar i volava enfora on Asprid no el veia, esperava un poc i tornava. Així hi havia carn o peix. Ell sabia que l'havia enganat però no sabia que el pilot també ho sabia.

Mentretant, Kim s'entretenia jugant pel moll. Asprid deixava que el ca molós sortís del vaixell i se cercàs la vida. No solia allunyar-se molt. Ensumava les coses, investigava, mirava, ...

Kim era fill de Kira una pastora molosa molt bona i l'instint li marcava les passes.

Un matí no el va trobar en el lloc on solia dormir però no es va preocupar. A mitjan matí va tornar cansat i suat. Va beure aigua, va menjar i es va posar a dormir fins al vespre.

Passaren uns dies, potser una setmana i va passar el mateix. Asprid era un home tranquil i pacient. No es va mal pensar. No hi podia fer res perquè no el volia lligar amb una corda.

Cada setmana Kim desapareixia i tornava cansat i mort de gana.

Un dia, quasi per casualitat, Asprid va descobrir la feta. Estava assegut en el norai on estava fermat el travessí de popa quan van passar dos pastors per devora i quan veren a Kim, un va comentar:

- Aquest és el ca que cada dia de mercat ens ajuda a conduir el ramat fins a la plaça.

- Sí que ho és, ell mateix.

S'acostaren al mariner i li explicaren que el ca, els dies de mercat, esperava el ramat de xots a l'entrada de la població i ajudava a conduir pel camí sense que cap se'n sortís del grup.

En arribar a la plaça, desapareixia.

Asprid, els va agrair l'explicació i els va contar que Kim era fill d'una cussa molosa molt bona pastora.

Quan els pastors partiren li va dir a Kim: ajudar sempre està bé però et tenc perquè vigilis les meves coses i no perquè te'n vagis de gresca. El cas no va respondre però va entendre que havia fet qualque cosa que era del grat del seu amo.

El pilot pensava que estaven en guerra i convenia estar molt atents.