28 de febrer del 2018

LA DARRERA GRAN TRAVESSIA (II)

VENT, TRONS I LLAMPS
Dos dies a Massàlia bastaren per baixar una part dels fardells de llana que substituïren per àmfores de l'excel·lent vi de Massàlia que havien de transportar a Ebusus.
Havent carregat la mercaderia, estaven a punt de partir. Avisaren amb els corns i les dues naus sortiren de port a rem.
Enmig del mar posaren les veles perquè el ven els era favorable. Encara quedaven uns quants dies de navegació però els foners ja ensumaven l'olor de la seva terra.
En realitat no tengueren massa sort perquè gran part del viatge el varen fer a força de rem: dos homes per banc amb relleus i descans quan el vent els permetia navegar a vela.
Però quan pensaven que tot anava vent en popa, els déus del cel dugueren una nuvolada, amb vent, trons i llamps. Va esser de sobte, sense avisar.
Els dos capitans ni s'immutaren. Avesats com estaven a trobar-se amb aquestes calamitats, feren fermar totes les mercaderies de la coberta i de la cala perquè el perill era que la càrrega es mogués i envestís i fes mal a l'embarcació o a qualcú.
Els homes aferrats a llurs rems capotaven la tempesta com podien, fent que les naus avançassin en direcció del fort vent de mestral.
Al cap de dues hores el vent va anar afluixant i el cel es va obrir com una flor.
Res havia passat d'importància.
Pot ser que l'embat els havia fet avançar més ràpidament en la direcció correcta, de manera que havien acurçat la distància que mancava per arribar a port.



Arribaren a Ebusus al migdia quan el moll era ple de vida. Alguns vaixells atracats en el moll, carregaven o descarregaven mercaderies.
Just a l'esquerre es veia un pujol on un camí pujava com una serp al cim on sobresortia una torre de vigilància enorme com una fortalesa. El coster era ple de cases de pedra que miraven al mar obert. Una vegada desembarcats al moll es trobaren amb una vertadera ciutat com les que havien vist durant el seu llarg viatge. Hi havia diferents indústries i magatzems on es podien trobar tot tipus de mercaderies. La ciutat s'havia encomanat a la deessa Tànit i la seva imatge es trobava en alguns temples que pogueren visitar i també a la cara de les monedes que es fabricaven a Ebusus. Aleshores, Ebusus púnica era coneguda arreu del món.
Des del camí que muntava i de dalt del puig es veien perfectament els freus i la Pitiüsa Menor.

25 de febrer del 2018

LA DARRERA GRAN TRAVESSIA (I)

TOPADA AMB ELS PIRATES
Les dues naus salparen de matinada per tenir tot el dia per navegar.
El dia abans, els capitans enviaren un mariner a avisar els foners a la posada on s'allotjaven perquè estiguessin a bord quan sortís el sol. Els foners viatjaven amb poc equipatge i no tengueren cap dificultat per complir l'avís. S'acomiadaren de Pixius, del seu germà i de l'encarregat de la botiga i partiren cap al port. Les dues naus ja estaven carregades i poques maniobres sortiren a rem del port de Tharros.
Es dirigien cap a Tramuntana fent cabotatge sempre que fos possible, tant ara que seguien la costa de Sardenya, com més al nord quan passessin per la costa de ponent de Còrsega. En el mar de Ligúria virarien cap a ponent per a dirigir-se a Massàlia on canviarien llana per àmfores de vi del sud de la Gàl·lica que era molt apreciat. Part d'aquest carregament de vi quedaria a Ebusus.
En el pacte que feren els foners amb els capitans acordaren fer un carregament de rocs o pedres de torrent suficient per si eren atacats pels pirates corsos o lígurs que infestaven aquelles aigües, sobretot ara que havia acabat la guerra entre Cartago i Roma. Passarien prop de terra i serien observats moltes milles. No era impensable que fossin atracats.
Sobrepassada Sardenya, seguiren cap al nord a una distància suficient de la costa de Còrsega per a veure-la sense esser vists. Aquella costa tenia moltes cales d'on podia sorgir el perill. Però passaren dies sense veure cap nau ni amiga ni enemiga. I s'aventuraren a entrar en el Mar de Ligúria per enfilar la direcció cap a Massàlia.



Els dos capitans coneixien molt bé aquella regió i sospitaven que més prest o més tard els sortirien al pas, vaixells pirates lígurs. Darrerament moltes naus eren atracades per obtenir les mercaderies i els mateixos vaixells. Tota la tripulació era eliminada.
Per això l'ajuda dels mercenaris foners podia esser fonamental en la defensa de naus, mercaderies i passatgers.




Tal com havien ensumat, de darrere una punta de terra, sortiren dos vaixells que duien males intencions. No duien les veles esteses perquè duien el vent de proa. No eren molt grosses però anaven plenes de guerrers ben armats. Quan veren les dues naus de comerç no s'ho pensaren gaire i les atacaren. Un vaixell contra una nau de mercaderies era com tenir el peix dins el cove. Per això anaven encesos i sense cap prevenció.
A les dues naus púniques, els capitans prepararen la defensa posant els foners en primera línia preparats amb les fones de tir llarg i els rocs més pesants.
Tan aviat com es posaren a tret, els foners s'alçaren i feren brunzir les fones fent tres voltes sobre el cap, abans d'amollar la bala ben dirigida al cos dels pirates que aixecaven els braços amenaçant la gens de les naus que volien atacar.
Els vaixells pirates amb la força dels rems havien agafat gran velocitat i no podien evitar de cap manera la ploguda de les pedres que queien pel cel. En un instant la majoria estaven malferits. En veure això el capità dels pirates que estava a popa va fer ciar els rems per tornar enrere. Amb el timó va maniobrar per girar els vaixells i fugir. Tot això va fer que les naus pirates s'aturassin quasi del tot produint-se una espècie de caos, ple de gemecs i crits.
Mentrestant, de les dues naus comercials sortien niguls de pedres cap als pirates i aquests hagueren d'amagar-se sota la coberta, com pogueren. Els pirates estaven vençuts i nafrats.



Els capitans púnics no volgueren res més i seguiren el rumb cap a Massàlia amb les veles plenes de vent de mitja popa.
Abans de fer fosca arribarien al port.

23 de febrer del 2018

EL PORT DE THARROS

Tharros era el port més antic i més important de l'Illa de Sardenya.
Havia estat colònia púnica, fenícia i cartaginesa fins que arribaren el romans. Però continuava tenint una zona comercial de tràfec de mercaderies.
Els jerarques de Su Nuraxi hi tenien una posada amb botiga on comerciaven amb la llana.


El representant va rebre a Pixius, fill major de Baquos, el germà major dels jerarques, amb una reverència i quan va veure que anava acompanyat pels foners, els va saludar i va oferir-los menjar i beure.
Quan va assabentar-se del motiu de la visita va partir cap al port a veure quin destí tenien les naus atracades. Per sort n'hi havia dues que salparien ben aviat cap a la Pitiüsa Major i va anar a veure si trobava a algun dels seus capitans. El va trobar a una taverna del port i li va explicar la situació dels foners. Quedaren per més tard amb l'altre capità en el mateix lloc.
Va tornar a la posada i va explicar allò que havia parlat amb el capità.
Després de menjar un poc, ell, Pixius i Jaris anaren a la taverna on trobaren els dos capitans. Jaris va explicar que ell i els seus companys havien d'anar cap a Ebusus i que tenien interès a viatjar a les seves naus. Els capitans explicaren que el viatge a les Pitiüses sovint era molt dificultós i es feia llarg per manca de vents. Els corrents marins ajudaven a viatjar cap al nord però no cap a ponent. Per això part de la travessia s'havia de fer a rem. Amb tants passatgers a bord, la cosa encara es complicava més. La proposta que feien era que els foners ajudessin els remers quan fes falta. Si remaven, podrien viatjar.


Jaris va dir que ho havia de consultar amb els altres homes i que li contestaria en dos dies, quan arribessin els deu foners que havien quedat a Su Nuraxi.
Precisament al cap de dos dies arribaren Asprid amb els foners i entre tots decidiren acceptar el tracte: farien de remers. Sobretot perquè era la darrera travessia llarga abans d'arribar a casa.
Jaris, Asprid i Pixius anaren a dir als dos capitans que farien de remers, deu a cada vaixell. Asprid com a pilot podia ajudar també en la coberta.
Quedaren que els avisarien el dia abans de partir a la posada on estaven allotjats.
Aquell vespre les àmfores de vi de la taverna es feren ben avall.

20 de febrer del 2018

RECEPTA PÚNICA

La “fresa de lluç” (ous dins el ventre) assecada, també coneguda com “el caviar del Mediterrani” és un extraordinari i cotitzat menjar, imprescindible en els aperitius mediterranis. 

Es consumeix tallada en tires molt fines, de vegades macerades amb unes gotes d'oli d'oliva verge extra o simplement ratllada per donar més sabor als nostres plats de pasta, pizzes o rostits de peix. Et recomanem que ratllis les puntes de la fresa per fer una “sal de lluç” i coronar les teves creacions aportant-los “sabor”. La "fresa" potser d'altres peixos com el moll o la llisa.

EL COMIAT DE SU NURAXI

En el poblat de Su Nuraxi, Kim va continuar uns dies ajudant a la recollida dels ramats d'ovelles i Sorus, oncle de Pixius, li va demanar a n'Asprid si li volia vendre un ca tan valuós. El compraria per un bon preu. Per adular-lo li va dir:
- «Sense cans no hi ha ovelles i sense ovelles no hi ha ramats; sense ramats no hi ha carn, ni llet ni llana. Sense tot això tot és pobresa a cal ramader.»

Asprid ja s'ho esperava i li va respondre:
- «Mirau, amic Sorus, ja m'agradaria oferir-vos aquest ca tan bon pastor que no té preu. Creieu-me que si fos possible el vos deixaria de bon grat, però no pot esser.»
Va continuar dient:
- «El tenc de petit i m'enyoraria d'ell i ell s'enyoraria de mi. I estic ben segur que si el deixàs, fugiria per trobar-me. I jo m'alegraria molt.»
- «Ara és feina vostra i dels pastors ensenyar als vostres cans a recollir les ovelles tal com heu vist que feia Kim.


Va acabar dient:
- «Tota la feina està feta i demà de bon matí partiren cap a Tharros seguint les passes de Jaris i els altres foners.»

Així que el sendemà, la colla de foners amb Kim i Rak, partiren del poblat després d'acomiadar-se dels bons amics que havien fet. Els ramats i els seus pastors aquest dia sortiren un poc més tard per estar presents a la partida del millor ca de pastor que havien conegut.

Kim va passar, per darrera vegada, devora dels sis ramats d'ovelles que passaven de sis-centes, sense bordar-les ni lladrar. Semblava que havia entès que ja no hi tenia cap feina en aquell formós lloc. Però en un curt instant passaren pel seu cervell les imatges dels dies anteriors, quan havia ajudat a recollir els ramats perquè entressin ordenats en els corrals.

Quan ja havien sortit del poblat, els foners es giraren a dir una vegada més adéu a la gent que deixaven enrere i Kim també es va girar i va lladrar com de tristor.
I partirem.

17 de febrer del 2018

L'ESTANY DAURAT

Camí de Tharros...
Aquella nit dormiren prop d'unes roques arrecerades, properes al camí que anava cap a Tharros.
A la matinada, partiren ja decidits a arribar al seu destí en poc temps. La sorpresa fou el grandiós estany amb el qual es toparen i que haurien d'envoltar. 




Mentre caminaven Jaris va pensar que a Sardenya havia fet bones amistats i sobretot li va venir al cap Pixius que duia al seu costat. Li va comentar això i que si alguna vegada en els seus viatges de comerç arribava a l'Illa de Clumba, Kromiusa dels grecs, intentàs trobar-lo. No sabia com explicar això i amb una vara que duia va fer aquest dibuix sobre l'arena per on caminaven.


 I li va dir:
- Veus, Pixius! La meva illa a tramuntana tot són muntanyes però si les traspasses amb el vaixell i dones la volta cap al sud, et trobaràs en una gran badia i al fons s'hi troba el moll. Seguint el torrent que desemboca al port serà fàcil d'arribar al poblat de Quasar.
- No crec venir mai, però si ho faig, vendré a veure't, Jaris – contestà Pixius.
- Coses més difícils han passat – li digué Jaris.
Pixius li va dir que aquell era l'Estany Daurat i que connectava amb el mar i que per això hi havia molts de peixos que entraven a desovar. Els pescadors assecaven i salaven la a fresa (paquet d'ous) dels molls i en feien un menjar exquisit que tothom apreciava molt.



Quan voltaren la major part de l'estany veren les cases del port de Tharros sobre una estreta franja de terra rocosa. En el moll hi havia algunes naus. Jaris confiava que un d'aquells vaixells els portaria cap a Ebusus.

16 de febrer del 2018

CAMÍ MITOLÒGIC

Déus, creences i mitologia
Jaris i Pixius caminaven junts per la senda que conduïa a Tharros. Prop del camí es toparen amb un lloc d'enterrament ancestral però que se seguia usant. L'entrada a l'habitacle on enterraven els morts tenia unes roques enormes treballades a toc de maça pe pedra. Per darrere estava tot tapat de pedres i terra, semblant un túmul gegantí. D'aquí va venir comentar sobre els morts i els déus.
Reproducció imaginada d'una "Tomba de gegants"

La gent del poblat de Pixius tenien el lloc d'enterrament paregut a aquest cap a la zona de les pastures, on es veien les altes muntanyes. Iniciada l'estació freda feien una festa als morts allà davant la tomba dels majors. En Jaris li va contar que els tenien aquesta mateixa festa que anomenaven «Sunga Fanga» i durava tres dies. Oferien ofrenes als morts perquè intercedissin davant els déus per aconseguir un nou cicle anual que fos generós en viada i aliments. Era curiós que els dos pobles tenguissin la mateixa festa destinada als morts.


Tomba de Gegants

Pixius també li va explicar a Jaris que els seus déus primitius s'havien entremesclat amb el que dugué el poble fenici i actualment tenien nombroses divinitats que ho abraçaven tot. Hi havia el déu creador i senyor dels cels que era Baalshamin. Era un déu bo protector de tot allò que està a la Terra. Déu de la vida.
També hi havia el déu de la mort, Melek Taus, que era malvat, duia el mal i provocava els conflictes. Tenia com ajudants el déu Yaur, que provocava el caos i el déu Reshef que provocava la guerra.
Altres déus eren Malkbel, que tenia cura que el sol sortís cada matí i Aglibol, deessa de la Lluna.




Astoret era la deessa de la fertilitat.
Aquests primers déus convivien amb els que havien dut els púnics. La deessa Tanit, la deessa Anut i el déu Eshmun, entre d'altres.


Tanit

El sentit pràtic de la vida feia que respectessin a tots els déus. Els déus bons mereixien ofrenes i devoció i els dolents que actuessin enfora.
Però ells eren un poble que sabia que tot depenia de la voluntat dels déus però que havien de seguir endavant, ja que no podien canviar el destí: creien en la providència divina.



Tot això que contava Pixius li era molt proper a Jaris però tampoc era exactament allò que feia i pensava el seu poble.
Finalment decidiren que cadascú respectés allò que els seus avantpassats els havien transmès de les seves divinitats.

Parlant, parlant... s'havia fet l'hora de menjar. 
.

15 de febrer del 2018

UN POBLE RAMADER (IV)

KIM, FA DE MESTRE
De bon matí, Jaris, amb la meitat de la collada de foners digueren adéu a la gent que havien conegut en el poblat i, guiats per Pixius, que s'havia acomiadat de la familia i havia rebut ordres sobre les feines que hauria de fer a Tharros, on tenien botigues, partiren cap a Tharros que estava aproximadament a unes quaranta-set milles romanes Su Nuraxi. Haurien de fer nit pel camí i el sendemà arribarien abans del migdia.


Asprid i els altres foners quedaren en el poblat i aprofitaren el matí per anar al camp d'entrenament a practicar amb les fones. Els nadius quedaren impressionats quan veren la puntaria que tenien en llançar una pedra a un blanc. Ells coneixien el tir amb fona però no tenien la destresa dels baleàrics. Practicaren fins que va esser l'hora de menjar.
Sorus va anar a cercar a Asprid al magatzem on havien quedat i partiren cap a les pastures en companyia de Kim i Rak.
Mentre caminaven cap a llevant, Rak els sobrevolava i li vengué al cap la família de corbs que va veure en el port d'Hadrumetum, a Cartago. Va pensar que ja devien esser a mig camí en direcció a les Columnes d'Hèracles, on acaba el mar interior. També va reflexionar que aquella devia esser una bona aventura però tot això que ell mateix experimentava en aquell viatge de retorn a les terres del seu amo, no deixava de ser molt interessant. Va decidir que havia fet bé quedant-se amb Asprid i Kim.



Arribaren prop dels ramats que pasturaven i quasi ja era l'hora d'aplegar. Els pastors d'aquell ramat amb els corns s'avisaren als altres pastors i els cans arreplegaren les ovelles en un Santi amén.
Aquí va començar la feina de Kim que era observada pels pastors i els seus cans. Amb una correguda i bordades va posar el primer ramat en ordre. El mascle primer i les altres ovelles de tres en tres, com una tropa ben entrenada. Els cans dels pastors aviat aprengueren la tàctica i, un a cada costat del ramat no deixaven que cap ovella se separàs de la fila. Mentrestant, arribava un altre ramat i Kim repetia l'operació. La cosa important és que els cans dels pastors observessin els moviments ràpids i eficaços de Kim. Al cap d'un temps, sense aturar els ramats, tots anaven com tocava. Els pastors i el ramader Sorus no se'n podien avenir de la tècnica del gos d'Asprid. Aquest també estava meravellat del treball que Kim feia per instint de raça.
D'aquesta manera arribaren als corrals més ràpids que mai perquè entraren sense travar-se.
Aquell vespre els foners menjaren un anyell jove a l'ast.

13 de febrer del 2018

UN POBLE RAMADER (III)

CONDUIR EL RAMAT
Els foners passaren el dia observant el poble i es meravellaren de la bona organització social que tenia el clan. Es veia la gent feliç.
Quan el sol va començar a tombar cap a ponent es dirigiren al camí per on arribarien els ramats. Els pastors no sabien res del tracte que Sorus havia fet amb n'Asprid però quan els ramats arribessin els ho dirien.
De ben lluny ja sentiren el so dels picarols de les ovelles que s'apropaven. Venien de pressa per descansar en els seus corrals. Era instintiu. Caminaven juntes ben arremolinades i no es distingia on acabava un ramat i on començava el següent.
Sorus i Pixius s'havien avançat en el camí i explicaren als dos primers pastors que el ca dels foners ajudaria a entrar els ramats. Ells haurien de fer el camí com sempre.



Prop dels corrals, Kim estava ajagut amb les orelles estirades i mirant de coa d'ull a Asprid mentre veien arribar els ramats. Asprid ni el mirava ni li deia res. El ca va començar a gemegar amb to suau, com d'ànsia per partir però amb l'amo al seu costat no s'atrevia. Asprid, que no sabia res de ramats ni de pasturar ovelles, no sabia que fer però va entendre que el ca no es mouria si no li donava una ordre. Asprid recordava molt bé allò que havia fet Kim a Savona, quan ajudava als pastors a entrar els ramats al mercat però no ho havia vist. Quan els ramats ja eren a un tir de fona, Asprid va fer un senyal a Kim que el ca va entendre de seguida i va partir com un fibló.
No va perdre gens de temps en saludar als dos cans que conduïen el ramat ni als pastors, sinó que va acarar les ovelles que venien davant i, correguda a un costat i a un altre, les va posar en fila, de manera que davant hi anàs el mascle i darrere ell, sols tres ovelles. D'aquesta manera va aconseguir que el ramat agafàs la forma d'una punta de fletxa i quan va arribar al portal del corral, sense traves va anar entrant el ramat en un "Santi amén". Kim no es va aturar sinó que va seguir amb el segon i següents ramats fent la mateixa operació. Creuava d'un costat a l' altre fent que les ovelles agafessin la posició correcta. Un munt d'ovelles que arribaven amuntegades es transformaren en sis puntes de fletxa que entraren sense traves en el primer corral. Com que arriaren separades entraren fàcilment en el corredor que les conduïa al lloc on pertocava.
Sorus i els pastors admiraren la feina que havia fet aquell ca dels foners. Asprid i els foners també quedaren esglaiats de com Kim per instint sabia fer aquesta feina. No debades era fill de Kira que era una extraordinària cussa pastora procedent de les muntanyes de Molòsia.



Sorus, a la vista de tot això va demanar a Asprid que es quedàs uns dies amb el ca Kim per mostrar als pastors com havien de fer entrar les ovelles als corrals. Per això, els foners decidiren que Jaris i uns quants homes partirien amb Pixius cap al port de Tharros l'endemà i que els altres, amb Asprid, Kim i Rak quedarien uns dies més. Després, un cosí de Pixius, fill de Sorus, ens guiaria cap a Tharros.Tot anava per bon camí.

12 de febrer del 2018

UN POBLE RAMADER (II)


ELS RAMATS
Sorus i Pixius mostraren els corrals i coberts destinats a les ovelles als foners, mentre els explicaven com era aquesta activitat.


«Cada ramat de vuitanta exemplars estava format per unes cinquanta-cinc ovelles reproductores o ventres del ramat. Eren majors d’un any i mig i criaven fins als sis anys i mig. Parien cinc vegades, un pic a l’any. Després del cicle reproductor les retiraven del ramat. Tot estava calculat per reemplaçar-ne unes onze cada any de manera que en cinc anys totes eren noves. Les ovelles entraven en zel cada desset dies i eren fecundades a partir de la festa dels difunts per a parir a finals de l’estació freda quan començava a sortir l’herba en el prat. L’embaràs durava cinc mesos Solien parir un sol anyell però a vegades naixien bessons. Als tres mesos es desmamaven i les podien munyir un sis mesos, fins que tornava començar el cicle de cria.


En cada ramat també hi havia dos “marrans” reproductors que eren mascles d’entre un any i mig a cinc anys i mig. Cada any en reemplaçaven un dels dos. Mai podien fecundar a una ovella filla seva i per això els canviaven anualment. Perquè la raça fos millor compraven els marrans o els canviaven a altres poblats.
A més, al ramat hi havia les ovelles joves de criança que tenien entre quatre mesos i un any i mig, que era quan podien passar a ser reproductores i substituïen les ovelles, ventres del ramat. Podien esser fins a vint. Eren les ovelles de reemplaçament.
També hi havia els xots de quatre mesos a un any i mig que haurien de reemplaçar als marrans. Quan s’havien seleccionat alguns per la reproducció, els demés eren venuts. Per seleccionar un marrà examinaven els testicles, el barram que encaixàs bé, les potes i ungles. Agafaven els més gros del naixement si eren dos o més. 


En el ramat també hi havia els capons o moltós que eren mascles sanats i que servien perquè feien bona llana.
Tota aquesta diversitat duia molta feina de control. Altres feines consistien en tallar la coa per higiene, sanar als mascles no reproductors, marcar per identificar,... Tot això ho feien recent nats.
Cada any, en acabar l’estiu feien la tondre.
Les ovelles es munyien diàriament i aportaven uns 9,5 satons  de llet a l’any. Amb ½ saton  de llet feien una peça de 3 mines de formatge. Així una ovella per terme mitjà feia 40 mines de formatge a l’any.»


Bones ovelles eren les sardes perquè feien bon formatge i també aportaven una llana molt valorada.
Abans d’acomiadar-se, n’Asprid va demanar a Sorus si el deixaria provar a Kim per arreplegar els ramats a l’entrada al poblat ja que havia observat que s’arremolinaven i travaven abans d’entrar en els corrals. A Sorus li va venir de nou aquesta proposta però la va acceptar. Quedaren que quan tornessin els ramats els esperarien en el camí prop del poblat.

Explicació sobre mesures:
“Saton”  i “mina” eren mesures de capacitat i pes, fenícies, que s’utilitzaven a Sardenya.
1 saton equivalia a 12,6 litres; 9,5 satons equivalien a 120 l.
1 mina equivalia a 450 grams; 3 mines equivalien a 1 ½ kilograms; 40 mines equivalia a 20 kilograms.

11 de febrer del 2018

UN POBLE RAMADER (I)

LA PASTURA
Els foners quan s'aixecaven veren partir els ramats d'ovelles; contaren fins a sis ramats molt nombrosos, amb els pastors i els cans de guarda. Sortiren cap a llevant, on, al fons, es veia una zona muntanyosa.
Avui havien de partir cap al port de Tharros però en Pixius va arribar amb la notícia que hauria de quedar un dia més en el poblat. Com que no tenien pressa, ells acceptaren la proposta.



Pixius va venir amb el seu oncle Sorus que s'encarregava de la ramaderia. Ambdós els explicaren que tenien unes sis-centes ovelles, repartides en sis ramats. Els primers pobladors dugueren amb ells el primer ramat en els vaixells. La saviesa sobre la cria d'ovelles i la indústria derivada ja la tenien els seus ancestres i la trametien als fills i néts, de generació en generació.
La tasca no era gens fàcil però ells tota la vida l'havien realitzada, i la coneixien prou bé.
Els foners els digueren que a casa seva també tenien un ramat d'ovelles i un altre de cabres però no eren tan nombrosos. Però li manifestaren a Sorus que estaven interessats a conèixer com realitzaven la tasca amb tantes ovelles.
Sorus els va mostrar els corrals que tenien separacions i corredors que anaven cap a un altre corral o a un estable. També prop dels corrals tenien unes pletes de pedra on quedaven les ovelles que per diferents motius no podien anar amb els ramats: mascles de reemplaç, femelles joves que havien criat recentment, ovelles que feien quarantena per malaltia, etc.



De fet en els ramats que havien sortit potser no hi havia més de cinc-centes ovelles, comptant els moltós i els anyells joves que ja podien pasturar.
Els pastors i ajudants que anaven amb cada ramat coneixen totes i cadascuna de les ovelles que els formaven. De fet totes tenien nom que fins i tot els cans distingien.




Pintada, Coanegre, Bruna, Picada, Capelluda, Pelada, Perla... Eren noms de les ovelles. Quan sortien del corral sabien si hi eren totes i d'igual manera quan tornaven abans de fer-se fosc.
Fer de pastor era una feina dura, sobretot quan feia mal temps. Ara que començava l'estació calenta hi havia molta pastura i tot anava millor. També era el temps de naixements. Generalment les ovelles avisaven i els bens naixien en el cobert però a vegades l'ovella tenia el part a la pastura o pel camí i això endarreria tots els ramats. Un pastor i un ajudant, generalment d'un altre ramat, ajudaven l'ovella i després duien l'anyell acabat de néixer en braços de retorn al poblat. L'ovella generalment podia tornar sola vigilada o ajudada per un pastor.

9 de febrer del 2018

LA MONEDA DE PLATA

Una vegada que els ramats d'ovelles havien aconseguit entrar en els corrals, començava la tasca de munyir-les i separar la llet per beure i per fer formatge i altres derivats. Moltes ovelles tenien anyells que mamaven i primer eren les cries. Per això només munyien les ovelles que ja havien desmamat i ara mateix eren poques. Aquesta era la temporada de cria. Per això les dones acabaren ben aviat la tasca als coberts de munyir.
Era una nit especial i tothom soparia bé. De dia ja havien preparat les coses per fer el sopar i tardarien poc a preparar-lo i sopar en família. Després, estaven convidats al castell per fer la vetlada junts.
Els foners que eren els invitats d'honor haurien de fer un obsequi al cap del clan i decidiren regalar-li una moneda de plata feta a Ibèria que tenia gran valor.
Ja era hora d'arreglar-se i anar-se'n al castell a sopar. Després hi hauria vetlada i sarau.
Avui, per la festa de després, els jerarques decidiren que el sopar seria a la clasta de l'entrada del castell.
Soparen prest, de xai rostit adobat en salsa de panses i pinyons. El vi no va mancar aquella nit.
Recollida la taula, feren la vetlada, a la qual s'afegiren les famílies que els va fer ganes. Era una gentada que feia un cercle, entorn de la família del castell.
Cantaren i ballaren amb ritmes propis que els foners sentien propers. Estaven lluny que la seva terra però tot això els apropava i els feia sentir agermanats.
Ells també cantaren una cançó divertida de l'illa d'on procedien i a on volien tornar:
«Tiripituliqui-matuliqui-patuliqui,
Saca-la-matica-matulica-mulatica,
Tiripituliqui-matuliqui-patuliqui,
Saca-la-ten, saca-la-ton, saca-la-tun
Aquesta tornada l'arribaren a fer cantar tothom. Entremig de la tornada, cada foner va cantar una estrofa graciosa que improvisava. Quan acabava, tothom repetia la tornada. Fou un èxit total.
Després, com a totes les vetlades , contaren històries de misteri i bruixeria.
En un moment oportú Asprid va demanar a Pixius que digués al seu pare que li volien fer un petit obsequi. Ell li va dir i, aleshores, Asprid va fer una senya a Rak que es va alçar volant i va partir. Tothom va quedar sorprès. A l'instant, el corb va aparèixer enmig de la rotlada amb una moneda de plata en el bec.


Asprid la va entregar a Baquos i aquest la va mirar i va veure que per una cara duia el rostre d'Anníbal jove i per l'altre un elefant. 




Va quedar molt agraït pel regal. La va mostrar als familiars i amics i tots quedaren admitats, ja que no havien vist mai aquesta moneda.
A poc a poc tothom se'n va anar a dormir. Quedarien una altra nit en el poblat i podrien dormir fins més tard.

 

8 de febrer del 2018

EL POBLE DE PIXIUS (III)

L'estructura social i econòmica: la gent
Quan els foners entraren en el poblat veren molta activitat. També és veritat que era un dia avançat de primavera i feia un temps immillorable.
Era un poblat bastant gros amb un castell envoltat de quatre torres i més de cinquanta cabanes de pedra amb una coberta feta de branques i palla miraven a llevant. El terme on podien sembrar estava establert entre els caps dels poblats propers i ells amb senyals que ho indicaven. Anava del poblat fins a mitjan camí que duia al poblat proper, per tots els costats. Sovint hi havia discussions sobre els límits.


Baix la torre que mirava al nord estaven els corrals i els estables destinats a la cria d'ovelles. Tenien més de cinc-centes ovelles i l'espai destinat a aquesta activitat era molt gros.
Darrere el castell, cap a ponent, hi havia els horts on es cultivaven verdures i fruits. També hi havia el camp d'entrenament on homes i joves pràcticament el tir i la lluita.
Cap al dud hi havia altres magatzems on es guardava el gra, les eines, iels diversos materials que s'usaven per a tenir el poblat ben cuidat.




L'estructura social era jeràrquica. Tres germans dirigien el poblat. Eren els hereus dels antics pobladors i el càrrec era hereditari. El major, Baquos, era el jerarca principal i s'encarregava de la defensa i de la construcció. Era el pare de Pixius. El segon era Sorus . S'encarregava de la ramaderia i la seva comercialització. El tercer era Dimas i s'encarregava de l'agricultura i la seva mercantilització. La ramaderia i l'agricultura eren les principals activitats econòmiques. Al marge d'aquest repartiment, els tres germans tenien cura del dia a dia del clan de forma conjunta. Vivien en la torre principal del castell amb els seus nombrosos familiars propers. En el castell també hi vivien els ajudants i servents. En total en el castell hi habitaven unes cent cinquanta persones. Mai eren tots, perquè molts tenien encarregades tasques que exercien fora del poblat. Ara mateix mancaven més de seixanta persones que eren a diferents ciutats de l'illa per a realitzar tasques de comerç. En el castell hi vivia el fetiller que també era curandero.



La resta de la gent vivia a les cabanes, per famílies. Eren famílies molt nombroses, ja que tenien entre set i deu fills o filles. En total a les cabanes hi vivien unes 350 persones, la majoria nins i joves.
Entre els oficis principals, en primer lloc hi havia els pastors i els agricultors. Però també hi havia picapedrers, fusters i ferrers. Hi havia unes tasques encarregades a les dones exclusivament: l'horticultura i la recollida de llet. També fabricaven la ceràmica i el formatge i altres derivats de la llet d'ovella.

Els nins eren preparats pels majors en els aspectes principals que la vida que aquella situació, requeria. La cultura pròpia, la geografia, la història i altres coneixements servien de base per aprendre tot allò que havien de saber sobre els animals i les plantes, els llocs de l'illa, els perills, l'orientació, les malalties. També rebien lliçons pràctiques de ramaderia i d'agricultura. El demés ho aprenien jugant.

També hi havia tasques específiques com la sembra i la collita que requerien el treball de tothom, homes, dones i infants.

Tots els homes eren guerrers i tenien l'obligació d'entrenar i estar preparats per la lluita en la defensa del seu territori i del poblat.

6 de febrer del 2018

EL POBLE DE PIXIUS (II)

EL CASTELL, L'ENTORN I LES OVELLES

Quan el grup de foners arribaren al poblat amb en Pixius, a més de meravellar-se, observaren una gran activitat: infants jugant, persones majors asseguts en cercle i comentant el dia a dia, dones i nines que anaven d'un punt a un altre fent coses, ...
Els infants, quan veren en Pixius s'acostaren a veure'l i parlaren amb ell i li contaren coses. També li demanaren qui eren aquells homes armats que anaven amb ell. Pixius reia amb ells i els tranquil·litzava. No volia donar-los informació abans de parlar amb els jerarques del poblat.
Els crits de l'al·lotada va fer sortir la gent del castell. També del costat de les torres aparegueren dotzenes de joves armats on estaven practicant en el camp d'exercicis i de tir. En general, tothom va comparèixer a rebre els nouvinguts.




Els jerarques saludaren i feren entrar a una sala del castell al grup de foners. Aleshores Pixius va explicar qui eren i on anaven. Després de la conversa, el cap principal va donar ordres que preparessin un lloc per romandre i els va acompanyar a veure el castell i els seus voltant des de dalt de la torre central. Veren una planura immensa sembrada de cereals i cap a llevant alguns ramats d'ovelles. Més enllà hi havia uns turons de verd obscur. Cap a ponent, on acabava la planura es veia una fila d'arbres que feien endevinar per on corria el riu.
Feia bon temps i tot el paisatge es veia molt bé.
Baixaren de la torre i convidaren els foners a sopar amb ells.
Dit això, els foners foren acompanyats a l'allotjament que era un lloc ample i cobert on hi havia amb eines i palla, situat en la part esquerra del castell. Pixius els va deixar per estar amb la seva família i explicar altres coses als jerarques del clan.
Els foners deixaren els bolics i les armes en el magatzem i sortiren a voltar pel poblat. Primer donaren la volta al castell i veren que per aquella part s'hi trobaven els horts parcel·lats que conraven principalment les dones. Hi havia arbres fruitals i verdures de tota casta. També hi havia corrals amb animals de ploma i conills. Darrere del castell hi havia el camp d'entrenament on els joves entrenaven amb alguns adults que eren mestres de les diferents tècniques de lluita: espasa, arc, cos a cos, ... Seguiren la volta i trobaren els corrals i edificis de les ovelles. Hi havia diversos tancats per si havien de fer separacions segons les necessitats. Els edificis coberts servien per munyir les ovelles, per guardar el menjar per quan plovia o s'acabava la pastura, per tondre la llana a l'estiu, ...
Quan el sol començava a tombar cap a ponent, es va sentir el repic dels batalls dels picarols i esquelles de les ovelles que tornaven a casa. També es sentia belar els mens.




Els ramats no entraren al poblat perquè ho feien per la part de darrere dels corrals. Allà s'acostaren els foners i veren com els pastors lluitaven de valent per fer-los entrar en els corrals. Eren més de cinc-centes ovelles que arribaven i si les primeres no aconseguien trobar el portell, les altres quedaven aturades. Els cans lladraven per fer entrar les primeres files d'ovelles però la tasca no era gens fàcil. Tot va acabar bé i cada ovella va anar on li corresponia. De manera que les ovelles que duien llet ja sabien que havien d'entrar en el porxo on les dones i al·lotes les munyirien. La llet serviria per alimentar els infants i, sobretot, per fer formatge i altres derivats.
Els foners comprovaren que la gent Su Nuraxi coneixien molt bé aquest ofici.
Però s'acostava l'hora de sopar i se n'anaren a arreglar un poc.


EL LLIBRE

Han passat quatre estacions i Tamik vol aprendre un ofici. Les vistes al mar i les històries que li conta el padrí Samis i el seu pare Jaris li fan prendre interès per aprendre l'ofici del mar. Conèixer el mar, viatjar a altres terres, pescar, descobrir. El seu pare li presenta l'amic Asprid que és pescador però que fou un pilot de la nau capitana del general Magó. Tamik aprèn del pescador tot allò que pot. Tamik emprèn una nova aventura...

DEU HAIKAIS

DEU HAIKAIS    https://issuu.com/perecarrio/docs/elogi_del_haikai