VENT DE TRAMUNTANA

El procònsol Escipió fou informat que les naus púniques d'Hadrumetum havien fugit del setge. Al principi es va disgustar i va anar a la taula per modificar el punt del pacte que es referia als vaixells que li haurien de ser lliurats per Cartago. Després de llegir el paràgraf, el va deixar com estava:

- Deixau-ho com està! Tanmateix, ens hauran de lliurar totes les naus – va dir a l'escrivent que esperava les indicacions del general.

Mentrestant, les naus púniques seguien avançant. Al principi tot anava bastant bé; els vaixells duien el vent de popa i es movien a quatre nuus que es pot considerar una velocitat ràpida atenent la càrrega que duien.

A migdia, el vent va anar girant a mestral i la vela major va perdre força. Aleshores els remers passaren a ser el motor de les naus i seguiren navegant cap a llevant.

El problema gros es va originar el tercer dia quan va començar a bufar un mal vent de tramuntana que originava unes ones que traspassaven la coberta plena de guerrers que hagueren de tombar-se a la barana i aguantar les envestides d'aigua salada. Els objectes de coberta foren subjectats tan fort com pogueren.

Els capitans ordenaren arriar les veles, canviar el rumb en direcció al vent per anar en la mateixa direcció de les ones i minvar la superfície d'impacte. Foren dos dies terribles i, per descomptat, la majoria dels passatgers "feren la fel per la borda".

Al cinquè dia de navegació va arribar la calma i allò primer que observaren fou que la flota seguia intacte: cap nau s'havia perdut.

Es tornaren a reunir els capitans i decidiren canviar el rumb. Ja no anirien cap a Malta, ja que s'havien desviat molt de la ruta i seguirien una direcció en diagonal cap a la costa africana, que els esperava cap al sud. Tenien mapes de distàncies i es podien orientar amb l'ajuda del sol i els estels.

Ara el vent no els va ajudar gens i els remers hagueren d'esforçar-se per moure els vaixells tan carregats. Vuit dies es torbaren per veure la costa. Al principi no sabien on es trobaven però era igual: tota aquella costa era de Cartago i era segur que els romans encara no havien arribat.

El seu destí era Labdah i estaven segurs que queia més a llevant. Així que canviaren el rumb i recorregueren la costa cap al primer port. El camí recorregut els havia permès deixar darrere Sabratha i Oea i, en dos dies de navegació arribaren a Labdah.

Atracaren al port militar i els capitans es tornaren a reunir per decidir les passes que farien. S'assabentaren que les autoritats del port no sabien encara res de la caiguda de Cartago. Aleshores feren baixar les tropes i les feren anar a un campament dels afores del port.

Jaris ie els foners anaren amb els guerrers ibers i gals i Asprid es va quedar a la nau amb Kim i Rak.

PORT DE LABDAH, DESPRÉS LEPTIS

Esperarien notícies de Cartago que segurament no es torbarien molt en arribar.

Tenint en compte la situació existent, els foners només pensaven en com retornar a l'illa d'on procedien. Ara per ara haurien de tenir paciència.

UN VIATGE ACCIDENTAT

Després de la topada amb la flota romana, a la sortida del port d’Hadrumetum, una vuitantena de naus púniques continuaren el viatge per seccions, segons el seu comandament. Quan ja no es veia la costa africana i l’horitzó era nét com una patena, s’avisaren amb banderes i les naus arriaren veles. 

Tota la flota va quedar quieta.

A una nova senyal, els vaixells auxiliars transportaren el capitans a la nau capitana que encapçalava la formació. A la reunió que va tenir lloc, decidiren seguir la direcció del vent que bufava de terral que era de llevant. Era molt matí i el vent a migdia canviaria. Si girava massa haurien de seguir a rem, cosa molt habitual perquè les veles redones sols servien amb vent a favor, allò que en diuen “vent de popa redó o, fins i tot, de mitja popa o per l’aleta de babord o d’estribord”. La vela del pal major sols permetia anar empopats de ple, però l’artimó situat a la proa podia girar i agafar el vent de costat.

RUMB SEGONS EL VENT

La ruta que seguirien els era ben coneguda però tots els capitans,  però per si feia mal temps o sortien boires, quedaren que s’esperarien a la vista de l’illa de Malta que estava en el seu rumb. Des del principi de la guerra, Malta estava ocupada pels romans i si volien podrien atacar-la però pensaren que una vegada perduda la guerra a Cartago no els quedava altre remei que fugir a terres amigues cap a Libia Tripolitana (“el país de les tres ciutats”), nom que rebia perquè a la seva costa hi havia tres grans ports púnics: Sabratha, Oea i Labdah *.  De Malta canviarien el rumb a sud i enfilarien cap a Labdah, port de sortida del més gran mercat d’esclaus púnic. 

MALTA

Havia entrat l’estació freda i el mar era perillós. També tenien en contra que el dia s’havia acurçat molt. Anaven molts carregats d’homes i per això creien que el viatge fins a Malta duraria almenys, deu dies i altre tant fins al port de destí. Els perills principals eren dos: la tempesta i la boira.

Posats d’acord en rumb, circumstàncies i demés detalls, cada capità va tornà a la seva nau, hissaren les veles i emprengueren  el viatge cap a llevant.

Asprid, segon pilot de la nau capdavantera no coneixia aquesta part del mar i per això observava el primer pilot i escoltava les seves instruccions. Jaris ocupava part de la coberta de popa amb els foners que viatjaven en el vaixell. Sobretot parlaven de quan podrien tornar a la seva terra. Kim i Rak seguien jugant prop del pilot i observaven aquell tragí de gent armada amb curiositat. 

MAPA DE MALTA

*Sabratha encara manté el nom. Oea actualment és Trípoli i agafa el nom de la regió de les tres ciutats (Tripolitania). Labdah, quan fou ocupada pels romans va canviar el nom a Leptis Magna (això ve que el nom en fenici s’escrivia Lpqi, perquè no feien servir les vocals).