LA DARRERA GRAN TRAVESSIA (I)

TOPADA AMB ELS PIRATES
Les dues naus salparen de matinada per tenir tot el dia per navegar.
El dia abans, els capitans enviaren un mariner a avisar els foners a la posada on s'allotjaven perquè estiguessin a bord quan sortís el sol. Els foners viatjaven amb poc equipatge i no tengueren cap dificultat per complir l'avís. S'acomiadaren de Pixius, del seu germà i de l'encarregat de la botiga i partiren cap al port. Les dues naus ja estaven carregades i poques maniobres sortiren a rem del port de Tharros.
Es dirigien cap a Tramuntana fent cabotatge sempre que fos possible, tant ara que seguien la costa de Sardenya, com més al nord quan passessin per la costa de ponent de Còrsega. En el mar de Ligúria virarien cap a ponent per a dirigir-se a Massàlia on canviarien llana per àmfores de vi del sud de la Gàl·lica que era molt apreciat. Part d'aquest carregament de vi quedaria a Ebusus.
En el pacte que feren els foners amb els capitans acordaren fer un carregament de rocs o pedres de torrent suficient per si eren atacats pels pirates corsos o lígurs que infestaven aquelles aigües, sobretot ara que havia acabat la guerra entre Cartago i Roma. Passarien prop de terra i serien observats moltes milles. No era impensable que fossin atracats.
Sobrepassada Sardenya, seguiren cap al nord a una distància suficient de la costa de Còrsega per a veure-la sense esser vists. Aquella costa tenia moltes cales d'on podia sorgir el perill. Però passaren dies sense veure cap nau ni amiga ni enemiga. I s'aventuraren a entrar en el Mar de Ligúria per enfilar la direcció cap a Massàlia.

Els dos capitans coneixien molt bé aquella regió i sospitaven que més prest o més tard els sortirien al pas, vaixells pirates lígurs. Darrerament moltes naus eren atracades per obtenir les mercaderies i els mateixos vaixells. Tota la tripulació era eliminada.
Per això l'ajuda dels mercenaris foners podia esser fonamental en la defensa de naus, mercaderies i passatgers.

Tal com havien ensumat, de darrere una punta de terra, sortiren dos vaixells que duien males intencions. No duien les veles esteses perquè duien el vent de proa. No eren molt grosses però anaven plenes de guerrers ben armats. Quan veren les dues naus de comerç no s'ho pensaren gaire i les atacaren. Un vaixell contra una nau de mercaderies era com tenir el peix dins el cove. Per això anaven encesos i sense cap prevenció.
A les dues naus púniques, els capitans prepararen la defensa posant els foners en primera línia preparats amb les fones de tir llarg i els rocs més pesants.
Tan aviat com es posaren a tret, els foners s'alçaren i feren brunzir les fones fent tres voltes sobre el cap, abans d'amollar la bala ben dirigida al cos dels pirates que aixecaven els braços amenaçant la gens de les naus que volien atacar.
Els vaixells pirates amb la força dels rems havien agafat gran velocitat i no podien evitar de cap manera la ploguda de les pedres que queien pel cel. En un instant la majoria estaven malferits. En veure això el capità dels pirates que estava a popa va fer ciar els rems per tornar enrere. Amb el timó va maniobrar per girar els vaixells i fugir. Tot això va fer que les naus pirates s'aturassin quasi del tot produint-se una espècie de caos, ple de gemecs i crits.
Mentrestant, de les dues naus comercials sortien niguls de pedres cap als pirates i aquests hagueren d'amagar-se sota la coberta, com pogueren. Els pirates estaven vençuts i nafrats.

Els capitans púnics no volgueren res més i seguiren el rumb cap a Massàlia amb les veles plenes de vent de mitja popa.
Abans de fer fosca arribarien al port.

UN POBLE RAMADER (IV)

KIM, FA DE MESTRE
De bon matí, Jaris, amb la meitat de la collada de foners digueren adéu a la gent que havien conegut en el poblat i, guiats per Pixius, que s'havia acomiadat de la familia i havia rebut ordres sobre les feines que hauria de fer a Tharros, on tenien botigues, partiren cap a Tharros que estava aproximadament a unes quaranta-set milles romanes Su Nuraxi. Haurien de fer nit pel camí i el sendemà arribarien abans del migdia.

Asprid i els altres foners quedaren en el poblat i aprofitaren el matí per anar al camp d'entrenament a practicar amb les fones. Els nadius quedaren impressionats quan veren la puntaria que tenien en llançar una pedra a un blanc. Ells coneixien el tir amb fona però no tenien la destresa dels baleàrics. Practicaren fins que va esser l'hora de menjar.
Sorus va anar a cercar a Asprid al magatzem on havien quedat i partiren cap a les pastures en companyia de Kim i Rak.
Mentre caminaven cap a llevant, Rak els sobrevolava i li vengué al cap la família de corbs que va veure en el port d'Hadrumetum, a Cartago. Va pensar que ja devien esser a mig camí en direcció a les Columnes d'Hèracles, on acaba el mar interior. També va reflexionar que aquella devia esser una bona aventura però tot això que ell mateix experimentava en aquell viatge de retorn a les terres del seu amo, no deixava de ser molt interessant. Va decidir que havia fet bé quedant-se amb Asprid i Kim.

Arribaren prop dels ramats que pasturaven i quasi ja era l'hora d'aplegar. Els pastors d'aquell ramat amb els corns s'avisaren als altres pastors i els cans arreplegaren les ovelles en un Santi amén.
Aquí va començar la feina de Kim que era observada pels pastors i els seus cans. Amb una correguda i bordades va posar el primer ramat en ordre. El mascle primer i les altres ovelles de tres en tres, com una tropa ben entrenada. Els cans dels pastors aviat aprengueren la tàctica i, un a cada costat del ramat no deixaven que cap ovella se separàs de la fila. Mentrestant, arribava un altre ramat i Kim repetia l'operació. La cosa important és que els cans dels pastors observessin els moviments ràpids i eficaços de Kim. Al cap d'un temps, sense aturar els ramats, tots anaven com tocava. Els pastors i el ramader Sorus no se'n podien avenir de la tècnica del gos d'Asprid. Aquest també estava meravellat del treball que Kim feia per instint de raça.
D'aquesta manera arribaren als corrals més ràpids que mai perquè entraren sense travar-se.
Aquell vespre els foners menjaren un anyell jove a l'ast.

REFLEXIONS (III): CARTAGO I EL MAR

Els cartaginesos foren els fills espavilats dels fenicis, un poble que va inventar l’alfabet i el comerç i que el va estendre per quasi tot el Mediterrani.

Cartago va continuar fundant ports que es convertiren en ciutats-colònies per tota la costa del mar interior i arribaren a Ibèria i a les nostres illes, on fundaren la ciutat d’Ebusus i punts de comerç en els illots de Na Guardis (Colònia de Sant Jordi) i Na Galera (Can Pastilla, Palma).

DAMES D'EIVISSA PÚNICA

A la península Ibèrica: Gadir (Cadis), Malaka (Màlaga), Qart Hadasht (Cartago Nova).

EL MAR DE CARTAGO

Podríem considerar-los els conquistadors del mar. El seu imperi va durar més de sis-cents anys, aproximadament del 820 aC al 146 aC.

Principalment feien navegació de cabotatge o circumnavegació per la costa mediterrània per, amb el pas del  temps, quan ja tenien elaborats mapes portolans i cartes marines, gosaren travessar el mar i arribaren a les illes interiors, on també fundaren colònies. Només navegaven a l’estació calenta (maig- octubre).

Es navegava pagant el litoral si pot ser de dia i acampant a les platges per passar la nit; en cas de necessitat, durant la nit s'utilitzaven taules de distància a més de guiar-se pels estels: l'Estel Polar era anomenat "Estel Fenici". També usaven colomes missatgeres per ajudar-se en cas de boira. Per protegir la flota de les marees i tempestes, van construir ports i van crear un sistema d'escullera. El port de Cartago era una meravella de la tècnica, protegit a l'abric de la badia i dividit en dues parts per un canal (port civil i port militar); donava recer a unes 400 naus.

BIRREME

Per construir vaixells tenien drassanes prop de tots els ports.

Els fenicis van utilitzar vaixells equipats per a finalitats comercials (“gaûlos”), que tenien una àmplia capacitat de càrrega i amb una eslora entre 20 i 30 m i una màniga de 6 o 7 m, amb un calat d'1,5 m aproximadament. 

La popa era arrodonida i culminava amb un fris de cua de peix. La proa acabava en el “aplustro”, un fris que representava el cap d'un cavall. En el casc es pintaven dos ulls, que havien de permetre al vaixell veure la ruta i causar terror a l'enemic en cas de combat.

CONSTRUCCIÓ DEL CASC

Portaven un masteler que sostenia una vela rectangular, i el timó era un rem ( també dos, un a cada costat) amb pales asimètriques molt àmplies, que se subjectava en el costat esquerre de la popa. En el pont prop de popa estava el castell, on es guardaven els aparells i la cuina de bord. La tripulació constava d'uns vint homes, ja que la navegació de vela no requeria un nombre major de mariners.

Aquests vaixells podien navegar fins a 100 milles per dia: la mitjana mercant estava entorn dels 6 nusos i la diària entre 68 i 82 milles (Herodot  IV 86; Tucídides II 97; III 3; VI 1).

QUADRIRREME

“Quinquerreme”

Era la nau reina, hereva dels grecs i que els romans copiaren. La quilla és d’auró (“arce”), les quadernes de roure i les planxes de pi. L'obra viva (part de la nau que queda submergida) estava folrada amb plom per evitar la putrefacció de la fusta. Les quadernes porten gravada la marca del constructor, prova que les naus es feien en grans quantitats, prefabricades i assemblades després en drassanes, la qual cosa permetia construir-les en un temps molt breu.

La poderosa “quinquerreme “ constituïa l'espina dorsal de la marina cartaginesa. Comptava amb una tripulació de 420 homes: 120 soldats que col·locaven els seus escuts en les brodes, i 300 mariners dels quals 270 eren remers que es disposaven en tres ordres: 2 remers en l'ordre superior, dos en el mitjà i un en l'inferior. Aquesta embarcació era més prima que les de la flota comercial, tenia una màniga d'una setena part de l'eslora. Mentre la popa era semblant a la dels vaixells comercials, la proa era un arma ofensiva durant els combats, per la qual cosa portava un mascaró reforçat amb bronze representant diverses figures, que s'utilitzava per destrossar els costats dels vaixells adversaris. Als costats de la proa estaven pintats els ulls, damunt dels quals hi havia uns orificis pels quals passaven les cadenes o cordes de les ancores. En el pont, prop de la proa estava el castell que protegia als arquers i les catapultes durant els enfrontaments; a popa s'alçava un envelat de cuir i dos grans rems que servien de timons. Un masteler retràctil podia alçar-se en el centre del vaixell per penjar una vela quadrada, i un altre situat en la proa portava una petita vés-la que permetia governar el vaixell fins i tot amb vents transversals, però durant els combats no s'utilitzava: els vaixells es desarboraven, i per poder moure's més ràpidament la propulsió quedava confiada als remers. Aquests es col·locaven a l'interior del casc al llarg dels costats, i empunyaven els rems que sortien pels orificis practicats sota la broda.

(1) TRIRREME I (2) QUIMQUERREME

“Pentecontera”

Era el vaixell més antic, ràpid, àgil, de 25 m de longitud i amb cinquanta remers situats en dos nivells, a més del capità, el segon, el pilot i altres deu mariners de coberta. El ritme dels remers ho marcava un flautista anomenat «donés». La “pentecontera” va desaparèixer a la fi del segle VI a. C. i es va substituir per la “trirreme”.

 

TRIRREME

La “trirreme”

Dissenyada pels fenicis, es va generalitzar en el Mediterrani entre els segles VII i IV a. C. Era un vaixell de 36 m d'eslora, i portava una tripulació d'uns 180 homes: 170 remers, vuit o deu per manejar velam, i un grup de soldats. En estar els remers col·locats en tres altures, es triplicava la força sense ampliar la longitud del vaixell i sense que es destorbessin uns a uns altres. A partir del segle IV a. C., en les drassanes de Cartago es transforma en la “tetrera”, que disposa quatre remers per a cada rem en un mateix banc, d'aquí el nom. Tant la “tetrera” com la “pentera” que li va succeir tenien una longitud de 40 m i una amplària de 6 m, amb un calat no superior als 2 m. La màxima velocitat possible era de cinc i de sis nusos, encara que la de creuer era de dos a tres nusos. La tripulació era de 240 i de 300 homes, respectivament, manejant els trenta rems per costat, a més dels mariners destinats a les veles.

REFLEXIONS ABANS DE CONTINUAR (I)

Per escriure aquestes històries de temps immemorials m'he hagut d'informar de molts d'aspectes que desconeixia.
Això ja em va passar amb el llibre «Les Pomes d'Or» quan vaig haver d'investigar i descobrir tot un món talaiòtic que desconeixia bastant.
«L'Illa dels foners» se situa en la mateixa època històrica però en llocs diferents on la cultura també era diferent. El poble cartaginès o el romà tenien una manera de viure més evolucionada que els altres pobles del Mediterrani en molts sentits: cultural, literari, tecnològic... Els foners que des de la Primera Guerra Púnica havien conegut aquests pobles de prop i, possiblement, havien après molt d'ells però continuaven vivint com sempre en una economia de subsistència tancada.

Festa romana

Ara toca parlar de la participació d'un grup de foners baleàrics en la Segona Guerra Púnica que és a punt de finalitzar, i em passa que desconec moltes coses d'aquella civilització púnica que va dominar el món de la seva època fins que fou destruït pel poble romà (149-146 aC).

Esfericitat de la Terra

No m'interessen tant les batalles amb les victòries i les derrotes, com els detalls més petits, més del dia a dia, i això costa saber-ho perquè després de la Tercera Guerra Púnica tot Cartago fou destruït (146 aC). No sols els edificis sinó tot el seu saber. No van quedar res sinó restes, derruïts. Nosaltres, els pobles de la Mediterrània, som els hereus dels vencedors. Si les tres guerres que guanyaren els romans les haguessin perdut, el món actual seria molt diferent. Però les coses són com són. Potser millor o no.
En aquesta recerca hi ha aspectes concrets que necessitava conèixer per continuar però també, d'una forma més global, he descobert coses molt generals que m'han interessat i n'he pres nota.
M'he adonat que cada civilització, cada poble, ha seguit un ritme propi i diferent dels altres pobles. Mentre un encara estava a l'època de la pedra o del bronze, un altre ja havia descobert la pólvora o que la terra era rodona, pos per exemple.

Canó xinès segle XIII

Per transportar mercaderies era molt important la navegació i va estar en constant evolució i millora fins que es va aconseguir un nivell que es va mantenir fins fa pocs segles. El poble cartaginès, del qual ara coment coses, era amo i senyor del mar. El mar interior que els romans anomenarien més tard "Mare Nostrum" i que ara rep el nom de Mediterrani , era l'autovia on circulaven constantment els vaixells d'un port a l'altre traginant mercaderies.
Com eren els vaixells, com es construïen, a quina velocitat anaven, com s'orientaven en el mar obert, ... és important pel meu treball. Però el més important és que ja construïen els vaixells de manera molt similar a com es fan ara les barques. D'això n'estic segur.

Nau birreme

La guerra, la seva organització, la seva estratègia, les armes que usaven, ... Això no va canviar fins a l'Edat Moderna (segle XV) quan van aparèixer la pólvora, les pistoles i els canons. Això no obstant a la Xina ja havien descobert la pólvora alguns segles abans i en el segle XII ja utilitzaven canons i armes de foc.

LA BATALLA NAVAL

Mentre Escipió planificava la rendició de Cartago i dictava les condicions d’un acord que considerava urgent perquè en poc temps acabava el seu mandat com a procònsol i assumiria la tasca, i segurament l’èxit, el ja nomenat procònsol Lèntul, va enviar la flota que estava a Útica cap a Cartago. Però sols la meitat quedaria bloquejant la badia de la capital i la resta se n’aniria a impedir que la flota que estava a Hadumetum abandonàs aquell port.   

Aquestes maniobres de la flota romana foren descobertes pels vigies cartaginesos que avisaren del perill al governador d'Hadrumetum.

Aleshores, els capitans de la flota púnica ancorats a Hadrumetum acceleraren els preparatius de la partida.

Aleshores Jaris, avisat per Asprid, va cridar als foners que estaven en el port perquè embarcassin preferentment en la nau capitana del grup de naus que havien arribat de Ligúria.

A trenc d'alba, les naus púniques iniciaren a rem les maniobres de sortida del port d'Hadrumetum.

Al davant, la nau capitana de la qual era copilot Asprid i on viatjava Jaris i la majoria de foners coneguts seus.

Les naus romanes encara no havien fet el setge al port, molt obert al mar i difícil de barrar, però ja mostraven les seves siluetes cap a tramuntana.

Feia vent de terral i els vaixells púnics posaren les veles per agafar més velocitat en direcció cap a llevant. Recorrerien un llarg tram abans de girar cap al sud i arribar al port de destí.

Les naus romanes quan varen veure l'esquadra cartaginesa allargada en una línia que partia del port, obligaren als remers a guanyar velocitat i poder envestir-les per la part de babord.

Les que anaven davant tenien més possibilitats d'escapar, però les més endarrerides haurien d'enfrontar-se en una batalla naval. L'avantatge dels púnics era que transportaven gran quantitat de tropes ben entrenades i motivades contra els romans. Els vaixells de l'antiga esquadra del general Magó intentaren seguir endavant sense lluitar. Eren una dotzena de naus que seguien de prop la nau capitana.

Els capitans de les primeres naus romanes que avançaven en forma d'uve, quan veren allò que passava, modificaren el rumb i dirigiren una quinzena de naus cap a llevant per tallar el pas a l'esquadra del difunt general Magó. Les dues primeres naus romanes es dirigiren directament a la nau púnica capitana. No sabien que els esperaven uns foners baleàrics experts en la lluita a distància i ben aprovisionats de bales de fona de totes grandàries.

La nau romana que s'apropava per l'amura de babord ja preparava el "corvus" per fer-lo caure i apressar la proa i iniciar l'atac dels legionaris, quan va rebre una ploguda de bales de plom llançades per la partida de foners que dirigia Jaris. La nau romana que s'acostava a l'aleta de babord, va tenir la mateixa rebuda per part dels foners que dirigia Asprid. Aleshores, les naus aturaren els remers i deixaren passar la nau capitana.

La nau púnica que seguia a la capitana va envestir amb l'esperó de proa a la segona nau romana i la va tallar per la meitat. La nau en un instant es va fonar.

D'aquesta manera les naus de la primera esquadra púnica, escaparen de la batalla.

La resta de naus púniques viraren cap a tramuntana i envestiren a les altres naus romanes. En haver-hi més naus cartagineses, els romans decidiren evitar la batalla i com pogueren voltaren per fugir del lloc. Unes poques naus romanes foren destruïdes. Aquesta vegada els púnics havien guanyat però ja era tard. El seu principal objectiu era fugir.

Per això, passat el perill, prosseguiren la navegació en direcció cap a llevant, vent en popa.

LES CONDICIONS DEL TRACTAT

Vet aquí les condicions que va imposar Escipió als ambaixadors de Cartago:
«D'una part, els cartaginesos conservaran a Àfrica totes les places quines ocupaven abans de l'última guerra, així com les terres, els esclaus i els altres béns dels quals es trobaven en possessió; a explicar des de la conclusió del tractat, no seran molestats amb acte algun d'hostilitat; continuaran vivint segons les seves lleis i costums i no els seran imposades guarnicions.»
«D'altra altra part, els cartaginesos restituiran als romans tot allò que injustament els han arrabassat durant les treves; faran lliurament de tots els presoners de guerra i trànsfugues que han capturat o rebut; abandonaran tots els seus vaixells, a excepció de deu galeres; lliuraran tots els seus elefants; no faran «guerra alguna fora ni dins de l'Àfrica, sense l'adhesió del poble romà; retornaran a Masinisa les cases, terres, ciutats i altres béns que li han pertangut el mateix que als seus avantpassats (els romans es reservaven la designació dels països on es trobaven aquests béns de Masinisa); proveiran de queviures a l'exèrcit romà per espai de tres mesos; pagaran els sous d'aquest exèrcit fins al moment en què el senat i el poble romà hagin determinat sobre els articles del tractat; donaran deu mil talents de plata en cinquanta anys «pagant en cadascun, dos-cents talents de Eubea; en fi, com a garantia del tractat, el cònsol encollirà cent ostatges entre la joventut cartaginesa.»

Quan els ambaixadors que havien estat enviats a Tunis van tornar a Cartago i van donar a conèixer el resultat de la negociació, va haver-hi al senat una gran vacil·lació. Molts senadors opinaven que no s'havien d'admetre les condicions proposades i Giscó entre ells, va procurar fer costat a l'opinió per mitjà d'un discurs. Començava a parlar quan Anníbal es va llançar sobre ell i el va treure del seient: al moment es van sentir en l'assemblea violents murmuris.
«Em perdonéssiu, va dir Anníbal si he comès alguna falta contra els usos de Cartago. Vosaltres sabeu que vaig sortir de la meva pàtria a l'edat de nou anys i que no he tornat a ella fins al cap de trenta-sis d'absència. Teniu a bé perdonar-me la falta que he comès i sols considereu les meves intencions, que són les d'un bon ciutadà.»
Anníbal va afegir que, enmig de tan urgent perill, rebutjar la pau acordada per Escipió, era voler la caiguda de Cartago; i va acabar dient:
«No delibereu sobre els articles, abans rebeu-los amb alegria. Oferiu sacrificis als Déus, i pregau-los que facin de manera que el poble romà ratifiqui el tractat que se'ns proposa.»

L'assemblea va estar d'acord amb l'opinió d'Anníbal i va despatxar ambaixadors per concloure la pau. Aquests enviats es van dirigir primer a Escipió, que acampava a Tunis, i des d'allà van partir a Roma. Introduïts en el Senat, Àsdrubal Pudo, un d'ells, va prendre la paraula i va implorar la pietat dels romans. La pau els va ser concedida; i el tractat conclòs per Escipió, es va ratificar pel poble i pels senadors romans; llavors els ambaixadors van tornar a Àfrica per a donar compte de l'acord i fer complir les condicions...

ANNÍBAL ES PRESENTA EN EL SENAT DE CARTAGO

Mentrestant el general Anníbal anava cap a Cartago per ordres dels sufets, les seves naus fondejades a Hadrumetum es preparaven per a salpar cap a Líbia.
Anníbal va arribar a la part de la murada de l'istme que bordejava el llac Sebknet Sejuni amb Maharbal al seu costat i altres fidels companys de tantes batalles. Allà es trobava la porta de Thapsus tancada per evitar l'entrada de l'enemic. Als crits dels homes del general, les enormes portes s'obriren i Anníbal va desmuntar del cavall i va entrar a peu. Els altres el seguiren. Eren més dos-cents guerrers que havien seguit als Barca des de la conquesta d'Ibèria fins a les portes de Roma.

Anníbal Barca

Deixaren a la dreta el port comercial i observaren la bellesa del port militar de forma circular que estava ple de vaixells de guerra. Això va enfurir encara més al general.

Va continuar el camí fins a l'àgora on es trobava el Senat de Cartago als peus del pujol Byrsa. Quan va arribar a les portes del Senat li impediren el pas però ell va fer retirar els soldats i va entrar a l'edifici on estaven reunits els senadors, i, entre ells, el general Giscó que havia tornat de Gades, derrotat.
El vell sufet va encarar-se amb Anníbal, recriminant-li que hagués perdut la batalla i la guerra. A continuació va ordenar que tornàs a lluitar contra els romans que ja es preparaven per entrar a la ciutat.
Anníbal va respondre que Cartago estava perduda i que ell no lluitaria més. Els va recriminar que l'havien abandonat a la península Itàlica sense enviar els sous i  els reforços que havia demanat. I els va dir que  havia arribat l'hora de negociar la pau.
Després va sortir del Senat i se'n va anar a la casa que havia heretat del seu pare. Havia partit de Cartago amb nou anys i n'havien passat trenta-sis. Duia setze anys de guerra contra els romans i ara necessitava descansar.

En el Senat va continuar la discòrdia però finalment enviaren una ambaixada al procònsol Escipió per a negociar les condicions de pau.
Escipió que era a Útica preparant l'atac a Cartago va rebre l'ambaixada i va parlamentar amb els representants del Senat de Cartago. Els va respondre que es trobarien en dos dies a Tunis on aniria amb part del seu exèrcit i que allà els donaria la resposta a la proposta de pau.

Escipió, l'Africà

Després va preparar l'estratègia i va enviar la flota, la meitat a barrar la badia de Cartago i l'altra meitat a impedir que la flota que estava a Hadrumentum pogués escapar.

ZAMA, LA BATALLA QUE VA CANVIAR LA HISTÒRIA DEL MÓN OCCIDENTAL (I)

Els dos exèrcits acampen a prop i després de la captura de tres espies púnics, es produeix un darrer intent de no arribar a les armes mitjançant el parlament entre tots dos capdavanters: Escipió i Anníbal. Les pretensions d'Anníbal de millorar les condicions pactades temps arrere per Escipió amb els sufets de Cartago, duu a fer inevitable la lluita.

Mapa de Cartago

Estant acampats tots dos generals no gaire lluny l'un d'un altre, Anníbal intenta moure el seu campament a un pujol proper a la població de Cilla avançant un destacament. La seva intenció és millorar el seu accés a les fonts d'aigua. Escipió, que gaudeix de la proximitat a aquest recurs, s'assabenta dels plans del general púnic i decideix avortar-los. Per això fa avançar al seu exèrcit a una posició que impedeix que el seu oponent aconsegueixi el pujol i el repta amb ànim d'iniciar el combat. L'exèrcit cartaginès es trobava en moviment cap a l'elevació. Anníbal refusa el combat i ha de fortificar-se de la millor manera possible en un pla proper. El seu accés a l'aigua és pèssim i les seves tropes han de passar tota la nit en vella sense menjar i cavant per a poder establir el campament i comptar amb algun pou d'aigua.

Situació abans de la batalla

Escipió presenta batalla l'endemà al matí. Anníbal, sabedor de no poder mantenir-se en aqueixa posició sense aigua i de ser assetjat per l'esquena si inicia una retirada, decideix acceptar l'envit.
El seu exèrcit compta amb no menys de 40.000 infants, uns 4.000 genets i 80 elefants.
El romà compta amb 25.000 infants, no menys de 1.500 genets italians i romans als quals se sumen els númides de Masinisa i 1.600 de Decamas. Leli manava l'ala dreta i Cneo Octavi l'esquerra. Masinisa amb el comandament de la cavalleria itàlica i númida respectivament.
En l'esquerra cartaginesa la cavalleria la manava el príncep Massathes. En aquesta part estava la cavalleria númida mentre en la dreta es trobava la cartaginesa.

Esquema inicial a punt d'iniciar-se la batalla

A l'avantguarda Anníbal alinea els 80 elefants. Després d'ells les tropes del seu germà difunt Magó (lígurs, foners balears, gals i mauritans). En segona línia separada de l'anterior, cartaginesos, africans i macedonis. En tercer lloc i també espaiada de la línia precedent, els seus veterans d'Itàlia, majoritàriament brucis. En l'ala dreta situa la cavalleria cartaginesa i en l'esquerra la númida.
En aqueix instant es produeix un fet inesperat, un eclipsi de sol, que serà interpretat pels soldats com un senyal diví.

EL VIATGE DE JARIS

Va partir amb poc equipatge. Duia les tres fones i una llança amb la punta esmolada al foc. Un bolic amb roba, una daga i un ganivet. Per descomptat també duia enrodillades, dues moltonines – ells en deien "sisirnas" – fetes cada una amb la pell d'un moltó que conservava la llana. Les "sisirnas" servien per protegir-se del fred i com a jaç per dormir. Quan es posaven pel cos, quedaven creuades sobre una espatlal i subjectes a la cintura amb un "balteus" fet de tires de pell trençades en el qual podien aficar alguna arma de tall, generalment una daga o una "falcata". 

 

Balteus

Sortiren en una barca auxiliar lleugera amb vent del matí. Lluny del port veren l'esquadra de dotze bucs púnics. Eren "quinquerreme" de bastant eslora. Tenien uns grans ulls a cada costat de la proa per a seguir el bon camí. La popa acabava amb una forma de coa de peix i a la proa s'alçava el cap d'un cavall sota el quan es podia observa un esperó de metall que es podia clavar a un costat o a la popa d'una nau enemiga, en cas d'atac.

L'imperi cartaginès cobria els quatre costats del mar d'occident amb cents i cents de vaixells com aquells: del nord d'Àfrica al sud de la Gàl·lica i de la península Ibèrica a la península Itàlica.
Els púnics dominaven el mar des de feia molts anys però ara estaven en guerra contra els romans, un poble que volia emergir i que per això havia de derrotar als púnics. Era la segona guerra que tenien. La primera l'havien guanyat els romans però els cartaginesos s'havien recuperat i feia poc que els romans l'havien declarat la guerra.

Ara mateix es lluitava a Ibèria contra Asdrúbal Giscó, mentre Annibal avançava per la península Itàlica. Per raons desconegudes va evitar destruir Roma. Asdrúbal Barca feia poc que havia mort quan anava a reunir-se amb Annibal. El germà petit, Magó, era a Ligúria a reunir tropes per afegir-se a la lluita del seu germà i conquerir tot l'imperi romà.
En el "quinquerreme" els foners ocupaven una part de la coberta i comentaven aquestes coses. Sabien que anaven cap a Cartago a aprendre l'estratègia militar abans d'unir-se a l'exèrcit.
En quatre dies de navegació arribaren a la costa africana i d'allà seguiren cap a orient altres quatre dies fins a arribar a Cartago.

EL RECLUTAMENT DE JARIS

Els foners baleàrics ja havien participat en l'anterior Guerra Púnica contra els romans. Ara feia més d'una dotzena d'estacions que tornaven a lluitar. Molts homes de l'illa havien partit com a mercenaris dels cartaginesos però encara cap del poblat de Quasar.

Reclutament

Havien estat uns anys de males collites i caldria espavilar.

Prop del mar hi havia un lloc de reclutament estable. A canvi de participar com a guerrers a la guerra, els cartaginesos oferien mercaderies al poblat: aliments, vestit i armes, a més d'una soldada.

El Consell de Roca es va reunir i sense massa disputa acordaren que un bon grup d'homes s'oferissin com a mercenaris. Entre ells s'hi trobava Jaris, fill de Samis i pare de Tamik.

Un matí, ja ben entrada l'estació calenta, baixaren cap al mar, s'acomiadaren dels familiars i partiren en una nau púnica cap a Cartago.

Port de Cartago

Feia bon temps i els vents ajudaven.

En quatre dies arribaren a la costa africana i vorejant-la , es dirigiren a Cartago.

Tots quedaren meravellats d'aquell port. Mai s'havien imaginat una ciutat així.

Entraren al moll i els dugueren al campament d'instrucció.

En el vaixell ja havien rebut algunes lliçons però ara tocava entendre com era la lluita dels cartaginesos. Els foners estaven al davant de l'exèrcit i atacaven els primers amb les fones. Una vegada que havien acabat les bales, es retiraven i ja o tornaven a participar en la resta del combat. Per aquest motiu morien pocs foners.

Però serien moltes batalles i el perill sempre existia.

En el temps lliure, quan eren a Cartago gastaven el sou en vi i dones, sobretot els fadrins.