ZAMA: LA DERROTA D'ANNÍBAL (III)

Encara que aquest moment és citat per Livi i Polibi com el desenllaç de la batalla, d'acord amb Apià, Anníbal hauria realitzat un darrer intent. Després de l'atac de la cavalleria romana-númida contra la seva 3a línia, Anníbal troba un contingent de cavalleria númida propi, que llança contra la cavalleria de Massinisa a la qual aturaria, mentre el gruix de les seves forces persisteixen en la lluita en franca retirada. Els romans iniciarien una precipitada persecució d'aquestes restes. En un pujol proper efectius hispans i cèltics (probablement restes de la seva 1a línia, encara que entre aquesta no se citaven hispans sinó foners balears) comandats per Anníbal es llancen contra els perseguidors romans.

Novament Escipió ordena que es reagrupin les seves forces, evitant poder ser tallats pel contingent púnic que acaba d'entrar en lluita. Després d'això, els cartaginesos, en neta inferioritat, sucumbeixen definitivament.

Anníbal escapa i passa la nit en Thon.

Allà arriben contingents del seu exèrcit fugits, principalment genets hispans i brucis, però el general cartaginès tem que el lliurin als romans per la qual cosa marxa cap a Hadrume(n)tum on havia deixat la flota i una part del seu exèrcit guardant els subministraments.

Les tropes romanes saquegen el campament púnic i retornen a Útica amb el botí (lloc on tenen el quarter general).

Vermina, fill de Sífax, ve en socors dels cartaginesos amb una força de cavalleria i una mica d'infanteria. Escipió es dirigeix a interceptar-lo amb la totalitat de la seva cavalleria i una part de la seva infanteria. L'ataca en marxa matant a 15.000 homes i capturant a 1.200 infants i 150 genets. Vermina aconsegueix fugir. Això succeeix coincidint amb les Saturnals, que tenen lloc el 17 de desembre. El calendari aqueix any probablement tenia una mica d'avançament pel que fa a l'actual, que depenent dels autors s'estima en 3 o 6 setmanes, la qual cosa porta el combat a la primera o última setmana de novembre de 202 aC.

El Senat nomena nou cònsol Cneo Léntul que arriba a Útica amb 50 naus de guerra i 100 transports. Això ha de tenir lloc en el millor dels casos entorn de primers d'abril de 201 aC, ja que la presa de possessió era entorn dels "idus de març" i a més ha de partir des de Roma i arribar a Àfrica. Ell tindrà el comandament naval i Escipió el terrestre. Per això Escipió ompl els transports amb el botí i surt cap a Roma amb Leli. Cneo Octavi es dirigeix amb totes les forces terrestres davant Cartago per a impressionar als habitants i forçar la pau. Escipió uneix les naus de Léntul a les seves i s'apropa al port de Cartago per mar. De la ciutat arriba una ambaixada amb vaixell per a demanar la pau. Escipió els ordena anar a Tunis on traslladarà la seva caserna general que fins aleshores estava a Útica.

FONERS BALEARS AMB ANNÍBAL

S'inicien noves converses. El general cartaginès Anníbal, mentrestant, comença a reconstruir un nou exèrcit. D'acord amb Apià aconsegueix ajuntar 60.000 infants i 500 genets en la localitat de Marthama. Els cartaginesos contraris a pactar amb Roma envien una flota a arreplegar subministraments arreplegats per Anníbal però una tempesta els dispersa pel que finalment decideixen acceptar les condicions d'Escipió i enviar una ambaixada a Roma juntament amb consellers del mateix Escipió. El general romà no desitjava que el nou cònsol Cneo Corneli Léntul el privàs del comandament per la qual cosa  va forçar l'acord, la qual cosa indueix a pensar que el mateix tengués lloc abans de l'arribada de Léntul a Àfrica. Coses de la política romana.

Escipió no va atacar Cartago sinó que va fer una generosa oferta de pau per la qual Cartago lliuraria tots els vaixells de guerra i elefants, es comprometria a no entrar en cap altra guerra sense permís de Roma, Massinisa seria reinstal·lat en el seu antic regne, i pagarien una indemnització de 10.000 talents de plata en 50 anys.

Anníbal sabent que anava a ser lliurat als romans, va fugir i encara va viure 19 anys més. Però aquí no seguim la seva aventura

Va haver-hi una Tercera Guerra Púnica que fou l'última de les guerres entre Roma i Cartago (149 aC - 146 aC). Acabaria amb la derrota i destrucció de la ciutat de Cartago a les mans dels romans liderats per Publi Corneli Escipió Emilià, nét d'Escipió l'Africà, del qual hem parlat. Els historiadors diuen que la guerra va ser causada per les reiterades declaracions de Cató el Vell en el Senat. Cató el Vell deia que si deixaven que Cartago es recuperàs, tornaria a entaular una guerra contra Roma, i que per raons de seguretat, "Cartago ha de ser destruïda" ["Ceterum censeo Carthaginem esse delendam"].

Encara que la frase més coneguda sobre aquest tema és: "Delenda est Carthago, ("Cartago ha de ser destruïda"). I així es va fer. Les ruïnes segueixen allà molt prop de l'actual Tunis.