EL POBLE DE PIXIUS (I)

S'aixecaren a trenc d'alba i després de menjar un poc de pa en taleca, ja estaven a punt de partir. En, aproximadament dues hores, arribaren a Su Nuraxi però abans d'això encara passarien prop d'un altre poblat i decidiren que era millor seguir caminant dividits en grupets.

En el primer grup anaven Pixius, Jaris i Asprid que anava acompanyat de Kim. Rak seguia els homes i el ca, volant en cercles i aturant-se a una roca, una branca o en terra.

EL CASTELL QUE VEREN ELS FONERS

Aprofitant la passejada, Pixius els va contar que era el fill segon d'un jerarca del clan. Els jerarques eren descendents directes dels primers pobladors del lloc i vivien en el castell. Ells eren amos del poblat i de les terres que l'envoltaven. Era un poblat bastant gros amb més de cinc-centes persones, totes familiars dels jerarques. Quan sorgia una nova família construïen una nova cabana de pedra, envoltant el castell.

Vivien del cultiu de cereals que els proporcionava la base de la seva alimentació. Però l'activitat 'principal era la ramaderia. Tenien milers d'ovelles que els aportaven llet per fabricar formatge, sobretot, i llana, cada estiu, que venien als pobles veïnats i als comerciants púnics. Precisament, Pixius va precisar: "Jo som el representant de vendes de llana als mercaders que arribaven als ports de Nora i de Calares, d'on havien sortit."

Des del final de primera guerra Cartago i Roma, l'illa estava pertanyia als romans però per ara no havien canviat molt les coses pel tractat de cooperació que els principals jerarques havien pactat amb el Senat romà.

Després va explicar allò que sabia de l'origen del seu poble. La primera gent havia arribat a Sardenya feia més de mil anys procedents de l'orient del gran mar. Eren agricultors i ramaders i la seva nació estava en guerra feia anys. La mort de tots era propera i partiren per mar. Provaren altres terres però no els reberen bé i seguiren fins que arribaren aquí que era una illa quasi deshabitada. Es repartiren en petits grups per l'illa i fundaren els pobles. Al cap dels anys foren atacats pels pirates del mar en diverses ocasions i decidiren construir fortificacions com les que havien vist a altres terres. En una època primerenca aquells clans que estaven prop de la costa del sud ara on està el port de Nora varen tenir una important flota comercial que feia viatges fins als ports d'Àfrica.

Segles després arribaren els fenicis en to de pau, per comprar i vendre mercaderies. S'instal·laren a la costa i esperaren que els nostres s'apropessin a veure què duien. Aviat arribaren a un acord d'intercanvi de cereals i llana per roba, vi i eines de bronze. En poc temps, les nostres naus deixaren de sortir.

Després vengueren els cartaginesos que eren de la mateixa família però el començ no els era suficient i atacaren alguns poblats que trobar minerals i robar les poques riqueses que hi havia. Per això molts clans fugiren cap a les muntanyes i allà trobaren protecció i podien atacar-los sense perill. Mai aconseguiren la conquesta total de l'illa.
 

EL CASTELL COM ARRIBARIA A ESSER AL FINAL

Després de la primera gran guerra que perderen contra els romans, aquests digueren que l'illa era seva però negociaren amb els jerarques dels clans i acordaren la pau. Ara ells són els compradors, a bon preu, de part del blat i de la llana. Tenen establertes unes quotes d'entrega que anualment s'han de fer per tots els poblats. Així estan les coses ara. Amb el final d'aquesta segona guerra que també han guanyat existeix preocupació per saber que passarà. Aquest és el motiu real pel qual vaig als ports de Nora i Carales. Per escoltar allò que pensen fer els romans a partir d'ara.

Al seu poblat seguien cultivant els cereals i tenint cura dels ramats d'ovelles. Feien un bon formatge i un bon pa.

Parlant, parlant s'aproximaven a Su Nuraxi. El castell es veia allà lluny amb la seva gran torre rodona envoltada de quatre torres menors que senyalaven els quatre punts cardinals. Era com un gran rellotge de sol. Davant seu hi havia més de cinquanta cases de pedra habitades. Al costat esquerre les tanques per a les ovelles i al costat les les eres i els magatzems d'eines i altre material. Els foners quedaren bocabadats en veure la grandiositat i bellesa del poble.
Pixius els va dir que els jerarques pensaven envoltar-lo de més torres, construint un segon cercle, perquè ja el trobaven petit.

A SARDENYA ESTANT (II)

El grup de foners, amb Asprid i Jaris al capdavant, sempre estaven a punt per actuar. Anaven amb un equipatge molt lleuger: un bolic amb roba i les moltolines, un sarró amb doblers, objectes variats i menjar, les tres fones i una llança o una espasa. Asprid duia al seu costat a Kim, el ca molós i a Rak, el corb de Ligòria. Ja s'havien fet adults i responien a qualsevol avís del seu amo amb promptitud.

 

Fins ara el viatge l'havien fet en vaixell i el menjar anava inclòs però ara havien de seguir el camí a peu i necessitarien provisions. Pixius els va acompanyar al mercat perquè compressin menjar per quatre dies. També els va explicar que el camí era el que estava a la dreta del riu Mannu, que desembocava a la llacuna propera a Caleris. El seguirien un bon tram i després girarien cap a dreta per anar al poblat de Su Nuraxi, on vivia la seva família. Perdrien un dia però valia la pena.
També els va explicar que pel camí es trobarien amb diferents poblats i la seva gent es podia preocupar en veure tants de desconeguts. Per això els va proposar anar en grups de tres o quatre. Ell aniria amb el primer i, si fos el cas, explicaria que eren i on anaven. Tots estaren d'acord.
Feta la compra, partiren de bon matí pel camí que voreja el riu Mannu, en direcció a tramuntana.

Al cap d'una hora veren una torre megalítica envoltada de cabanes. D'algunes cases sortia un nuvolet de fum. Ningú els va sortir a dir res i seguiren cap amunt per una planura immensa plena de sembrats de cereals que ja començaven a perdre el color verd i agafar el color groguenc que aporta l'estació càlida.
Pel camí contaren històries ja recontades mil i una vegades. Però també comentaven el paregut entre aquell paisatge i el de l'illa on volien arribar.
Seguint les instruccions del guia no sortiren del camí ni caçaren cap animal.
A posta de sol, s'aturaren prop d'unes roques i feren nit.
Pixius els va dir que eren prop de Barunini però que valia més arribar-hi a mitjan matí.
Feren foc i els foners li explicaren al guia els seus viatges fins a arribar a Sardenya i ell els va contar històries d'aquelles terres i perquè treballava en el moll per l'encarregat de l'armador púnic.

A SARDENYA ESTANT (I)

Allò primer que veren els foners quan arribaven a Nora, sobre una punta de terra que protegia el port dels embats del mar, fou un poblat megalític amb una torre que s'alçava a un dels seus costats. El poblat estava envoltat de roques grandioses i, aleshores, obriren els ulls de la sorpresa. Per un moment pensaren que eren a casa seva. Després recordaren que encara eren ben lluny perquè les illes on varen néixer estaven molt més a ponent. Els dos «gaûlos» s'aproparen al port i atracaren. Posaren una passarel·la que permetia el pas i un home va pujar a bord. Va parlar amb el capità i després va baixar de la nau i va donar ordres a uns homes que baixessin part de les mercaderies. Ni la marineria ni els foners baixaren al moll. Acabada l'operació, els dos vaixells salparen cap a tramuntana.

En poc temps, les dues naus giraren a babord i entraren dins una gran badia. Més o menys a la meitat, al fons d'aquesta, es veia un gran port que es deia Calares (o Calaris). No tardaren molt a ancorar enmig del port. Els dos capitans baixaren en primer lloc a un bot i es dirigiren al moll. Després, part dels mariners amb els foners, pujaren a unes barques i també partiren cap a terra. Aleshores s'acomiadaren dels capitans i anaren a parlar amb el comissionat de l'armador de les naus. Volien saber si d'aquell port sortiria cap vaixell cap a la Pitiüsa Major, a la qual els fenicis donaren el nom de ʾībošim, i on els cartaginesos hi tenien una colònia, amb indústria i comerç. Si arribaven a l'illa, estarien a un bot de ca seva.
El comissionat no sabia de cap nau que sortís cap a la Pitiüsa Major però, després de demanar a uns i altres, els va dir que del port de Tharros, a l'altre costat de l'illa, sortiria un vaixell amb aquell destí en la propera lluna.
Encara que el camí no tenia pèrdua perquè seguia el curs del riu Mannu fins a la meitat, després, un camí ben assenyalat en la planura duia directament cap al port de Tharros, els va oferir un guia que els acompanyaria i els ajudaria a aconseguir passatge.

Nurag sard

El jove Pixius, que així nomia el guia, va esser molt amable amb ells i arribaren a un acord, amb la condició que es desviarien una mica del camí per poder visitar els seus familiars que habitaven a un poblat de la planura anomenat «Su Nuraxi». Com que els sobrava el temps i la proposta només els endarreria un dia, els foners estigueren d'acord.
De moment els deus seguien de la seva part.

"SALSAMENTUM"

El peix salat al món romà

El peix salat  o «salsamentum» va tenir gran importància durant època romana, essent una activitat industrial de gran rellevància especialment a l'àrea de l'Estret de Gibraltar (Gades i Malaka) i Nord d'Àfrica.

La seva elaboració s'efectuava en les «cetariae» o factories, instal·lacions que solien tenir una estructura similar i que havien de reunir una sèrie de requisits, com tenir una zona pesquera que comptés amb les espècies consumides, proximitat a un corrent d'aigua dolça i a una font d'aprovisionament de sal.

Les fabriques solien estar proveïdes d'una gran entrada o porta per la qual s'introduïa el peix, que era traslladat a una sala de preparació, en la qual es netejava i era desproveït de budells, aletes, cap i sang, per, a continuació, esser tallat en trossos o rodanxes, i practicar-li algunes incisions per afavorir la penetració de la sal.

Després el peix era col·locat en cubs o piles rectangulars que tenien els angles arrodonits i un petit orifici en el fons per facilitar la seva neteja; estant les parets de les mateixes revestides d'un morter hidràulic. En aquestes cubetes que solien estar a l'aire lliure, i que possiblement comptaven amb algun tipus de coberta (canyís) per evitar una evaporació massa ràpida i les inclemències meteorològiques, era col·locat el peix alternant-ho amb successives capes de sal i es deixava macerant durant uns vint dies, transcorreguts els quals, s'introduïa en àmfores («amphorae») per a la seva exportació.

Quant a les espècies usades per aquestes indústries salineres, les més habituals eren espècies com la tonyina vermella (Thunnus Thynnus), el bonic (Sarda Sarda) o la melva (Auxis Rochei), realitzant-se la seva captura amb aparells (hams) i xarxes, mòbils o fixes.

Llocs on s’han trobat indústries de salar peix:

-          Baelo Claudia (Tarifa)

-          Carteia (Cadis)

-          Antiquarium de Metropol Parasol (Sevilla)

-          Málaga

-          Almuñecar

-          Ceuta

-          Cartagena

-          Mallorca

-          Menorca

ANNUS 553 AB URBE CONDITA

Mentre les dues naus comercials viatjaven de Siracusa (Sicília) a Nora i Carales (Sardenya), el procònsol Publi C. Escipió també viatjava. Sortia amb la seva flota de Cartago cap a Sicília. Hauria estat ben possible que es creuessin en el camí per mar.

Abans d'això, Escipió havia enviat emissaris a Roma amb missatges i presoners per preparar el terreny. Estava escalivat perquè quan va conquerir Hispània i va treure tots els cartaginesos el Senat Romà no li va deixar entrar a la ciutat com a general victoriós, a causa de les maquinacions dels senadors enemics seus, Quint F. Màxim i el seu aliat Marc Porci Cató. Ara, el primer ja havia mort però Cató i els seus partidaris podien posar bastons a les rodes.

També havia enviat a Roma molts presents de guerra i presoners i entre aquests s'hi trobava Sífax, rei dels númides i un dels principals aliats de Cartago. Encadenat, l'havien passejat pels carrers principals de Roma, fins a la presó.
Així doncs, una vegada assegurada la pau per terra i per mar, Escipió va embarcar les tropes i es traslladà a Lilibaeum, a Sicília. D'allà va enviar una gran part de les tropes en vaixell cap a Roma i ell va creuar el canal i va fer el camí cap a Roma a cavall amb els seus comandants. Va travessar els pobles d'Itàlia plens de gent que li retien honors d'heroi i va avençar pels camins on els camperols li obrien camí amb paules i branques de llorer. Finalment va entrar a Roma en una desfilada que fou la més important de tots els temps.
Després d'això encara fou censor de Roma, novament cònsol i príncep senatus.
Però tots no podia sortir tan bé i més tard fou acusat pels seus enemics de no haver defensat bé les conveniències de Roma en el final de guerra contra Antíoc III. Conseqüència de les desavinences es va retirar a Liternum on va morir als cinquanta-tres anys, sense haver tornat a posar el peu a Roma. Això no obstant, el seu nét adoptiu Publi Corneli Escipió Emilià va derrotar Cartago definitivament en la Tercera Guerra Púnica. 

Aquesta vegada, es va complir l'ordre de Roma "Delenta est Cartago" (Cartago ha de ser destruïda). No va quedar pedra sobre pedra.

EN EL SILENCI D'UNA NIT ESTELADA

Les dues naus que havien sortit de Siracusa vorejaven la costa sud de l'illa de Sicília i abans de fer-se fosc fondejaven prop del litoral per passar la nit. Era perillós navegar de nit prop de les roques. En mar oberta ho podien fer si el cel era clar i podien seguir l'estrella que guiava els pilots de les naus. En cas contrari també s'havien d'aturar enmig del mar.

Aquella nit estelada sense cap nigul en el cel, ancorats en una platja de Sicília, pel camí de casa, Jaris estava ajagut a la coberta de la nau mig tapat amb les moltolines, encara que no feia fred, ja que anava entrant l'estació calenta.
El silenci absolut de la nit l'ajudava a recordar amb enyorança la seva família i el seu poble. Mirant el cel estelat pensava que ja era a Quasar i tenia al seu costat la seva dona Ulka, les dues filles, Sarga i Dira i els dos fills Taw-Mika i Shabir. També li va venir al pensament el seu pare, Samis, cap del poblat i la cabana de pedra on habitaven.

Ara mateix enyorava tot allò que havia deixat ja feia algunes estacions. Va recordar quan va acceptar anar com a mercenari a la guerra dels cartaginesos. Pagaven bé i molts homes del seu poblat s'havien allistat a canvi de menjar i vestit per les seves famílies i una soldada.
També va recordar com l'acomiadaren del moll i partiren en una petita nau que els va portar a una nau més grossa de cinc remers per fila que es va dirigir cap a Cartago. Com que els romans s'acostaven, les naus anaren a Hadrumetum on els instruïren en l'art de la guerra. Allà va conèixer a Asprid i havien fet amistat. Fins al final de la guerra seguiren a Hadrumetum. Després emprengueren viatge de fugida a Labdah a la Libia Tripolitana.
També va pensar que no havia vist la monumental Cartago però li havien explicat com era el seu port circular i com grans avingudes travessaven la ciutat fins a l'edifici del Senat. Cases senyorials i palaus amb jardins plens d'arbres i fonts d'aigua.
Però havia vist altres grans ciutats com Hadrumetum, Labdah i Siracusa i encara en veuria més en el camí de retorn a casa seva.
Abans de quedar adormit, va pensar que un cel estelat i el silenci de la nit permeten recordar amb enyorança les persones i coses més estimades.

DE SIRACUSA A CARALES

El Tractat de Pau ja estava aprovat i les mesures que dictava s'havien de complir. Publi C. Escipió, abans de partir cap a Roma a rebre l'homenatge per haver vençut a Cartago, encara va tenir temps de veure que Cartago retornava el seu regne a Masinisa i com treien del port més de cinc-centes naus de guerra i les cremaven a la vista de tots els cartaginesos. Molts ploraven com a infants pel desastre que veien però encara se n'afegiren més quan els romans exigiren la part del tribut en or que havien convingut en el pacte.

Mentrestant , dos vaixells "gaûlos" de 150 pams sortien de Labdah cap a Siracusa. El retorn dels foners s'havia iniciat. El viatge va transcorre sense cap incidència en direcció a tramuntana. En dotze dies arribaren a port. Passaren per l'espigó que sorgia de l'Illa d'Ortigia i fondejaren en el port petit on baixaven les mercaderies i els esclaus. Havent acabat aquestes operacions, els foners s'acomiadaren dels capitans dels dos vaixells i es trobaren en el moll que separava la ciutat en dues. Ara haurien de cercar altres naus per apropar-se al seu destí. Es dividiren la recerca i en el mateix moll demanaren pel destí dels vaixells que havien de sortir cap a ports de ponent. Cap en trobaren que anàs a Ebusus on volien arribar però un dels armadors del qual tenien el nom, tenia dues naus a punt de partir cap al port de Nora, a Sardenya. Sardenya estava a mig camí entre Sicília i les illes d'on procedien i varen negociar el viatge com abans ho havien fet a Labdah. Meitat sou, meitat feina de vigilants.

El dia assenyalat, les dues naus sortiren amb la bodega plena de mercaderies que duien a Nora i a una ciutat, més al nord, que es deia Krly i que els romans anomenaven Calaris. Aquest port era més important i els convenia més.
Vorejaren tota la costa sud de Sicília, passant prop dels ports d'Agrigentum i de Lilybaeum, sense aturar-se i, quan deixaren enrere l'illa, seguiren el mateix rumb cap a ponent i en pocs dies es trobarien al sud de Sardenya.