UN POBLE RAMADER (I)

LA PASTURA
Els foners quan s'aixecaven veren partir els ramats d'ovelles; contaren fins a sis ramats molt nombrosos, amb els pastors i els cans de guarda. Sortiren cap a llevant, on, al fons, es veia una zona muntanyosa.
Avui havien de partir cap al port de Tharros però en Pixius va arribar amb la notícia que hauria de quedar un dia més en el poblat. Com que no tenien pressa, ells acceptaren la proposta.

Pixius va venir amb el seu oncle Sorus que s'encarregava de la ramaderia. Ambdós els explicaren que tenien unes sis-centes ovelles, repartides en sis ramats. Els primers pobladors dugueren amb ells el primer ramat en els vaixells. La saviesa sobre la cria d'ovelles i la indústria derivada ja la tenien els seus ancestres i la trametien als fills i néts, de generació en generació.
La tasca no era gens fàcil però ells tota la vida l'havien realitzada, i la coneixien prou bé.
Els foners els digueren que a casa seva també tenien un ramat d'ovelles i un altre de cabres però no eren tan nombrosos. Però li manifestaren a Sorus que estaven interessats a conèixer com realitzaven la tasca amb tantes ovelles.
Sorus els va mostrar els corrals que tenien separacions i corredors que anaven cap a un altre corral o a un estable. També prop dels corrals tenien unes pletes de pedra on quedaven les ovelles que per diferents motius no podien anar amb els ramats: mascles de reemplaç, femelles joves que havien criat recentment, ovelles que feien quarantena per malaltia, etc.

De fet en els ramats que havien sortit potser no hi havia més de cinc-centes ovelles, comptant els moltós i els anyells joves que ja podien pasturar.
Els pastors i ajudants que anaven amb cada ramat coneixen totes i cadascuna de les ovelles que els formaven. De fet totes tenien nom que fins i tot els cans distingien.

Pintada, Coanegre, Bruna, Picada, Capelluda, Pelada, Perla... Eren noms de les ovelles. Quan sortien del corral sabien si hi eren totes i d'igual manera quan tornaven abans de fer-se fosc.
Fer de pastor era una feina dura, sobretot quan feia mal temps. Ara que començava l'estació calenta hi havia molta pastura i tot anava millor. També era el temps de naixements. Generalment les ovelles avisaven i els bens naixien en el cobert però a vegades l'ovella tenia el part a la pastura o pel camí i això endarreria tots els ramats. Un pastor i un ajudant, generalment d'un altre ramat, ajudaven l'ovella i després duien l'anyell acabat de néixer en braços de retorn al poblat. L'ovella generalment podia tornar sola vigilada o ajudada per un pastor.

LA MONEDA DE PLATA

Una vegada que els ramats d'ovelles havien aconseguit entrar en els corrals, començava la tasca de munyir-les i separar la llet per beure i per fer formatge i altres derivats. Moltes ovelles tenien anyells que mamaven i primer eren les cries. Per això només munyien les ovelles que ja havien desmamat i ara mateix eren poques. Aquesta era la temporada de cria. Per això les dones acabaren ben aviat la tasca als coberts de munyir.
Era una nit especial i tothom soparia bé. De dia ja havien preparat les coses per fer el sopar i tardarien poc a preparar-lo i sopar en família. Després, estaven convidats al castell per fer la vetlada junts.
Els foners que eren els invitats d'honor haurien de fer un obsequi al cap del clan i decidiren regalar-li una moneda de plata feta a Ibèria que tenia gran valor.
Ja era hora d'arreglar-se i anar-se'n al castell a sopar. Després hi hauria vetlada i sarau.
Avui, per la festa de després, els jerarques decidiren que el sopar seria a la clasta de l'entrada del castell.
Soparen prest, de xai rostit adobat en salsa de panses i pinyons. El vi no va mancar aquella nit.
Recollida la taula, feren la vetlada, a la qual s'afegiren les famílies que els va fer ganes. Era una gentada que feia un cercle, entorn de la família del castell.
Cantaren i ballaren amb ritmes propis que els foners sentien propers. Estaven lluny que la seva terra però tot això els apropava i els feia sentir agermanats.
Ells també cantaren una cançó divertida de l'illa d'on procedien i a on volien tornar:
«Tiripituliqui-matuliqui-patuliqui,
Saca-la-matica-matulica-mulatica,
Tiripituliqui-matuliqui-patuliqui,
Saca-la-ten, saca-la-ton, saca-la-tun.»
Aquesta tornada l'arribaren a fer cantar tothom. Entremig de la tornada, cada foner va cantar una estrofa graciosa que improvisava. Quan acabava, tothom repetia la tornada. Fou un èxit total.
Després, com a totes les vetlades , contaren històries de misteri i bruixeria.
En un moment oportú Asprid va demanar a Pixius que digués al seu pare que li volien fer un petit obsequi. Ell li va dir i, aleshores, Asprid va fer una senya a Rak que es va alçar volant i va partir. Tothom va quedar sorprès. A l'instant, el corb va aparèixer enmig de la rotlada amb una moneda de plata en el bec.

Asprid la va entregar a Baquos i aquest la va mirar i va veure que per una cara duia el rostre d'Anníbal jove i per l'altre un elefant. 

Va quedar molt agraït pel regal. La va mostrar als familiars i amics i tots quedaren admitats, ja que no havien vist mai aquesta moneda.
A poc a poc tothom se'n va anar a dormir. Quedarien una altra nit en el poblat i podrien dormir fins més tard.
 

EL POBLE DE PIXIUS (III)

L'estructura social i econòmica: la gent
Quan els foners entraren en el poblat veren molta activitat. També és veritat que era un dia avançat de primavera i feia un temps immillorable.
Era un poblat bastant gros amb un castell envoltat de quatre torres i més de cinquanta cabanes de pedra amb una coberta feta de branques i palla miraven a llevant. El terme on podien sembrar estava establert entre els caps dels poblats propers i ells amb senyals que ho indicaven. Anava del poblat fins a mitjan camí que duia al poblat proper, per tots els costats. Sovint hi havia discussions sobre els límits.

Baix la torre que mirava al nord estaven els corrals i els estables destinats a la cria d'ovelles. Tenien més de cinc-centes ovelles i l'espai destinat a aquesta activitat era molt gros.
Darrere el castell, cap a ponent, hi havia els horts on es cultivaven verdures i fruits. També hi havia el camp d'entrenament on homes i joves pràcticament el tir i la lluita.
Cap al dud hi havia altres magatzems on es guardava el gra, les eines, iels diversos materials que s'usaven per a tenir el poblat ben cuidat.

L'estructura social era jeràrquica. Tres germans dirigien el poblat. Eren els hereus dels antics pobladors i el càrrec era hereditari. El major, Baquos, era el jerarca principal i s'encarregava de la defensa i de la construcció. Era el pare de Pixius. El segon era Sorus . S'encarregava de la ramaderia i la seva comercialització. El tercer era Dimas i s'encarregava de l'agricultura i la seva mercantilització. La ramaderia i l'agricultura eren les principals activitats econòmiques. Al marge d'aquest repartiment, els tres germans tenien cura del dia a dia del clan de forma conjunta. Vivien en la torre principal del castell amb els seus nombrosos familiars propers. En el castell també hi vivien els ajudants i servents. En total en el castell hi habitaven unes cent cinquanta persones. Mai eren tots, perquè molts tenien encarregades tasques que exercien fora del poblat. Ara mateix mancaven més de seixanta persones que eren a diferents ciutats de l'illa per a realitzar tasques de comerç. En el castell hi vivia el fetiller que també era curandero.

La resta de la gent vivia a les cabanes, per famílies. Eren famílies molt nombroses, ja que tenien entre set i deu fills o filles. En total a les cabanes hi vivien unes 350 persones, la majoria nins i joves.
Entre els oficis principals, en primer lloc hi havia els pastors i els agricultors. Però també hi havia picapedrers, fusters i ferrers. Hi havia unes tasques encarregades a les dones exclusivament: l'horticultura i la recollida de llet. També fabricaven la ceràmica i el formatge i altres derivats de la llet d'ovella.

Els nins eren preparats pels majors en els aspectes principals que la vida que aquella situació, requeria. La cultura pròpia, la geografia, la història i altres coneixements servien de base per aprendre tot allò que havien de saber sobre els animals i les plantes, els llocs de l'illa, els perills, l'orientació, les malalties. També rebien lliçons pràctiques de ramaderia i d'agricultura. El demés ho aprenien jugant.

També hi havia tasques específiques com la sembra i la collita que requerien el treball de tothom, homes, dones i infants.

Tots els homes eren guerrers i tenien l'obligació d'entrenar i estar preparats per la lluita en la defensa del seu territori i del poblat.

EL POBLE DE PIXIUS (II)

EL CASTELL, L'ENTORN I LES OVELLES

Quan el grup de foners arribaren al poblat amb en Pixius, a més de meravellar-se, observaren una gran activitat: infants jugant, persones majors asseguts en cercle i comentant el dia a dia, dones i nines que anaven d'un punt a un altre fent coses, ...
Els infants, quan veren en Pixius s'acostaren a veure'l i parlaren amb ell i li contaren coses. També li demanaren qui eren aquells homes armats que anaven amb ell. Pixius reia amb ells i els tranquil·litzava. No volia donar-los informació abans de parlar amb els jerarques del poblat.
Els crits de l'al·lotada va fer sortir la gent del castell. També del costat de les torres aparegueren dotzenes de joves armats on estaven practicant en el camp d'exercicis i de tir. En general, tothom va comparèixer a rebre els nouvinguts.

Els jerarques saludaren i feren entrar a una sala del castell al grup de foners. Aleshores Pixius va explicar qui eren i on anaven. Després de la conversa, el cap principal va donar ordres que preparessin un lloc per romandre i els va acompanyar a veure el castell i els seus voltant des de dalt de la torre central. Veren una planura immensa sembrada de cereals i cap a llevant alguns ramats d'ovelles. Més enllà hi havia uns turons de verd obscur. Cap a ponent, on acabava la planura es veia una fila d'arbres que feien endevinar per on corria el riu.
Feia bon temps i tot el paisatge es veia molt bé.
Baixaren de la torre i convidaren els foners a sopar amb ells.
Dit això, els foners foren acompanyats a l'allotjament que era un lloc ample i cobert on hi havia amb eines i palla, situat en la part esquerra del castell. Pixius els va deixar per estar amb la seva família i explicar altres coses als jerarques del clan.
Els foners deixaren els bolics i les armes en el magatzem i sortiren a voltar pel poblat. Primer donaren la volta al castell i veren que per aquella part s'hi trobaven els horts parcel·lats que conraven principalment les dones. Hi havia arbres fruitals i verdures de tota casta. També hi havia corrals amb animals de ploma i conills. Darrere del castell hi havia el camp d'entrenament on els joves entrenaven amb alguns adults que eren mestres de les diferents tècniques de lluita: espasa, arc, cos a cos, ... Seguiren la volta i trobaren els corrals i edificis de les ovelles. Hi havia diversos tancats per si havien de fer separacions segons les necessitats. Els edificis coberts servien per munyir les ovelles, per guardar el menjar per quan plovia o s'acabava la pastura, per tondre la llana a l'estiu, ...
Quan el sol començava a tombar cap a ponent, es va sentir el repic dels batalls dels picarols i esquelles de les ovelles que tornaven a casa. També es sentia belar els mens.

Els ramats no entraren al poblat perquè ho feien per la part de darrere dels corrals. Allà s'acostaren els foners i veren com els pastors lluitaven de valent per fer-los entrar en els corrals. Eren més de cinc-centes ovelles que arribaven i si les primeres no aconseguien trobar el portell, les altres quedaven aturades. Els cans lladraven per fer entrar les primeres files d'ovelles però la tasca no era gens fàcil. Tot va acabar bé i cada ovella va anar on li corresponia. De manera que les ovelles que duien llet ja sabien que havien d'entrar en el porxo on les dones i al·lotes les munyirien. La llet serviria per alimentar els infants i, sobretot, per fer formatge i altres derivats.
Els foners comprovaren que la gent Su Nuraxi coneixien molt bé aquest ofici.
Però s'acostava l'hora de sopar i se n'anaren a arreglar un poc.

EL POBLE DE PIXIUS (I)

S'aixecaren a trenc d'alba i després de menjar un poc de pa en taleca, ja estaven a punt de partir. En, aproximadament dues hores, arribaren a Su Nuraxi però abans d'això encara passarien prop d'un altre poblat i decidiren que era millor seguir caminant dividits en grupets.

En el primer grup anaven Pixius, Jaris i Asprid que anava acompanyat de Kim. Rak seguia els homes i el ca, volant en cercles i aturant-se a una roca, una branca o en terra.

EL CASTELL QUE VEREN ELS FONERS

Aprofitant la passejada, Pixius els va contar que era el fill segon d'un jerarca del clan. Els jerarques eren descendents directes dels primers pobladors del lloc i vivien en el castell. Ells eren amos del poblat i de les terres que l'envoltaven. Era un poblat bastant gros amb més de cinc-centes persones, totes familiars dels jerarques. Quan sorgia una nova família construïen una nova cabana de pedra, envoltant el castell.

Vivien del cultiu de cereals que els proporcionava la base de la seva alimentació. Però l'activitat 'principal era la ramaderia. Tenien milers d'ovelles que els aportaven llet per fabricar formatge, sobretot, i llana, cada estiu, que venien als pobles veïnats i als comerciants púnics. Precisament, Pixius va precisar: "Jo som el representant de vendes de llana als mercaders que arribaven als ports de Nora i de Calares, d'on havien sortit."

Des del final de primera guerra Cartago i Roma, l'illa estava pertanyia als romans però per ara no havien canviat molt les coses pel tractat de cooperació que els principals jerarques havien pactat amb el Senat romà.

Després va explicar allò que sabia de l'origen del seu poble. La primera gent havia arribat a Sardenya feia més de mil anys procedents de l'orient del gran mar. Eren agricultors i ramaders i la seva nació estava en guerra feia anys. La mort de tots era propera i partiren per mar. Provaren altres terres però no els reberen bé i seguiren fins que arribaren aquí que era una illa quasi deshabitada. Es repartiren en petits grups per l'illa i fundaren els pobles. Al cap dels anys foren atacats pels pirates del mar en diverses ocasions i decidiren construir fortificacions com les que havien vist a altres terres. En una època primerenca aquells clans que estaven prop de la costa del sud ara on està el port de Nora varen tenir una important flota comercial que feia viatges fins als ports d'Àfrica.

Segles després arribaren els fenicis en to de pau, per comprar i vendre mercaderies. S'instal·laren a la costa i esperaren que els nostres s'apropessin a veure què duien. Aviat arribaren a un acord d'intercanvi de cereals i llana per roba, vi i eines de bronze. En poc temps, les nostres naus deixaren de sortir.

Després vengueren els cartaginesos que eren de la mateixa família però el començ no els era suficient i atacaren alguns poblats que trobar minerals i robar les poques riqueses que hi havia. Per això molts clans fugiren cap a les muntanyes i allà trobaren protecció i podien atacar-los sense perill. Mai aconseguiren la conquesta total de l'illa.
 

EL CASTELL COM ARRIBARIA A ESSER AL FINAL

Després de la primera gran guerra que perderen contra els romans, aquests digueren que l'illa era seva però negociaren amb els jerarques dels clans i acordaren la pau. Ara ells són els compradors, a bon preu, de part del blat i de la llana. Tenen establertes unes quotes d'entrega que anualment s'han de fer per tots els poblats. Així estan les coses ara. Amb el final d'aquesta segona guerra que també han guanyat existeix preocupació per saber que passarà. Aquest és el motiu real pel qual vaig als ports de Nora i Carales. Per escoltar allò que pensen fer els romans a partir d'ara.

Al seu poblat seguien cultivant els cereals i tenint cura dels ramats d'ovelles. Feien un bon formatge i un bon pa.

Parlant, parlant s'aproximaven a Su Nuraxi. El castell es veia allà lluny amb la seva gran torre rodona envoltada de quatre torres menors que senyalaven els quatre punts cardinals. Era com un gran rellotge de sol. Davant seu hi havia més de cinquanta cases de pedra habitades. Al costat esquerre les tanques per a les ovelles i al costat les les eres i els magatzems d'eines i altre material. Els foners quedaren bocabadats en veure la grandiositat i bellesa del poble.
Pixius els va dir que els jerarques pensaven envoltar-lo de més torres, construint un segon cercle, perquè ja el trobaven petit.

A SARDENYA ESTANT (II)

El grup de foners, amb Asprid i Jaris al capdavant, sempre estaven a punt per actuar. Anaven amb un equipatge molt lleuger: un bolic amb roba i les moltolines, un sarró amb doblers, objectes variats i menjar, les tres fones i una llança o una espasa. Asprid duia al seu costat a Kim, el ca molós i a Rak, el corb de Ligòria. Ja s'havien fet adults i responien a qualsevol avís del seu amo amb promptitud.

 

Fins ara el viatge l'havien fet en vaixell i el menjar anava inclòs però ara havien de seguir el camí a peu i necessitarien provisions. Pixius els va acompanyar al mercat perquè compressin menjar per quatre dies. També els va explicar que el camí era el que estava a la dreta del riu Mannu, que desembocava a la llacuna propera a Caleris. El seguirien un bon tram i després girarien cap a dreta per anar al poblat de Su Nuraxi, on vivia la seva família. Perdrien un dia però valia la pena.
També els va explicar que pel camí es trobarien amb diferents poblats i la seva gent es podia preocupar en veure tants de desconeguts. Per això els va proposar anar en grups de tres o quatre. Ell aniria amb el primer i, si fos el cas, explicaria que eren i on anaven. Tots estaren d'acord.
Feta la compra, partiren de bon matí pel camí que voreja el riu Mannu, en direcció a tramuntana.

Al cap d'una hora veren una torre megalítica envoltada de cabanes. D'algunes cases sortia un nuvolet de fum. Ningú els va sortir a dir res i seguiren cap amunt per una planura immensa plena de sembrats de cereals que ja començaven a perdre el color verd i agafar el color groguenc que aporta l'estació càlida.
Pel camí contaren històries ja recontades mil i una vegades. Però també comentaven el paregut entre aquell paisatge i el de l'illa on volien arribar.
Seguint les instruccions del guia no sortiren del camí ni caçaren cap animal.
A posta de sol, s'aturaren prop d'unes roques i feren nit.
Pixius els va dir que eren prop de Barunini però que valia més arribar-hi a mitjan matí.
Feren foc i els foners li explicaren al guia els seus viatges fins a arribar a Sardenya i ell els va contar històries d'aquelles terres i perquè treballava en el moll per l'encarregat de l'armador púnic.

A SARDENYA ESTANT (I)

Allò primer que veren els foners quan arribaven a Nora, sobre una punta de terra que protegia el port dels embats del mar, fou un poblat megalític amb una torre que s'alçava a un dels seus costats. El poblat estava envoltat de roques grandioses i, aleshores, obriren els ulls de la sorpresa. Per un moment pensaren que eren a casa seva. Després recordaren que encara eren ben lluny perquè les illes on varen néixer estaven molt més a ponent. Els dos «gaûlos» s'aproparen al port i atracaren. Posaren una passarel·la que permetia el pas i un home va pujar a bord. Va parlar amb el capità i després va baixar de la nau i va donar ordres a uns homes que baixessin part de les mercaderies. Ni la marineria ni els foners baixaren al moll. Acabada l'operació, els dos vaixells salparen cap a tramuntana.

En poc temps, les dues naus giraren a babord i entraren dins una gran badia. Més o menys a la meitat, al fons d'aquesta, es veia un gran port que es deia Calares (o Calaris). No tardaren molt a ancorar enmig del port. Els dos capitans baixaren en primer lloc a un bot i es dirigiren al moll. Després, part dels mariners amb els foners, pujaren a unes barques i també partiren cap a terra. Aleshores s'acomiadaren dels capitans i anaren a parlar amb el comissionat de l'armador de les naus. Volien saber si d'aquell port sortiria cap vaixell cap a la Pitiüsa Major, a la qual els fenicis donaren el nom de ʾībošim, i on els cartaginesos hi tenien una colònia, amb indústria i comerç. Si arribaven a l'illa, estarien a un bot de ca seva.
El comissionat no sabia de cap nau que sortís cap a la Pitiüsa Major però, després de demanar a uns i altres, els va dir que del port de Tharros, a l'altre costat de l'illa, sortiria un vaixell amb aquell destí en la propera lluna.
Encara que el camí no tenia pèrdua perquè seguia el curs del riu Mannu fins a la meitat, després, un camí ben assenyalat en la planura duia directament cap al port de Tharros, els va oferir un guia que els acompanyaria i els ajudaria a aconseguir passatge.

Nurag sard

El jove Pixius, que així nomia el guia, va esser molt amable amb ells i arribaren a un acord, amb la condició que es desviarien una mica del camí per poder visitar els seus familiars que habitaven a un poblat de la planura anomenat «Su Nuraxi». Com que els sobrava el temps i la proposta només els endarreria un dia, els foners estigueren d'acord.
De moment els deus seguien de la seva part.